Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Economia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Economia. Mostrar tots els missatges

06/11/2013

Punt d'Inflexió

Miquel
S'albiren canvis importants a l'economia catalana i en la seva societat. Si bé el darrer lustre ha provocat, possiblement, les penúries més importants de les darreres generacions, diversos indicadors socials i anàlisis econòmics ens dibuixen una nova conjuntura que podria indicar que hem tocat fons en aquest període recessiu. Aquesta fet, juntament amb l'agitada realitat política i l'inevitable camí cap a l'estat propi, situa a Catalunya en un dels punt d'inflexió més importants de la seva història. 

Avui el conseller Mas-Colell presenta els pressupostos de la Generalitat pel 2014. Les partides per l'any que ve no inclouen cap retallada addicional, fet que consolida les perspectives optimistes que s'iniciaren ara fa unes setmanes amb la revisió de la previsió del creixement del PIB estatal per part de l'FMI. I malgrat l'augment pronosticat és marginal, és una dada prou significativa si la comparem amb les contraccions dels darrers exercicis. 

D'altra banda, l'estudi "Efectes del canvi de cicle econòmic sobre les tendències demogràfiques", publicat el darrer octubre per Cristina Amarelo, realitza un seguit d'observacions fonamentals per entendre la dimensió de la crisi aquests darrers anys. En primer lloc, l'increment desorbitat de la població estrangera al país, que al 1999 representava un 2,3% de la població i a principis del 2010, en el seu punt màxim, va assolir una quota del 16% gràcies a les àmplies oportunitats laborals creades que sol.licitava el nostre teixit productiu, ha propiciat que avui la taxa d'atur d'estrangers residents a Catalunya s'acosti al 40%. Així mateix, a nivell demogràfic, el 2013 pot ser el primer any "en molt de temps" que Catalunya tingui menys habitants que l'any anterior, ja que més enllà del baix índex de natalitat autòcton el saldo migratori dels darrers dos anys ha estat negatiu . 

La ciència econòmica ens diu que els estats disposen principalment de tres mecanismes per augmentar la seva producció a llarg termini; implementar avenços tecnològics que permetin millorar la productivitat, la creació de noves i millors infraestructures i el descobriment de recursos naturals, i l'augment de la població activa. L'aposta de creixement que s'escollí durant els anys previs a la crisi ha demostrat ser insostenible i tenir conseqüències devastadores tan per a autòctons com per a nouvinguts. No obstant, ara tenim una nova oportunitat.

Una oportunitat per bastir una economia pròspera i robusta, industrialitzada i especialitzada, que inverteix en recerca i innovació i que premia l'èxit dels que arrisquen el seu capital i assoleixen les seves fites. Tenim l'immillorable oportunitat de canviar el nostre model econòmic, de depurar processos i implementar-ne de nous, millors. Se'ns brinda l'ocasió de construir un mercat en què la qualitat prevalgui per sobre la quantitat, en què el valor afegit i no el mer increment productiu sigui el greix dels nostres engranatges, en què l'exigència i la meritocràcia substitueixin la mediocritat i el nepotisme. En definitiva, tenim l'oportunitat d'abandonar la perifèria, els PIGS i les marques blanques per convertir-nos en referents, en contribuents nets i per fer de Catalunya una de les economies més dinàmiques de tot el continent. Fem-ho.

Port de Barcelona

19/06/2013

Cruïlla Maresme

Miquel
La versió digital del diari Ara ha penjat aquest cap de setmana un debat sobre l'actualitat de la comarca del Maresme amb la participació de Joan Mora, l'alcalde de Mataró; Agàpit Borràs, arquitecte; Roser Moré, presidenta de la FAGEM; i Oriol Calvo, Director del Museu del Càntir d'Argentona. La xerrada, conduïda per Mònica Terribas, ens ha brindat l'anàlisi acurada del senyor Borràs, que s'expressa amb la clarividència d'aquells que ja estan de tornada de moltes coses. L'arquitecte descriu el Maresme com un balcó que dóna al mar: La serralada litoral, l'horta; els pobles, les residències; i la platja, el turisme. 

En el transcurs del debat es sospesen algunes de les qüestions més punyents que els maresmencs tenim al tauler: la manca de sòl urbanitzable al Baix Maresme, l'impacte de la via del tren al llarg de lcosta, els peatges de la C-32, la potenciació del clúster tèxtil o la manca d'un sentiment indentitari comarcal. No obstant, més enllà d'oferir propostes concretes el que es posa de relleu en el col.loqui és la complexitat econòmica d'aquest lingot del litoral català.

En el context comarcal actual serà complicat potenciar aquesta suposada identitat maresmenca fins que no decidim d'una vegada què volem ser de grans. D'una banda, el Baix Maresme viu a l'ombra cada cop més allargada de Barcelona, de fet, Tiana i Montgat ja formen part de l'àrea metropolitana, i en la tendència geopolítica actual en què les ciutats guanyen pes i influència envers els estats, la capital catalana fa dubtar fins i tot a Mataró de l'estratègia que cal seguir: invertir en un perfil propi com a capital de comarca i ciutat de referència o pujar a collibè de la marca Barcelona. 

D'altra banda, tenim l'Alt Maresme i la seva projecció com a destinació turística. Estancats en l'híbrid "Costa de Barcelona-Maresme", promocionat per la Diputació, seguim sense saber ben bé quin és el nostre referent. L'opció de sumar-se a l'efecte bandwagon  de la marca Barcelona pot ser beneficiosa però també pot acabar saturada per sobreexplotació. Apostar pel lideratge de Mataró com la punta de llança de l'atractiu turístic maresmenc encara no és prou convincent tot i els esforços de la capital, com el conveni amb la ciutat portuària nord-americana de Fort Lauderdale. En darrer lloc, la promoció conjunta amb els pobles de la Selva sempre ha estat una alternativa present tot i que mai s'ha acabat de materialitzar.

Malgrat tot, aquesta darrera opció és possiblement la més atractiva pels municipis de l'Alt Maresme. El concepte no és ni molt menys novell, la Selva Marítima és una realitat geogràfica natural que només ens hem de creure. Des d'una perspectiva diferent i mitjançant el treball conjunt de diversos ens administratius, el Tordera, aquesta aparent frontera política i administrativa infranquejable, pot esdevenir la columna vertebral d'un projecte econòmic que permetria bastir un sector turístic capdavanter al mercat mediterrani.

Sigui com sigui el Maresme es troba en una cruïlla important i no ens podem permetre ni la inacció ni la manca de projecte. Si Mataró s'ha de convertir en el motor que tiri d'aquest carro tan heterogeni, com reclama l'arquitecte Borràs, el plantejament ha de ser ambiciós i rigorós perquè la resta de municipis s'hi sumin. Ara bé, el marge de maniobra és limitat i si no s'actua amb diligència la identitat de la comarca acabarà despareixent; mig diluïda per les aspiracions turístiques, mig engolida per l'efervescència barcelonina. 

Vilassar de Mar, d'Ernest Descals

08/12/2011

De Bons i Polítics

Miquel
(Article publicat originalment al Liberal.cat).

El passat dijous s’anticipava molt important per al Tresor espanyol. Els darrers indicadors sobre l’estat de l’economia no eren gaire esperançadors i els inversos podrien demanar un retorn elevat en els bons subhastats atès el risc percebut. Setmanes enrere el cost d’emissió ja va arribar a vorejar un insostenible 7%. Dijous, però, el guió va sofrí un gir inesperat , l’anunci de l’acció conjunta dels bancs centrals del món desenvolupat per injectar liquiditat als mercats va produir les primeres repercussions i el Tresor fou de vendre la màxima quantitat prevista a un cost d’emissió entre el 5,1% i el 5,5%. 

En qualsevol cas, no és l’èxit de l’emissió del deute espanyol el que volia tractar, sinó el curiós cas de les fluctuacions de les primes de risc del T-Bill, els bons americans amb venciment de menys d’un any. La majoria de la gent és capaç de reconèixer la relació entre el risc i el retorn d’una inversió determinada, i per tant entén que un bo amb més risc tingui un cost més elevat per l’emissor que un bo amb menys risc, com hem pogut observar al primer paràgraf. 

Per posar-ho en perspectiva, la constant en els països de l’eurozona a la corda fluixa, altrament coneguts com PIGS, ha estat un augment sistemàtic de les corresponents primes de risc fent créixer el cost de l’emissió  de deute. La desconfiança dels inversos quan els mercats es tornen volàtils els empeny a buscar alternatives amb menys risc i un retorn garantit, conseqüentment els PIGS es veuen obligats a augmentar el retorn per seguir atraient inversos encarint així el preu de l’emissió. Aquestes alternatives amb menys risc són efectives bosses de seguretat (safety nets) per a inversors que com a mínim els asseguren no perdre diners. En el cas europeu la referència és el bo alemany, l’economia europea a priori més sòlida i el valor que determina les primes de risc de la resta de companys d’euroviatge; tanmateix, a nivell mundial és el T-Bill americà el valor que marca la referència d’un tipus d’interès lliure de risc. 

La meva inquietud per aquest tema va aparèixer quan no entenia perquè quan els bons de la majoria de països han augmentat el rendiment, comprenent que ha augmentat el risc que no es puguin pagar, i el T-Bill segueix oferint un retorn cada vegada menor i molt proper a zero. 

La resposta la trobem, en part i per estrany que sembli, en la incompetència dels polítics nord-americans. La situació econòmica dels país més poderós del món no és precisament la millor que han experimentat mai però tampoc és comparable als PIGS europeus. No obstant, aquests darrer estiu els Estats Units es trobaren en una cruïlla d’impàs al haver emès tot el deute possible establert per llei. Durant setmanes, republicans i demòcrates discutiren si s’havia d’augmentar el percentatge de deute permès i s’especulà que si no s’assolia un acord el país no podria fer front al pagament de certs interessos. Com es pot entendre, es tractà més d’un problema polític que no pas econòmic. 

La creixent amenaça d’una situació d’impagament per part dels Estats Units va fer tremolar uns inversos que la seva aversió al risc els va empènyer novament a buscar dipòsits segurs per als seus diners. I, quin és el valor més segur quan els Estats Units es roben en situació de risc? Doncs segueix sent el T-Bill americà. Al cap i a la fi, els Estats Units romanen com la institució més fiable del món, o dit en altres paraules, la menys probable que faci fallida. 

Mentre la majoria de bons i valors augmenten de preu pel risc que arrosseguen, la inhabilitat dels polítics americans per trobar una solució al problema del deute fa que la demanda del sempre fiable T-Bill es dispari. Com qualsevol altre bo, quan la demanda del T-Bill puja el cost d'emissió es redueix i juntament amb la pressió de Ben Bernanke, al capdavant de la Reserva Federal, per baixar els tipus d’interès, el bo a curt termini americà té un cost d’emissió mínim ja que els inversors estan contents en no perdre-hi res. 

En definitiva, les conseqüències de tenir una classe política poc competent incapaç d’arribar a un acord han resultat beneficiar al país ja que els Estats Units poden demanar diners prestats sense haver de pagar ni un centau en interessos, i creieu-me que això mai va malament en temps de crisi. 

28/10/2011

Guerra Comercial

Miquel
La cambra alta americana aprovà la setmana passada un projecte de llei presentat pels demòcrates que penalitzarà els països que manipulen el valor de la seva moneda per competir en els mercats internacionals. Si bé hi ha diversos estats que empren estratègies d’aquest tipus per devaluar la moneda i produir béns i serveis més competitius, el principal afectat de la decisió senatorial és la Xina, el segon soci comercial en valor monetari dels Estats Units després de Canadà.

La controvèrsia sobre el valor del renminbi ve de lluny. Des de la seva instauració al 1948 el valor del iuan xinès ha fluctuat amb concordança amb la situació política del moment i els interessos mercantils del gegant asiàtic. Durant dècades l’intercanvi amb el dolar es mantingué a ¥2.46/$, fins al 1978 quan el iuan s’enfilà fins a ¥1,50/$ coincidint amb el període de la reforma econòmica xinesa encapçalada per Deng Xiaoping. Contràriament, a principis dels vuitanta es devaluà la moneda de forma continuada per seguir afavorint les exportacions fins arribar al mínim històric de  ¥8,62/$ al 1994. Entre el 1997 i el 2005 l’administració de Jiang Zemin mantingué el valor fixat a ¥8,27/$. Durant aquests anys el creixement del producte interior brut fou explosiu passant dels 728 mil milions de dòlars al 1995 als gairebé 5 bilions de dòlars al 2009, un increment percentual superior al 500%. Al 2005 les autoritats xineses decidiren alliberar el iuan que augmentà el seu valor respecte al dolar fins a menys de ¥7/$; no  obstant, arrel de la crisi econòmica i financera que esclatà el 2008 es decidí restituir un tipus de canvi fixe amb fluctuació controlada contra una cistella de nou monedes diferents.

Les implicacions dels tripijocs monetaris xinesos són conspícues a banda i banda del pacífic. En primer lloc, el baix valor del iuan afavoreix l’exportació de productes xinesos a baix preu arreu del món, atrau l’interès de corporacions que decideixen deslocalitzar fases de l’administració de la cadena de subministrament cap a la Xina i col·labora al creixement sostingut de l’economia xinesa, com ja s’ha observat. Així mateix, el iuan barat permet a països consumidors com els Estats Units importar productes a un cost molt menor del que els costava produir-los internament. La gran majoria de consumidors americans es veu beneficiada d’aquesta situació, car els permet comprar productes més barats i retenir més ingressos per altres despeses i inversions. Els que en surten més malparats de tot plegat són els fabricants i productors americans que observen com els seus béns perden competitivitat en contra dels béns xinesos.

En la majoria dels casos, un liberal argumentarà que si un producte no és capaç de competir al mercat el sector públic no n’hauria de finançar llur competitivitat amb subsidis o ajudes.  Un país que destina diners a la producció de productes poc competitius no esdevindrà mai una economia del tot eficient i els seus habitants no disposaran d’una renda més elevada. Ara bé, en aquest cas, el liberal en qüestió també argumentarà que l’escenari que estem analitzant no presenta les característiques pròpies des lliure mercat, ja que la Xina no permet una fluctuació lliure de la seva moneda.

La situació no és fàcil de resoldre, la proposta del Senat pretén corregir el desequilibri del iuan instaurat des de Pequín, fer el dolar més competitiu per crear llocs de treball i donar un impuls a la balança comercial negativa dels Estats Units. És extremadament difícil preveure si l’impacte macroeconòmic de tenir més gent treballant compensarà un increment de la inflació i l’economia americana tornarà als nivells de creixement d’abans de la crisi. El que sí és cert és a que poc més d’un any de la celebració de les eleccions presidencials, no només es té present l’impacte econòmic sinó també el polític. Al cap i a la fi, la decisió d’imposar una taxa als béns xinesos pot demostrar tenir conseqüències poc positives per a l’economia americana, en canvi tenir els lobbys contents per la creació de nous llocs de treball pot traduir-se centenars de milers de vots al novembre del 2012. De moment, l’ex ambaixador americà a la Xina i aspirant a les primàries presidencials pels republicans, ja ha dit que la decisió “podria provocar una gerra comercial".


Article publicat al Liberal.cat.

27/04/2011

Free Riders

Miquel
El concepte dels free riders és molt interessant i ajuda a comprendre perquè algunes iniciatives socials tenen tanta empenta i d'altres mai s'acaben materialitzant tot i comptar amb un ampli suport de la societat. Avui, però, observarem la vessant més estrictament econòmica.

Per definició un free rider, un polissó en català, és aquell que no paga part o la totalitat d'un producte o servei, especialment béns públics. El problema apareix quan el nombre de polissons és prou alt per minar la rendibilitat del subministrament d'un servei específic. Això és, la producció d'un bé o servei no arriba a cobrir costos, o al punt mort, degut a l'elevat nombre de gent que no paga la totalitat del producte.

Un cas fàcil d'entendre el constitueixen tots els polissons que no paguen el bitllet de tren. Un altre exemple, que serveix per justificar perquè l'administració ha de regular l'ús i consum de béns públics, s'explica fent servir d'exemple la celebració d'un festival de focs artificials:

El senyor Lluís, enamorat del seu poble, Vilabona, va decidir organitzar un castell de focs artificials al tancat de la seva granja perquè tots els seus convilatans poguessin gaudir. El primer any el senyor Lluís va demanar cinc euros a cada veí per entrar a la finca i perquè l'espectacle fos impressionant. L'esdeveniment fou un èxit tan rotund que l'any següent tornà a repetir l'experiència. Un cop establert l'espectacle de forma anual, corregué la veu i a la següent edició començaren a arribar veïns d'altres localitats. Aquests nous espectadors no coneixien el senyor Lluís personalment i decidiren seguir els focs des de la Plaça de l'Església, molt a prop de la finca de l'amfitrió. Tot i així l'experiència fou igualment espectacular. Aviat, molts vilabons imitaren els habitants d'altres pobles i mentre la plaça seguia aglutinant més gent la finca quedava cada cop més buida. Alhora, l'espectacularitat dels focs artificials baixava dràsticament doncs el senyor Lluís no tenia els diners per pagar els millors petards i coets. No passaren gaires anys més que el festival de llum, color i so ja havia perdut tot l'interés; aquells veïns d'altres pobles ja feia anys que no se'ls veia i la gran majoria de vilabons seguia l'espectacle a plaça. Aquell fou el darrer any que Vilabona celebrà un castell de focs artificials.

Aquest relat serveix per entendre el problema dels béns públics, que definim com aquells béns que no són d'ús exclusiu, és a dir, aquells que tu pots consumir per molt que jo també l'estigui consumint. Alguns béns públics són: l'aigua, l'aire, l'energia solar, l'exèrcit, els focs artificials, com hem vist a la història del senyor Lluís, o la llengua, com ja en vaig parlar en una altra ocasió.

Hem pogut analitzar l'impacte que els polissons poden tenir en l'economia i les conseqüències que se'n deriven. Així mateix, el problema dels free riders no només afecta a l'apartat econòmic sinó que també tenen implicacions molt importants en altres àmbits com el polític. D'això en parlarem un altre dia.

_________________________________

Article publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi aquí.

16/03/2011

Que què tenim?

Miquel
Navegant per la xarxa, amb la intenció d'enllestir un tediós exercici de màrqueting sobre brand recognition en el sector de l'automòbil, arribo a la web d"Infiniti, la branca de luxe de la casa Nissan. La pàgina és elegant, interactiva, provoca una reacció satisfactòria al consumidor, i un munt d'altres coses de les que en faig esment a la llibreta.

Segueixo amb l'escorcoll del portal fins que em topo amb un interessant test on s'ofereix la possibilitat de descobrir quin és l'Infiniti que s'ajusta més a tu d'acord amb la teva personalitat. Es tracta d'un exercici de recerca psicogràfica, per posar-ho en termes tècnics. Supero les primeres preguntes bo i adonant-me que en una tarda lliure de dissabte la meva preferència és córrer 5km. abans d'anar al museu, o que per a mi té més importància veure món i viatjar que construir la casa dels meus somnis, entre altres coses.

Finalment, la darrera interrogació demana que escullis entre 5 destinacions on t'agradaria viatjar: Barcelona, Las Vegas, Montreal, Tokio, o Zurich. Cada ciutat amb una icona que les caracteritza. I aquí em vaig aturar. Per poc que ens agradi, i per molt que ens pensem que som això o allò, som com ens projectem a l'exterior. Som com ens veuen des de fora, i som la imatge que desprenem més enllà de les nostres fronteres. En acabat, el brand recognition de Barcelona, aquest concepte que abans mencionava, és això:


Aquestes troballes, així tan de sobte, xoquen i són emprenyadores; però valen la pena per fer un valuós exercici d'autocrítica i adonar-se que encara tenim molta feina a fer. Però hi arribarem.

10/03/2011

Prioritats

Miquel
A l'inici de l'actual recessió fou recurrent evocar episodis passats que també dugueren al desastre econòmic. Un dels successos més emprats resultà ser el crac del Dow Jones del 1929. El cert és que el daltabaix borsari del mercat de valors nord-americà té molts punts en comú amb la nostra crisi: especulació que inflà preus i creà una inflació elevada; inversors que cregueren que el mercat podia mantenir aquest nivell de preus i seguiren invertint, endeutant-se; i davallada del valor dels immobles, que havien començat a decréixer pocs anys abans. Eren èpoques de prosperitat i bonança. Us sona?

Encara avui aquest període és motiu d'anàlisi a les aules de finances i inversions d'universitats d'arreu. La Gran Depressió, que durà una dècada, any amunt any avall, en fou la conseqüència directa. Dins d'aquest interval, l'any amb l'impacte social més elevat fou el 1932, en els tres anys anteriors el nombre de parats va augmentar un 607%, moment en què l'atur nord-americà registrà un màxim històric encara vigent, 21,7% (altres fonts diuen fins a un 25%).

A Espanya no és cap secret que les coses no van gaire bé; de fet, podríem dir que estem pagant els plats de la gestió nefasta d'una crisi anunciada. Si entrem al web de l'Institut Nacional d'Estadística veurem que l'atur pel quart trimestre del 2010 és del 20,33%. I les previsions per aquest any no són gaire bones.

Analitzant les dades amb més profunditat descobrim que un 14% de la població espanyola assegura haver tingut dificultats per proveir-se de menjar durant el darrer any, que tenim la tassa d'atur més elevada d'Europa de llarg, i que els nostres estudiants treuen pitjors resultats acadèmics en comparació amb la majoria de països desenvolupats(*); mentrestant, nosaltres seguim preocupats amb allò que vertaderament ens preocupa.

Fent servir la interessant gràfica que calcula la "Felicitat Nacional Bruta" (Gross National Happiness), desenvolupada per Facebook a partir dels comentaris generats pels seus milions d'usuaris, ens adonem que l'augment de felicitat més radical de l'any passat, sense comptar Nadal, Any Nou i Sant Valentí, es produeix el 10 de Juliol quan Espanya conquereix el món de la pilota; d'altra banda, la davallada més important es produeix el 27 de Novembre, curiosament quan el Barça li clavà la maneta al Madrid. Entre tanta misèria, almenys formem part d'un estat que té ben clares les prioritats.

(*) Dades recopilades del blog Llibertat d'en Salvador Garcia-Ruiz.
_________________________________
També podeu llegir aquest article publicat al Diari Maresme aquí.

18/11/2010

Creixement Post-Crisi

Miquel
Segurament és una percepció meva desfigurada per la distància, o potser és que ens trobem en plena campanya electoral; de totes maneres m'arriba la sensació que des dels mitjans de comunicació s'entén la crisi com un fenomen caduc del qual n'estem cremant les últimes etapes. Desconec, també, si aquesta miopia analítica és el síndrome de Zapatero y el seu exministre d'economia, Pedro Solbes, que van pregonar la desaceleración económica fins que els violinistes deixaren de tocar, per llavors admetre que la crisi havia arribat a Espanya quan ja feia mesos que se n'havien experimentat els primers efectes.

En qualsevol cas, arribi més aviat o més tard, ens en sortirem. I l'escenari previsible és força engrescador. Espanya, per exemple, ha demostrat ser capaç de generar ocupació per dos milions de persones més que les que treballen ara, tal i com succeïa abans de la crisi. Un cop aquest episodi regressiu sigui història, els oportunistes que aprofitin el buit que han deixat els negocis que han reduït plantilla o han fet fallida, amb els conseqüents treballadors, seran els grans artífexs de la recuperació econòmica. Ja siguin noves empreses competitives o a conseqüència de l'acaparament sistemàtic de quota de mercat per part d'empreses existents, supervivents a la davallada econòmica.

Dit això, la principal prioritat no hauria de ser créixer en el sentit estrictament econòmic del concepte, però fer-ho amb coherència, i potenciant la qualitat. A l'inici de la crisi, gestada a les hipoteques subprime però cultivada a la gran majoria dels països desenvolupats, abanderats col·lectivistes lloaven la Xina per tenir la capacitat de decisió centralitzada en el poderós binomi Hu Jintao - Wen Jiabao i poder respondre eficientment als efectes de la davallada d'abast mundial; tal i com explica Roger Albinyana al seu llibre "Un Liberal a la Xina". El gegant asiàtic segueix fent de les seves i el creixement interanual es situa en un monstruós 9,6% pel tercer quart del present any i l'autocomplaença xinesa deu treure fum. Des del 1989 al 2010, el creixement anual del PIB ha estat del 9,3% i l'objectiu és mantenir-se en aquests paràmetres fins al 2020. No obstant ja fa temps que veus expertes asseguren que aquest ritme de creixement és insostenible, especialment considerant la baixa inflació i l'elevat creixement econòmic.

Encara queden alguns revolts per poder veure la llum al final del túnel, i si finalment Irlanda i Portugal necessiten un rescat del BCE preguem perquè l'efecte dominó no ens fumi una clatellada monumental. Retornant a l'escenari del segon paràgraf, un servidor està convençut que el que determinarà la competitivitat de la nostra economia post-crisi no serà com ens n'acabem sortint, sinó què farem un cop s'esfumi. Seguirem apostant pel turisme sense millorar la qualitat del servei? Tornarem a apostar per el mercat immobiliari amb la fartaneria d'antuvi? Invertirem en recerca, investigació i desenvolupament? Què farem? Quan acabi la crisi aquest haurà de ser el nostre repte; créixer, i fer-ho amb qualitat i garantia de futur.

--
Exemple audiovisual de l'explosiu creixement de la Xina:

25/10/2010

Apunts Econòmics (I): Business Communications

Miquel
In today's economic environment it is regarded impossible for any business to claim an advantageous position within its industry without effective communications among its production units, providers, clients, and other stakeholders. Communications in the business are, in fact, one of the variables that are shaping the markets at all levels from small, local enterprises to billion dollar corporations. In the era of news overload, the boom of social media, and the need for information immediacy; the management of business communications by any given company is essential to understand and foresee its evolution in the market they compete.

06/10/2010

Conflicte a l'Empresa

Miquel
Com és ben sabut, el món de l'empresa gira al voltant d'incomptables variables que determinen la progressió d'aquesta dins del mercat en què competeix. D'entre tots els factors, n'hi ha varis que destaquen per la seva importància i a la que els mànagers eficients hi presten especial atenció per l'impacte que pot provocar en els seus equips de treball. Analitzant el grup reduït de variables vertaderament rellevants, una d'elles passa massa sovint desapercebuda sota d'altres amb denominacions més ampul·loses: el conflicte.

El conflicte és un escenari inevitable en qualsevol àmbit de l'empresa i, m'atreviria a dir, de la vida. Discutim a la feina, a casa, al bar, a classe, al metro i, a vegades, fins i tot discutim sols. Vaja, crec que no és cap mentida afirmar que el conflicte és una part important de la nostra rutina i constitueix una part essencial de la naturalesa humana. Conseqüentment, dins del món empresarial, el que avui ens interessa, els modes de resolució de conflictes prenen importància al identificar-se aquesta variable com a summament rellevant.

Hi ha cinc comportaments que hom pot utilitzar per resoldre conflictes, tots ells vàlids si s'empren en la situació ideal. A la gràfica següent és poden observar aquestes cinc conductes:


- Molta Assertivitat / Poc Cooperativisme: Dominador. Comportament competitiu i agressiu; usat quant tens poder i saps que tens raó.
- Poca Assertivitat / Molt Cooperativisme: Acomodador. Contrari al competitiu, comportament passiu; usat quan saps que no tens raó.
- Molta Assertivitat / Molt Cooperativisme: Col·laborador, comportament cooperatiu i sinergètic; entens els objectius de les altres parts implicades.
- Poca Assertivitat / Poc Cooperativisme: Esquivador, conducta de laissez-faire i fuig del conflicte; usat quan necessites més informació o quan saps que no obtindràs el que persegueixes.
- Assertivitat Mitjana / Cooperativisme Mitjà: Compromès, comportament de mediador; usat quan et trobes dues parts importants amb objectius no complementaris. Busques un punt intermedi.

Tot això està molt bé, però serveix de ben poc si no s'aplica a una situació real on podem observar-ne els efectes. Un cas particularment exagerat i representatiu del que avui exposo és el que succeí fa pocs dies a can Barça. La premsa de Madrid ataca, difama i es mofa de Guardiola altra volta. Fins no fa gaire a l'entrenador blaugrana el recolzava un potent escut en la forma del president que s'enduia tots els cops, assumim que pensant en el bé de l'equip. Nogensmenys, la situació actual és ben diferent i el nou president no apareix quan Guardiola és atacat i s'intenta desestabilitzar, per enèsima vegada, el vestidor català. Rossell, que no és precisament una persona poc preparada, manifesta de manera evident un comportament esquivador en aquest tipus de situacions: no defensa l'entrenador i evita el conflicte amb els mitjans qualsevol cost.

Aquesta conducta s'usa, recordem, quan necessites més informació o quan estàs convençut que no aconseguiràs els objectius que t'has proposat. Llavors en quina d'aquestes situacions es troba Rossell? Li falta esbrinar com defensar l'equip dels atacs de la premsa, o és que sap que per molt que digui no se'n sortirà? En qualsevol cas, la postura del president del Barça no és gens aconsellable en aquest tipus de situacions, i, com en qualsevol altra empresa, els empleats se'n poden cansar i fotre el camp.

25/09/2010

Precedents Econòmics

Miquel
D'entre totes les sortides culturals la que més em va impactar fou la visita a la Colònia Vidal a Puig-reig, Bages ja fa uns anyets. Em semblà fascinant el funcionament i l'estructura d'aquell poble/empresa que representava, d'una banda, un dels èxits més evidents de l'emprenedorisme que ha caracteritzat històricament als catalans i, d'altra banda, una organització empresarial única fruït d'un període històric i unes condicions de treball determinades. Eventualment les colònies a la riba del Llobregat, com la de la família Vidal, anaren desapareixent quan altres agents econòmics més competitius dins la indústria del tèxtil foren capaços de superar l'avantatge comparatiu inicial de les tèxtils catalanes. Tota una visió empresarial quedà obsoleta i les colònies deixaren de produir convertint-se en elements pòstums del ric llegat industrial del nostre poble.

Unes quantes dècades més tard, en ple segle XXI i ben entrada l'edat digital, un nou escenari social i cultural està donant peu a una revolució dins del món empresarial reinventant la interacció entre el treballador i l'empresa. Si antany foren les necessitats més bàsiques, fisiològiques, les que empenyeren als treballadors a viure i treballar a les colònies, les causes actuals d'aquesta evolució són clars exemples de les noves necessitats d'ambdós treballadors i empreses. L'elevat nivell d'exigència laboral combinat amb la potent demanda per la compaginació de la vida laboral amb la familiar condueix inevitablement al sorgiment d'estrès i la conseqüent reducció de la productivitat de l'assalariat. Era l'hora de trobar solucions.

Si bé les colònies tenien habitatges, botigues, escoles, esglésies i espais d'oci com teatres o biblioteques, convertint-les gairebé en nuclis autosuficients, les noves empreses punteres d'avui posseeixen campus que ofereixen botigues, restaurants, cafeteries, cinemes, sales de joc, guarderies, servei de rentat de cotxe, bugaderia, rocòdroms, classes de ioga, pilates, i la llista segueix. Ara els anomenen campus i el principal visionari d'aquest projecte és Google i el seu Googleplex.

L'empresa és al cap i al fi un dels sectors més dinàmics que existeix dins de l'economia. La competència salvatge obliga als grans jugadors a cercar noves maneres d'obtenir benefici marginal, i en els temps que corren, on precisament el capital humà és el més valorat dels recursos, les grans multinacionals s'espavilen perquè les seves unitats productives siguin felices, es sentin motivades i produeixin al màxim rendiment. Un concepte empresarial que anys enrere fou referència del nostre país reneix en una versió modernitzada per donar resposta a les demandes d'un dels sectors econòmics més competitius del planeta. Ara que sembla que el país es troba amb l'aigua al coll humils exemples com aquest em fan retornar l'esperança i creure que ens en sortirem. Ens reinventarem, per moltes traves que ens posin, i seguirem endavant. Com ja ha succeït tantes altres vegades.

12/10/2009

Per no ser liberal

Miquel
El diari Avui ens ha obsequiat recentment amb una sèrie d'articles i accions que posen en dubte la seva qualitat periodística i el seu pretès compromís amb la neutralitat i el rigor. En un moment en què la credibilitat dels mitjans de comunicació tendeix a la baixa, especialment a Catalunya on l'espanyolització de TV3 és cada dia més evident, l'Avui podria emergir com el mitjà català de premsa escrita de referència. No obstant, aquesta irrupció es converteix en una utopia quan el diari en qüestió ens regala contínues ensopegades com l'escandalosa retallada, feta pública pel blog Reflexions en Català, que han aplicat a una Carta al Director enviada des de Vic.

Més enllà, dissabte passat, mentre preparava la bossa d'esport de bon matí per passar el cap de setmana fora de casa, llegia per sobre les principals noticies de l'Avui.cat. Res em va cridar l'atenció de forma especial, excepte al final, quan vaig llegir l'editorial de n'Ernest Folch titulat "No sóc liberal". Des de fa quatre anys m'han inculcat que la única doctrina econòmica viable es el liberalisme, per tant aquesta declaració de principis tan xocant per part d'un editor de l'Avui es mereixia més que una lectura ràpida.

Al seu article, el senyor Folch analitza la presència de la nostra llengua a diversos àmbits de la societat catalana. Així, conclou que al cinema, a la televisió, a les llibreries o a l'etiquetatge de productes el català es troba en una clara situació d'inferioritat lingüística. Ara bé, tot això ja ho sabíem; el que realment em resulta escandalós és l'argumentació amb la qual justifica el seu rebuig al liberalisme, segons Folch: "Simplement hem de girar la frase i dir: Com més intervenció millor".

És ben cert que els liberals pretenen la menor immersió administrativa possible, però també és igualment cert que la doctrina liberal ha identificat una sèrie de béns de consum de caràcter públic que per la seva naturalesa requereixen la intervenció d'un ens governamental. Talment com succeeix amb les forces armades o amb les infraestructures bàsiques, a Catalunya, la llengua pròpia també forma part d'aquest tipus de béns i és el deure de la Generalitat immiscir-se i regular el desajust existent. Això no només ho dic jo, sinó altres senyors amb més credibilitat com un tal Sala-i-Martín, professor de la Universitat de Columbia, Nova York. Al seu article Liberalisme Econòmic i Ultranacionalisme Espanyol, que data del 1998, ho explica millor que ningú.

Per acabar-ho d'adobar, Ernest Folch es convenç a si mateix que amb la seva argumentació: "ja sé que estic ofenent a molts liberals", quan la pura realitat és que qualsevol liberal amb les nocions bàsiques d'economia haurà descobert que el seu escrit no s'aguanta per enlloc i que l'editor en qüestió no hi entén gaire. Ben mirat, potser no hauria d'esperar-se tant a revisar els seus principis, tal i com esmenta al final del article.

Adjunto de nou l'enllaç de l'article: No sóc liberal.

09/06/2009

L'economia de l'independentisme (4)

Miquel
Havíem quedat que el cost marginal de l'electorat independentista és tan baix que als partits no els motiva destinar recursos per captar aquest sector de la població catalana. Així, aquells que aspiren a la plena sobirania de la nació han de demostrar que el vot independentista no és el vot fàcil, el vot dels catalans sobiranistes ha de deixar de ser la meuca de l'electoralisme que amb poc ja es conforma i passar a ser, d'ara endavant, un factor clau que determini la composició dels òrgans governamentals que ens regeixen. 

Aquest procés, però, ja ha començat. L'atzucac del que acabava parlant a l'últim article és tan sols el principi de la fi del problema; un problema que segueix unes pautes econòmiques lògiques i que és qüestió de temps que tingui el seu impacte visible en la manera de fer dels partits polítics catalans, especialment els que es consideren catalanistes. El mercat dels electors s'ha convertit en una mena de borsa, amb un considerable desequilibri entre l'oferta i la demanda, on la històrica devaluació d’un valor menystingut com el vot nacionalista crearà futures oportunitats per a nous jugadors, com ja ha començat a succeir. Només les esmentades barreres d’entrada en aquest mercat oligopolístic han retardat aquest procés inevitable.

A curt i mig termini seran dues variables primordials les que, al meu parer, dibuixaran l’escenari polític català. La facilitat del vot independentista, qui sap si seduït per les promeses constants de CiU i ERC, sumat a les característiques del mercat polític en què competeixen, que creen un joc difícilment penetrable, són els factors que aconseguiran augmentar el valor d’unes accions endemés oblidades però amb un potencial de creixement desconegut. El català sobiranista ja comença a donar símptomes evidents de descontentament amb les estratègies dels dos principals partits que esmento en aquesta reflexió. Els elevats índexs abstencionistes, la temuda davallada d’ERC o l’intent de CiU d’agrupar els catalanistes al voltant de la Casa Gran així ho demostren. Obro parèntesi, si CiU fos una organització purament catalanista perquè necessitaria una Casa Gran, no formarien ja part de la federació tots aquells que els seduís la idea del vertader catalanisme polític? Tan sols una prova més de la composició heterogènia dels partits a la que anteriorment em referia. Tanco parèntesi.

Per tant, la primera fase s’està començant a combatre: el vot independentista ja no resulta tan fàcil d’aconseguir. Mesures puntuals com els candidats sobiranistes Tremosa i Junqueras convenceran a alguns que amb CiU o ERC la sobirania encara és un objectiu primordial, però no a la majoria, per tant la insatisfacció de l’electorat catalanista seguirà augmentant. Alhora que això ocorre, es va creant un escenari dins del mercat polític fins ara desconegut, per primera vegada es dona la situació que un determinat grup social descontent amb la política reuneix un seguit de característiques comunes i una envergadura i representació suficientment àmplies com per abatre els esmentats obstacles d’entrada al mercat. I aquí és on apareixen les noves alternatives, els cercadors d’oportunitats, aquells que analitzant un determinat mercat econòmic determinen que existeix un desequilibri i que s’hi pot treure benefici, en definitiva, la premissa bàsica del liberalisme envers el desajustament mercantil: els propis agents econòmics seran els que estabilitzaran el mercat, i la intervenció administrativa l’únic que fa és posar-hi traves.

04/06/2009

L'economia de l'independentisme (3)

Miquel
Un cop analitzades i destriades les causes i conseqüències del problema que arrossega l'independentisme polític a Catalunya, s'inicia la següent fase d'aquest anàlisi: la solució. Com deia, la principal funció de l'economia. En qualsevol cas, hom pot considerar que la solució que plantejo no es sinó una pròpia conseqüència del problema existent, això sí, es tracta del corol·lari final que pot arribar a determinar un nou escenari polític català, dinamitant l'actual estatisme al introduir-hi un nou element fins aliè als principals ens governamentals de Catalunya.

S'ha observat com CiU i ERC emfatitzen els seus esforços en el vot ideològic i deixen enrere el vot nacional, propiciat pels incentius que ofereix el mercat dels electors. També, s'ha pogut concloure que, amb el pas del temps, l'aplicació d'aquesta estratègia per part d'ambdós partits ha creat una militància heterogènia que allò que els agrupa no és precisament el grau d'aspiració sobiranista, sinó més aviat la tendència ideològica. Per tant, podem precisar que ara per ara cap d'aquests dos partits és una alternativa vàlida i possible per a aquells i aquelles que cerquen la independència de la nació catalana. 

Què cal fer, doncs, per motivar l'electorat i crear un dinamisme polític orientat a l'establiment de l'eix ideològic com a principal a Catalunya? Augmentar la competència. Si el cost d'un vot nacionalista s'incrementa notablement gràcies a l'aparició d'altres partits que l'atraguin, les organitzacions que fins ara en gaudien d'una quota estable i sòlida poden veure com el recolzament que els ofereix aquest sector de l'electorat acaba desplomant-se. 

Diuen que una de les veritats econòmiques més elementals és que tot poder ve de l'escassetat. L'escassetat d'un partit polític que agrupi el sentiment independentista transversal no es cosa de fa setmanes ni mesos. Si s'indaga una mica podem observar l'existència de tot tipus de petits partits que anteposen la sobirania per davant la dreta o l'esquerra: Partit Republicà Català, Unitat Nacional Catalana,  Estat Català, o fins i tot, les CUP. De totes maneres, no ha sigut fins fa ben poc, amb l'aparició de Reagrupament.Cat, quan s'ha pogut observar la primera proposta ferma i àmpliament recolzada d'un partit oficialment independentista, sense matisos. 

Fins ara, el problema per a aquestes organitzacions han estat les barreres d'entrada al mercat de les organitzacions polítiques, els recursos tan humans com de capital necessaris per competir contra el sistema de partits establerts és descomunal, i si hi afegim el fet que els mitjans de comunicació només ofereixen cobertura a aquelles organitzacions ja establertes, ens trobem davant d'una oligarquia política molt poc sensible als nous factors que volen intervenir en el mercat que competeixen. Sens dubte, l'aparició d'aquest últim partit esmentat, liderat pel Doctor Carretero, suposarà una forta sacsejada a l'escenari polític actual del nostre país, i perquè no dir-ho, una possible solució a l'atzucac en què s'ha convertit el catalanisme polític.

continuarà... 

27/05/2009

L'economia de l'independentisme (2)

Miquel
Deia a l’últim article que la competència entre partits polítics amb actuació a Catalunya  en diferents àmbits, com l’ideològic o el nacional, defineix l’estratègia que han seguit aquestes  formacions per aconseguir els millors resultats possibles als comicis. La conclusió és evident encara que no ens agradi, els incentius de fer girar la política catalana entorn de l’eix dreta-esquerra són més grans que els de fer-ho al voltant de l’eix secessionista-unionista, tan per a partits únicament catalans com per als partits estatals amb actuació a Catalunya.

Durant anys, dècades; aquest posicionament polític generalitzat ha impactat a la societat de forma complexa, fins al punt que els partits considerats, si menys no, catalanistes, ERC i CiU, tenen a les seves files militants i simpatitzants força distants al catalanisme independentista emergent d’avui dia. En una política basada en les dretes i les esquerres els objectius dels partits s’han allunyat de les pretensions  sobiranistes d’una important part de la societat; això no treu, però, que en determinades ocasions s’hagi defensat el dret a l’autodeterminació o l’ampliació de competències catalanes. En qualsevol cas, l’exemple més evident el trobem als programes polítics dels partits catalanistes majoritaris a cada procés electoral al que es presenten, les propostes polítiques en temes econòmics o social superen amb escreix les exigències, reivindicacions i promeses en clau nacional.

La situació actual és igualment complicada. Aquest oblit històric en matèria sobiranista ha creat una situació on per a molts components d’aquests partits el temps i l’esforç necessari per aconseguir avenços cap a la plena sobirania no ofereix cap benefici marginal, explicable per la forma de la que foren persuadits per formar part del partit, és a dir, per ser d’esquerres o de dretes. A aquests individus el professor S. els anomena free riders, aquells que consumeixen el servei que ofereix el seu partit, però en canvi només en retornen una part del que combrega, és a dir, promocionen els valors ideològics però no “malbaraten” el seu temps en promocionar el sobiranisme.  

Tot plegat és un peix que es mossega la cua que l’únic que fa és apaivagar les aspiracions catalanistes. Nogensmenys, no ens trobem davant d’una batalla perduda. Després d’aquest intent d’anàlisi, en termes més o menys econòmics, en què intento explicar com s’ha arribat a aquesta situació i de quin mode afecta a la política catalana, és l’hora de trobar les solucions al problema: la principal funció de l’economia. 

continuarà...

20/05/2009

L'economia de l'independentisme (1)

Miquel

El meu professor d'economia d'aquest últim semestre és possiblement el millor mestre que he tingut en la meva etapa universitària. Les seves classes, però, són un martiri pels estudiants on la monotonia soporífera de les seves explicacions fa que sigui molt difícil mantenir-se atent, especialment per als que no ens resulta gens difícil distreure'ns. En una de les seves classes magistrals el professor S. ens explicà l'economia de la religió, i com l'oferta i la demanda de les diferents confessions afecten al nombre de devots i practicants, entenent a la religió com un bé consumit en un mercat competitiu.

En l'explicació del meu professor hi vaig identificar una sèrie de patrons econòmics que em van semblar força convincents per extrapolar-los a una exposició sobre la situació de l'independentisme a l'espectre polític català.

Des del restabliment de la democràcia a l'estat espanyol les dues organitzacions que han englobat, de forma majoritària, les aspiracions secessionistes a Catalunya han sigut ERC i CiU. Amb el pas del temps i el succeir de les legislatures, aquestes formacions han aclaparat de forma tan evident el suport nacionalista d'esquerres i de dretes, respectivament, que les reivindicacions en clau nacional han acabat tenint menys incentius electorals que les reivindicacions ideològiques, que han passat al primer pla. 

La competència per garantir el vot d'esquerres o dretes és molt més forta que la competència per assegurar-se el vot nacionalista. ERC i CiU només competeixen entre elles per una part concreta de l'electorat català, en canvi, competeixen en un mercat molt més competitiu i amb més rivals per al vot ideològic que engloba tots els ciutadans i ciutadanes.  Resulta lògic, doncs, que en l'intent de maximitzar els resultats electorals propis els esforços d'ambdues formacions s'hagin centrat, com deia, en la persecució d'objectius més aviat de caire ideològic que no pas nacional. 
continuarà...

2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.