El Govern Fàcil

Ja ha passat un mes de la celebració de les eleccions municipals, temps suficient perquè tothom hagi digerit els resultats i cada grup municipal entomi el mandat que acabem d'encetar amb els reptes i les il·lusions renovades. Pocs canvis en relació amb el govern que hem gaudit i patit els últims quatre anys, mateixos colors i mateixes primeres espases, però amb un matís important: el govern no té majoria. 

Així, la nova coalició al capdavant de l'Ajuntament de Malgrat de Mar compta amb 8 regidors, dos integrants menys que en el darrer mandat. Per una banda, la desfeta electoral del PSC, que va recollir els pitjors resultats de la seva història a escala municipal, perdent una tercera part dels seus votants i 3 regidors, ha obtingut 5 representants. I de l'altra, MeM que, comparant els resultats per seccions censals, ha passat de ser un partit en què dos de cada tres votants eren del centre del poble el 2019, a una llista que ha assolit gairebé el 50% dels seus vots en barris perifèrics, de fort arrelament socialista, i aporta 3 regidors al govern. 

Cadascú que n'extregui les seves conclusions. La meva és que MeM ha aprofitat molt i molt bé la seva posició de visibilitat en el si del govern per llimar a poc a poc i pam a pam el votant socialista per fer-se'l seu i devorar al soci de govern des de dins.  

Un cop publicat l'acord de renovació de govern no van ser pocs els veïns que se'ns han apropat per preguntar-nos "què ha passat?" o "com és que no us heu posat d'acord?". Durant uns dies he d'admetre que he estat fluix de reflexos, perquè tot i comentar que ens avisaríem mútuament i d'antuvi abans d'anunciar cap acord als mitjans, ens en vam assabentar per les xarxes socials. Un cop superada la incredulitat de la notícia, la resposta s'ha mostrat sencera, diàfana, amagada a simple vista, com dirien els anglosaxons. Que què ha passat? Doncs que s'ha escollit un govern fàcil.

La certificació de l'acord del Govern Fàcil

La setmana posterior als comicis vam estar explorant la possibilitat de conformar un govern tripartit amb ERC i MeM. Ratificada l'avinença i complicitat amb els primers, vam fer fins a dues trobades amb els segons, amb la presència dels caps de llista a la segona reunió, com a avantsala per acabar seient-nos les tres formacions a la taula i aprofundir en la composició d'un govern alternatiu que es compondria de 10 regidors -amb el suport electoral del 51% dels votants.

La reunió a tres bandes, però, tot i tenir lloc, dia i hora pactats no es va dur a terme. El mateix matí que ens havíem de trobar representants de les tres formacions la reunió es va cancel·lar per part de MeM, adduint a unes reticències d'alguns membres del seu equip que "no ho veuen clar". I fins aquí. 

Malgrat no haver rebut cap explicació pel trencament del diàleg, no és massa difícil imaginar-se'n els motius: fa quatre anys MeM ja va preferir pactar amb el PSC que ser la tercera força dins d'un govern quadripartit i investir a Carme Ponsa. La història s'ha repetit i MeM ha preferit tornar a pactar amb el PSC que ser la tercera força dins d'un govern tripartit i investir a Carme Ponsa.

L'equip de Junts per Malgrat durant el ple d'investidura

No deixa de ser un pèl tragicòmic que l'única formació que explícitament albirava a l'alcaldia en el seu cartell de campanya -ara sí!-, fos l'única que renunciés a presentar candidat a l'alcaldia al ple d'investidura. I encara ho és més que tant l'equip de Junts com alguns companys d'Esquerra, quan ho vam comentar amb ells, haguéssim acceptat que l'alcaldia fos compartida durant el mandat si aquesta era una de les demandes perquè l'acord a tres bandes arribés a bon port. 

Perquè l'opció difícil era asseure's a la taula amb persones amb qui no t'entens però que saps que tenen un equip i un projecte guanyador, encara que signifiqués un rol menys visible dins del govern. 

L'opció valenta era no cancel·lar la reunió a tres bandes el mateix matí de la trobada i allargar la mà per dialogar i explorar les possibilitats de convertir antics recels en noves aliances. 

L'opció atrevida era emprendre el repte de formar part d'un govern coral i ideològicament divers, però que compta amb un suport majoritari tant en vots com en regidors. 

L'opció arriscada era perseguir fins al final un pacte entre forces d'obediència catalana i no acabar depenent del PSC i, més endavant, si arriba, de l'entrada del PP a govern per desplegar el pla d'actuació de mandat. 

L'opció audaç era trencar amb l'hegemonia socialista dels últims quaranta anys i apostar per una regeneració al capdavant del consistori que donés l'empenta que tant necessita el nostre poble. 

La millor opció, al capdavall, era un pacte entre Junts per Malgrat, Esquerra Republicana de Catalunya i Malgrat Ens Mou. Però s'ha escollit l'opció fàcil. 

I tindrem el Govern Fàcil, que ves a saber si al final no tindrà un mandat molt difícil.

---------------------------------------------------------

Altres articles sobre Malgrat de Mar: 

Crònica d'una mort política - Febrer 2023

El Nou Passeig Marítim - Abril 2018

Moció de Censura - Febrer 2017

Read More

Elogi del Nacionalisme

 Article publicat a l'Unilateral el gener del 2020 que ara també reprodueixo en aquest espai. 

----------------------------------------------------------------

Ja sigui pel bagatge polític com a diputat a les Corts de Madrid, o pel lideratge circumstancial que ha hagut d’assumir dins del partit arran de l’exili de Rovira i l’injust empresonament de Junqueras, Joan Tardà s’ha convertit en una de les veus més autoritzades dins d’ERC.

En els últims mesos la bel·ligerància de Tardà vers companys independentistes de JxCat s’ha intensificat de manera ostensible. Si ara fa un any el vam sentir dir que si calia s’hauria de sacrificar el President Puigdemont, el reguitzell d’articles i tuits que des d’aleshores ha anat compartint, sovint advocant per a un acostament de posicions amb els comuns i el PSOE, han encès els ànims de part de la comunitat independentista en més d’una ocasió.

En aquesta línia, fa unes setmanes que Tardà ha iniciat un nou capítol en la seva estratègia. En articles com “Ja no queden conills al barret de copa postconvergent” d’El Periódico o a les tertúlies en les quals participa, ha pres el relleu de Carod-Rovira quan el 2017 escrivia “Nacionalisme o República” al Nació Digital, i intenta teixir un relat polític concret definint repetidament l’espai d’Esquerra com a “republicà” i l’espai electoral del PDeCAT com a “nacionalista”, i ho fa de forma maldestra i fins i tot perversa, contraposant els dos conceptes com si fossin antagònics, com si s’excloguessin mútuament.

Per dissort seva, aquesta mena de reduccionismes infantils ja no quallen en una societat tan polititzada com la catalana. Provar de colar l’adjectiu “nacionalista” com una qualificació pejorativa, com un menyspreu al teu rival polític, és una tàctica massa barroera per algú que ha estat, entre regidor i diputat, quaranta anys dedicat a la política.

El nacionalisme català és una realitat ben viva, com ho és el nacionalisme americà, l’espanyol o el neozelandès. Com ho és, de fet, a tots els països del món reconeguts internacionalment. O és que Catalunya, pel fet de ser una nació sense estat, no pot tenir un sentiment nacionalista? I doncs, què són sinó manifestacions nacionalistes els onze de Setembre quan omplim de senyeres i estelades les avingudes de les capitals del país?

Darrere aquest menyspreu per part de l’esquerra independentista al nacionalisme català hi ha l’evident subjugació al marc mental polític espanyol, nacionalisme del qual coneixem a bastament i que sempre ens ha comportat conseqüències nefastes. Negar el nacionalisme català és una petulància per fer-nos creure que erradicant tots els nacionalismes de Catalunya, l’espanyol inclòs, ens aproparem a la república, i això és rotundament fals.

The Bright Side of Nationalism (en català El Costat Positiu del Nacionalisme) és el títol de la conferència que va presentar l’any passat a la Central European University l’historiador i escriptor israelià Yuval Harari. El doctor Harari ha esdevingut en els darrers anys un referent de primer ordre en el marc del pensament occidental gràcies als llibres Sàpiens (Edicions 62, 2014) i Homo Deus (Edicions 62, 2016).

A la conferència, Harari explica com el nacionalisme és la ideologia que ha permès als humans passar de ser cavernícoles a formar les avançades civilitzacions actuals. El nacionalisme primigeni, explica, no és res més que un tribalisme proteccionista: vigilar la cova que aixopluga la tribu i dominar el terreny que alberga les bèsties que cacen. L’agricultura, el foc, l’escriptura, la navegació, la domesticació, la roda, la pólvora i molts altres avenços i descobriments han anat ampliant els dominis del nacionalisme primitiu, fent-lo sortint de la cova, creant comunitats, abastant més territori i afegint-hi cada cop més elements culturals com la gastronomia, la religió, la música, la literatura o els esports.

Destaco dos extractes de la xerrada en què Harari diu: “Molta gent està preocupada amb l’auge del nacionalisme, però hauríem de ser molt curosos i separar el costat bo del dolent. Òbviament, l’ultranacionalisme, que es converteix en feixisme i condueix a la guerra i al genocidi és un dels pitjors fenòmens de la història de la humanitat, però el nacionalisme també té un costat positiu. La gent s’imagina que sense nacionalisme tots viuríem en una mena de paradís liberal, però és molt més probable que sense nacionalisme visquéssim en un caos tribal; perquè el gran projecte del nacionalisme és fer que un grapat de desconeguts tinguin cura els uns dels altres i siguin capaços de cooperar”.

I més endavant: “Un dels problemes que la gent té amb el nacionalisme és que el nacionalisme és una barrera per a la cooperació en l’àmbit internacional. El president dels EUA ha dit recentment que hi ha una contradicció entre el nacionalisme i el globalisme, i que la gent escull el nacionalisme i rebutja el globalisme. Però penso que és un error, és un plantejament molt simplista, perquè no hi ha cap contradicció entre nacionalisme i globalisme. El nacionalisme no tracta d’odiar els estrangers sinó d’estimar els teus compatriotes, i el segle XXI l’única manera de garantir la prosperitat i seguretat dels teus compatriotes és cooperant amb els estrangers, amb les altres nacions”.

Harari ens ve a dir que el nacionalisme no és dolent per definició, ans al contrari, però s’hi converteix quan els integrants d’una nació es creuen superiors a les nacions que els envolten. El nacionalisme, doncs, és l’orgull de formar part d’una comunitat amb costums compartits que habita en un territori determinat, i aquesta és la concepció de nacionalista que em faig meva.

El nacionalisme català és l’amor a la terra i a la gent que hi viu, és l’estima a tothom que en respecta la cultura i la promou, i és l’obstinat compromís amb la construcció d’un país on predominin valors eminentment catalans com l’esperit crític, la justícia social o la voluntat de superació personal i col·lectiva. La nació catalana és una esponja que amb el pas dels segles ha absorbit les tendències i modes que s’hi han passejat, així com les persones que les hi han dut, i per això el nacionalisme català ha estat i segueix sent divers i plural, amb la llengua catalana com a pal de paller d’uns costums, alguns mil·lenaris d’altres més recents, que s’han de cuidar i protegir.

Per tot això cal reivindicar el nacionalisme català, patrimonialitzat per grupuscles ultres en alguns moments i damnejats per l’esquerra en altres, que patí les pitjors conseqüències d’un altre nacionalisme històricament supremacista. La centralitat d’un nacionalisme català transversal, inclusiu i desacomplexat serà el combustible pel nou embat per assolir la plena sobirania; i serà el fonament d’una nació compromesa amb la igualtat, la llibertat i la fraternitat; precisament el lema de la revolució que instaurà la república a França, perquè al capdavall ser nacionalista mai no ha estat renyit amb ser republicà.

Read More

Crònica d'una mort política

El pròxim 28 de maig se celebren eleccions municipals, una altra vegada. Ningú no té la sensació que ja han passat 4 anys, però com ens passa amb tants altres càlculs, hem de descomptar els gairebé 18 mesos de confinaments i restriccions vàries derivades de la Covid que ens van trasbalsar la vida. També al govern de Malgrat de Mar. Repassem-ho.  

La legislatura ja no va començar amb gaire bon peu. El vot de càstig d'una part de Malgrat de Mar contra la moció de censura i al govern del quadripartit es va aglutinar en el PSC atorgant-li 8 regidors. No obstant això, el govern sortint va mantenir la majoria absoluta i tot indicava que hi hauria continuïtat en el projecte polític que s'havia iniciat, amb tots els equilibris i tensions però també amb els consensos i fortaleses, tot just un parell d'anys enrere.

La candidatura de JuntsxCat - Malgrat ens Mou amb els seus dos regidors, i de la qual jo en formava part com a núm. 3 de la llista, va decidir pactar amb el PSC d'en Joan "Sense Censura" Mercader, com resava el seu eslògan electoral. En conèixer la decisió vaig abandonar el projecte pels motius que vaig explicar en el seu moment i que avui segueixen ben vigents. 

Bé. Amb el govern 8+2 del PSC+MeM, i contra la voluntat de la majoria del poble que va apostar per la reedició de la coalició, es va iniciar la legislatura. Ningú no s'hauria imaginat mai que en l'espai de dos anys empalmaríem, com a mi m'agrada referir-m'hi, una triple crisi: el temporal Glòria, la Covid i la paralització de les obres del Passeig Marítim. 

(Aaah, el Passeig Marítim. El 2010 l'alcaldessa Campoy ja en plantejava la remodelació, però no es posava cap termini i no va ser fins a finals del 2018 que el nou govern va desempolsegar el projecte i executar-lo. Però d'això en podem parlar un altre dia.)

El cas és que el govern va trampejar la triple crisi durant els dos primers anys de legislatura, amb alguns encerts i massa errors, alguns comprensibles i compartits amb altres administracions, davant d'una situació excepcional i sobrevinguda, i d'altres més difícils de justificar i atribuïbles a la manca de projecte o de capacitat política. 

El dubte es va escatir poc després quan el novembre del 2021 l'alcalde Mercader anunciava que plegava del càrrec per motius personals i familiars. Aquest és un tema delicat; però endavant: si tu ets alcalde i decideixes plegar, perfecte; ara bé, ho has d'explicar. Ho has d'explicar pel compromís com a alcalde que has pres amb més de 18.000 persones. I si realment és una qüestió familiar o mèdica la gent ho entendrà, ho respectarà i a més a més et farà costat. Però no ha estat el cas, i apareixen els rumors i les soto voces.

Algunes males llengües, al no haver-se assabentat ni haver estat informades de cap infortuni del batlle malgratenc, conclouen que el pretext adduït és només això, una cortina de fum, i pensant-ho bé, tant de bo sigui així, ja que voldrà dir que en Joan i la seva família estan bé, i que tot es deu al tacticisme polític. En aquest cas, l'alcalde censurat per la moció del 2017, s'hauria autocensurat el 2021. L'alcalde sense censura, censurat pel seu propi partit. Quines coses. 

En qualsevol dels casos, la legislatura no estava sent el paradigma de l'eficiència i el lideratge; la paràlisi posterior al confinament i la somnolència col·lectiva dels malgratencs, mancats de qualsevol projecte il·lusionant, ens ha fet entomar el relleu a l'alcadia com tot el que té a veure amb el consistori: amb apatia, menfotisme i desinterès.

D'ençà del traspàs de vara les coses no han millorat. Seguim en un estat d'ensopiment general, de poble trist i desmoralitzat. La gent del mercat, les associacions, els comerciants, els hotelers, els restauradors, els càmpings, els clubs esportius i un llarg etcètera de col·lectius i ciutadans continuen desencantats per una gestió cada vegada més bradicàrdica; una letargia que ja dura masses anys.  

Si les perspectives no eren prou desoladores us encoratjo a que dediqueu 10 minuts a veure l'entrevista a l'alcaldessa del 8 de febrer a Ona Malgrat i fer-vos coneixedors del projecte que l'actual partit de govern planteja pels 4 anys vinents. Petit espòiler: cap idea, cap projecte, cap propòsit, cap iniciativa. Res de res de res. La constatació de la fi del cicle, la llangor d'un projecte de més de 40 anys, en definitiva, la crònica d'una mort política.

Read More