Debat Necessari

Reflexió tal com raja. El món rau atònit per la massacre perpetrada per Anders Breivik; la matança a l'Illa d'Utoya i l'atemptat a la capital noruega han trasbalsat profundament la comunitat internacional. Dit sigui, se'm fa molt complicat distingir entre les motivacions d'aquest suposat defensor de la sacrosanta Europa i els extremistes islàmics que es lleven la vida encegats per la Jihad. De fet, no hi trobo cap diferència.

Així com els atemptats islamistes s'expliquen en el context de l'odi que occident destila, per les raons que sigui, a certs indrets de l'Orient Mitjà, el cas de Breivik ha enxampat a contrapeu els valedors de la integració europea. Més enllà de lamentar la mort de dotzenes de persones i dereobrir el debat sobre la pena de mort en un país tan pacífic com Noruega, les accions del qui ara cataloguen com a malalt mental poden desencadenar reaccions i moviments que les elits polítiques europees han obviat durant masses anys. Sí, és clar, precisament és aquest l'objectiu del terrorista i més d'un s'escandalitzarà en saber que la jugada li ha sortit rodona, fet que a més dirà molt poc en favor d'aquells que ens manen.

La cancillera alemana, Angela Merkel, ja s'hi referí amb prou concreció i contudència a les acaballes de l'any passat, "el multiculturalisme ha fracassat". Un dels cavalls de batalla de la socialdemocràcia s'ha demostrat incapaç d'aportar solucions als problemes de la societat europea del s.XXI. Punt i apart. Durant anys, ha romàs a la vanguarda de l'heterogeneïtzació socio-cultural i ha apostat per obrir fronteres a l'arribada de nouvinguts d'altres indrets, però l'estratègia s'ha demostrat contraproduent, i com succeeix tantes vegades, la pràctica no s'ha correspos amb la teoria. Les conseqüències les hem anat observant els darrers anys de forma generalitzada a tot el continent: els partits polítics d'extrema dreta han augmentat considerablement la seva representació parlamentària posant en evidència la poca capacitat resolutiva dels partits tradicionals.

Fet i fet, Breivik pot esdevenir l'element clau que obri la caixa de trons a nivell continental. Fins a dia d'avui les discussions s'han centrat en qüestions minoritàries com ara prohibir els minarets a les mesquites o el vel integral a les dones musulmanes, aquests pedaços si bé alleugen momentàniament els símptomes del conflicte no proporcionen mecanismes efectius per solucionar el problema de fons. Per garantir la futura convivència a Europa és necessari que s'abordi el debat d'una vegada per totes i ens desfem del tabú que encara el cobreix. Estem entrant en una etapa en que ja no només és necessari sinó que ara ja és urgent.

______________________________

Si us ha interessat aquest escrit també trobareu interessants els següents articles:

- Immigració a Catalunya (1): Xenofòbia

- Immigració a Catalunya (2): Des-Integració

- Immigració a Catalunya (3): Casa de Tots

Read More

Maneres de Ser

Hi ha un moment del dia en què totes les emissores presintonitzades del cotxe emeten anuncis, desconec si es coordinen i ho fan deliberadament però l'intent de trobar una melodia decent es torna fútil... "it doesn't matter how the economy is doing, the rich get richer and the poor get poorer! Tired of this situation..." resa l'espot que sona quan per fi desisteixo canviar d'emissora; per una dècima de segon penso, caram! -sabeu aquells pensaments tan elaborats que t'envaeixen de sobte?-, aquí els indignats també fan campanya per la ràdio? "...then wait no longer and purchase now "Finance Yourself"! It is time for you to move up on the social ladder. "Finance Yourself " is the best way to...

No puc evitar esbossar un somriure i pensar com de diferents són les maneres de ser de la gent. A casa nostra, el moviment dels indignats i les seves repercussions (?) encara són bastants recents; la presa de les principals places de capitals catalanes i espanyoles es convertí en la punta d'una llança de molt calat entre la societat, o això ens van vendre des del primer dia. Existeix aquest sentiment de transcendència col·lectiva, aquest comunitarisme (llicència personal) que ens empeny a creure que el nostre futur està estrictament lligat al de les persones del nostre entorn proper.

A l'altra banda de l'Atlàntic, la mostra més conspícua de protesta que he presenciat mai la perpetraren una dotzena d'estudiants de ciències polítiques que es queixaven de la mala gestió de la universitat per part del President de la mateixa. El portaveu, enfilat dalt d'una caixa de plàstic per a verdures, recitava amb una oratòria prou convincent els deu punts per aconseguir un campus més verd, més ecològic, i més environmentally friendly. Aquests són els mateixos estudiants que s'aproparen coratjosos a la comitiva que acompanyava la candidata presidencial republicana Michele Bachmann, el dia que visità la universitat, amb la pancarta de la Socialist Student Union. Allí hi era el portaveu, altra volta, arborant cofoi el puny tancant cel amunt i engalanat amb la immortal samarreta roja del Che Guevara.

Així, grupuscles tangencials com l'SSU intenten fer-se un lloc a l'actualitat diària de la societat americana però la corrent principal segueix sent la d'una mentalitat individualista, exigent i competitiva en la que cadascú s'ha de valdre per si sol. Tot això que explico no és res nou, Geert Hofstede en feu un estudi analític i ideà cinc dimensions culturals que caracteritzen cada estat: distància de poder, individualisme, masculinitat, evasió de la incertesa i orientació a llarg termini. Aquesta teoria descriptiva dona un valor de zero a cent a cada una de les cinc categories i és aplicable a totes les societats del món; així, comparant les dades entre uns països i altres es poden arribar a extreure moltes conclusions. Fent servir els estats que ens ocupen, observem que als Estats Units l'individualisme gairebé arriba a 90, mentre que el valor espanyol és de 55; i referent a l'angoixa de viure sense saber què farem demà, els espanyols l'evadeixen amb un valor de 90 i els americans assumeixen la incertesa amb un valor de 40.

Si bé aquests resultats no demostren que una cultura sigui millor que l'altra; u, perquè no es tracta d'això, i dos, perquè no hi ha cultures millors o pitjors, sí que ens ajuda a comprendre la manera de pensar i actuar dels individus i les implicacions que això comporta en els respectius col·lectius socials. Mentrestant, els indignats s'esmercen en fer-te creure que els que manen t'estan estafan i ja és hora de dir prou i la ràdio et recorda que al cap i a la fi si no te'n surts és culpa teva i ja va essent hora que t'espavilis.

Read More

The Real Fight

After all the efforts to internationalize our cause it has become obvious that the Catalan struggle is not a minor claim from a few melancholic airheads who still believe in the long gone days. Even when it appears that the country’s sanity is in tatters due to the economic trembling that led to unpopular measures from the government, civil unrest, and an apparent situation of ongoing social confrontation, Catalans still fret about the unevenness of the legal contract that ties the nation to Spain.

Too often it is referred as foes those elements within Spanish society who systematically attack any pretentions to establish a serious democracy in the country and allow the nations that make it up the right to self-determination. Nonetheless, it is generally acknowledged that no institution has done more to promote secessionism in Catalonia than the Zapatero administration over the last 7 years and his chain of deceits, being his sworn but false support to the new Catalan Statute of Autonomy in 2003 the most renowned one.

While Spain continues his crusade to guarantee its national integrity, which is a thoroughly reasonable positioning on their side, Catalans keep searching for the formula that will lead them to full sovereignty. Multiple associations, residual political parties, and fresh scissions from existing groups sell the idea of a free Catalan state atomizing the sector of the populace that favors independence. Rather than providing a multiple vanguard from which to pursue the long desired objective, the diaspora of political and social pressure is highly counterproductive and limits the impact of their claims to a very large extent.

Not only there is an evident failure on utilizing the disaffection towards Madrid the central government oppressive campaigns raise, but the lack of political unity is also a major cause of upholding the current statu quo. On related news, a recently released poll by the CEO, the Center for Opinion Studies, asked for the first time ever in an explicit manner if Catalans were in favor or against independence; the results were revealing: 43% would vote “yes’ to independence, 28% would vote “no”, and 23% would abstain from voting.

At this point, the only certainty is the imbalance existing between the two territories and the consequent need for readjustment. Ultimately, the first side that engages in proactive measures might attain a decisive edge; whether the Spanish will be able to respond to the peripheral claims for a larger self-government, or Catalan society will unite once in for all under the same political flag, could determine the final outcome of this conflict. For good or bad, the destiny of our nation is still in our hands.

__________________________________

Article publicat al Catalonia Direct.

Read More