Camí a Casa

M'he pres gairebé dues setmanes sense escriure per acabar el semestre amb força i donar-me temps per recuperar-me del jet lag. A aquestes alçades em pensava que l'adaptació al nou fus horari seria qüestió de dormir molt la primera nit; però resulta que no, el trastorn horari continua robant-me quatre dies amb els seus símptomes de rigor: maldecaps, insomni, gana. Per aquesta raó no he pogut compondre cap escrit amb cara i ulls, però si que van passar una sèrie de coses que m'agradaria compartir tot canviant l'habitual format dels escrits d'aquest blog.

Després d'11 hores de viatge repartides en dos vols arribo a la T1, la flamant terminal barcelonina paradigma de la tecnologia i l'arquitectura. No obstant, l'arribada a casa no es transmet en sensacions positives per bé que una sèrie de factors aconsegueixen que el trajecte continuï sent tan feixuc com a l'estranger.

Primer problema; l'avió ens deixa a l'extrem més allunyat de l'edifici, per arribar a la recollida d'equipatges s'han de caminar uns deu minuts ben bons. Després d'estar gairebé mig dia encasellat en un seient minúscul el que hom vol és agafar les maletes i no veure avions durant una temporada, en cap cas fer una ruta turística per la terminal.

Segon problema; tot creuant la T1 de punta a punta m'adono del predomini absolut del castellà ens els plafons publicitaris i altres elements propagandístics repartits per l'edifici. Un que em va cridar especialment l'atenció fou el de "Las Tiendas de Aeropuerto" on el català no hi apareixia per enlloc. Benvingut a la Catalunya on el català s'imposa i el castellà es persegueix.

Tercer problema; per finalitzar el trajecte havia d'agafar la Renfe, però al no haver-se completat l'obra que ha d'allargar el servei de trens fins a la terminal nova s'ha de prendre primerament un autobús llançadora entre terminals, localitzar el bus seguint els senyals de l'aeroport és tota una aventura. Encara em pregunto com s'ho fan els turistes.

El viatge amb el tren d'hora i mitja em retrobà amb la crua realitat. En només vint minuts no van faltar l'individu que reparteix paperets explicant la seva situació personal nefasta, el grup de joves fumant porros dins del comboi, l'acordionista incansable o l'immigrant que és expulsat del tren pel revisor per no dur un tiquet vàlid mentre els seu company fuig corrent vagó avall. A més a més d'un home ben estrany d'uns seixanta anys, amb texans arremangats a mitja tíbia i una jaqueta massa moderna per a ell, que em mirava descaradament la maleta cada cop que s'obrien les portes com si comprovés que efectivament encara l'assegurava el meu puny tancat. Potser eren manies meves però l'home també va baixar a Malgrat.

A la fi arribo a casa i explico les vivències de l'inacabable viatge, entre històries d'avions, trens i personatges diversos comença el telenotícies obrint l'edició amb la cúpula socialista inaugurant la línia L9 del metro: "veieu com us deia que s'ha d'anar amb compte amb qui us trobeu al tren..."

Read More

Llegat Nazi?

És ben sabut que un cop acabada la II Guerra Mundial molts dels alts càrrecs nazis hagueren de fugir lluny per no haver de patir les represàlies i condemnes dels aliats triomfadors. La declaració d'una amnistia mai es presentà com una possibilitat realista i l'ègida feixista es consumà als indrets més recondits; especialment a l'Amèrica del Sud i Xile en concret, on els alemanys mantenien estretes relacions gràcies a l'emigració alemanya del segle XIX.

Entre els destacats membres d'Odessa, l'Organització Dels Antics Militants de les SS, sobresurten noms con Adolf Eichmann i Alois Brunner, responsables directes de l'execució de més de tres milions de persones; Aribert Heim, més conegut com "Doctor Mort" per experimentar amb jueus a Mathausen; talment com Josef Mengele, que dugué a terme pràctiques similars al camp de concentració d'Auschwitz i fou anomenat amb el sobrenom d'"Àngel de la Mort".

Aquest últim, precisament, durant la seva etapa com a metge de l'infern polonès, cometé múltiples atrocitats empès per la seva passió per la genètica i l'eugenèsia, la branca de la medicina que busca la perfecció de la raça mitjançant la modificació genètica i el control d'aspectes físics i psicològics. Un cop acabada la guerra, Mengele, com tants altres, es desplaçà a Paraguai per caure en l'anonimat. La resta de la seva vida fou un anar i venir per diversos països sud-americans i alguna visita llampec a Europa, fins que es va desplaçar a Brasil on va morir estranyament ofegat a la platja el 1979.

Cândido Godói, Brasil, 2009. Aquesta petita localitat, situada al sud-oest del país, ha despertat recentment l'interès de la comunitat científica internacional. La males veus locals narren la història d'un doctor alemany que es passejava pel poble durant els anys seixanta tractant els pacients i recollint mostres de sang amb un laboratori mòbil. Avui dia, en aquest poble on només hi viuen poc menys de 7000 persones, la gran majoria de descendència alemanya i polonesa, s'hi poden trobar de forma extraordinària 38 parelles de bessons, un percentatge un 1000% més elevat que la mitja mundial.

Hi ha qui pensa que és tan sols una coincidència genètica puntual sense cap altra explicació, però una teoria alternativa defensa que Mengele hi té força a veure. Suposadament, el doctor nazi va seguir investigant en la perfecció de la raça al seu nou país d'acollida, i com es pot observar avui, amb resultats força contundents. Ara per ara, la implicació o no de l'"Àngel de la Mort" a Cândido Godói no ha quedat resolta, i tot i que hi ha molts indicis històrics que assenyalen en aquesta direcció, alguns genetistes es mostren més aviat escèptics sobre la qüestió. Mentrestant, els habitants de la localitat tampoc col·laboren excessivament amb els investigadors; com si els hi agradés mantenir el misteri, o millor, com si tinguessin quelcom a amagar.

Read More

El Poder del Futbol

Poques hores abans de disputar-se un dels esdeveniments esportius i culturals de l'any com és el Barça-Madrid, m'agradaria fer una breu reflexió sobre el fantàstic món del futbol; bé, més o menys. Resulta, doncs, que aquest conglomerat d'institucions, federacions, associacions, jugadors, equips, jugadors i afeccionats que mou quantitats estratosfèriques de diners té com a cap visible el senyor Joseph Blatter, un home que curiosament mai va jugar cap partit de futbol professional.

Sepp Blatter, com se'l coneix entre les esferes futbolístiques, és el President de la Fifa i ve dictaminant les directrius del futbol mundial des del 1998. Tot i comptar solsament amb el suport de 66 membres d'entre els 207 amb dret a vot a les últimes eleccions a presidència, Blatter segueix implacable al capdavant de la federació avalat per moltes polèmiques com l'efímera introducció del "Gol de Plata" o la prohibició de disputar partits per sobre d'una elevació determinada. Discrepàncies a banda, Blatter s'ha consolidat com una figura amb un poder d'abast global, i així ho corrobora la reconeguda revista Forbes, que publicà recentment el llistat de les persones més poderoses del món. Figurant-hi en la posició 53, just entre el President de Louis Vuitton i el Director General d'Al-Jazeera, Blatter reconeix que la "FIFA és com les Nacions Unides, però té més membres i és més poderosa". Tot i que pugui semblar una sentència agosarada i, fins i tot, petulant, Blatter té tota la raó: el futbol no és només fúmer-li cosses a una pilota.

Aquesta cita m'ha fet reflexionar sobre els afers en que s'emmarquen les diverses pretensions oficialistes, com la meva, al nostre país; tenir representació pròpia al Parlament Europeu, ser membre de la ONU, cantar a Eurovisió o tenir seleccions esportives de caràcter oficial només en són breus exemples. Ara bé, el que em queda força clar és que en aquesta nova era mundial de les marques en detriment dels països, el nomenament de Johan Cruyff com a seleccionador català és possiblement el moviment més interessant que recordo per a la internacionalització de la causa catalanista. Imaginem per uns instants que fou a Catalunya qui Henry eliminà després d'ajudar-se amb la mà per controlar la pilota; l'endemà mateix, els lectors del Khaleej Times a Dubai o del Daily Nation a Nariobi se n'haguessin assabentat. Dubto molt que una sentència negativa del Tribunal Constitucional respecte l'estatut tingui el mateix impacte mediàtic a nivell internacional.

Sí, d'acord, la mà d'Henry no té res a veure amb les aspiracions polítiques del país, però me'n faria creus si del rebombori sorgit de la classificació irregular de França ningú s'interessés per saber que dimonis és això de Catalonia; i això que hauríem guanyat. Crec que és hora d'adaptar-se, d'aprendre a reconèixer aquestes oportunitats intangibles que es presenten tan poc sovint, i de treure'n profit d'un mode eficient. Sincerament, no serveix de gaire que la societat catalana s'esvaloti en desmesura per l'editorial signat per dotze diaris del país; fet i fet, per seguir fent la viu-viu amb les engrunes de l'estatut potser que deixem d'intentar canviar Espanya i concentrem els nostres esforços a fer-nos apreciar més enllà dels Pirineus. Al capdavall, les màscares ja van caure fa temps.

Read More

Avaluacions Acadèmiques

Arribem a la recta final del semestre i com a cada cicle es comença a notar l'augment de tensió al campus. Tot i haver acabat la temporada de futbol, els treballs, escrits, exàmens i presentacions que s'acumulen en aquestes últimes setmanes fa que no tinguem gairebé temps per fer l'ase i ens haguem d'aplicar de valent.

Un dels indicis més clars que el semestre s'acaba és quan arriba l'hora d'escollir les classes i l'horari pel semestre següent. Desconec totalment el funcionament a les universitats catalanes, però el sistema d'aquí sempre m'ha resultat força curiós; hom pot decidir quines assignatures pot prendre i configurar-se l'horari com li convingui. Així, fer-se el calendari de cada semestre és un vertader trencaclosques: ningú vol anar a les classes de les vuit del matí, els amics intenten anar junts a les aules i tothom vol els professors catalogats com a "fàcils" o "bons"; i és precisament en aquest últim punt on entra en joc l'eina que avui m'empeny a escriure aquest text.

Per facilitar la tasca d'inscriure's als cursos pel semestre vinent existeix una web que ofereix un servei molt valuós a l'alumnat. Es tracta de Rate My Professor, una base de dades on figuren la gran majoria de professors de les universitat americanes i que els estudiants avaluen després d'haver assistit a qualsevol de les seves assignatures. Als mestres se'ls dona una puntuació sobre cinc en els següents àmbits: facilitat (easiness), grau d'ajut (helpfulness), claredat (clarity) i interès del avaluador (rater's interest). D'aquesta manera, un cop recopilades un quantes avaluacions estudiantils, es fan les mitges de les notes obtingudes i es pot destriar molt fàcilment el mestre bo i fàcil del dolent i difícil. A banda d'aquests indicadors purament acadèmics, també hi ha l'opció de qualificar el professor o professora en qüestió com a atractiu (hot), al cap i a la fi, suposo que hi ha diferents raons per atendre a la universitat.

Desconec el percentatge de ressentits en aquesta web, és dir, aquells que motivats per l'ira d'obtenir una mala nota puntuen negativament de forma exagerada, però al marge d'aquesta petita distorsió que considero puntual, la web ofereix una informació molt preuada pels escolans que sens dubte crea un gran impacte cada vegada que arriba l'hora de fer-se l'horari de classes. Avantatges i inconvenients de la lliure circulació d'informació.

L'anècdota: Comentàvem a classe de psicologia l'efecte que té aquesta web entre els docents; el professor R., que precisament és un dels més ben valorats de tots els mestres de Winthrop, explicava que el furor que desperta aquesta pàgina és tal que coneix professors que, desesperats per trobar-se classes mig buides cada semestre per culpa de males puntuacions a la xarxa, han arribat a l'extrem d'escriure avaluacions negatives anònimes sobre mestres "rivals" per recuperar els alumnes. Això, és clar, ho explicava amb aquest to murriesc que tan li agrada fer servir per confondre'ns; fins a dia d'avui ningú ha pogut concloure si aquest fet és cert o no; però només de pensar-hi ja em resulta força còmic.

Read More

Ambaixador per un dia

La meva inactivitat blocaire dels últims dies ha vingut condicionada pel frenètic desenllaç futbolístic que ha tingut la present temporada. Tot i guanyar per segon any consecutiu la conferència, després de disputar tres partits en tres dies, ahir vam perdre contra la famosa Universitat de Duke per 3-2 a la primera ronda dels play-offs nacionals, posant així punt i final a la campanya 2009.

________________________________________________

Fa cosa d'un mes la universitat va proposar als estudiants internacionals participar a la "International Expo" que, com cada any, s'organitza al voltant d'aquestes dates en motiu de la celebració de la "International Education Week". Per un motiu o altre mai havia pogut prendre'n part en els tres anys anteriors i conscient de la meva disponibilitat en la present edició em vaig presentar voluntari per formar-ne part. Els membres de l'organització, un cop fetes les pertinents explicacions, no van posar cap tipus de pega perquè juntament amb Aràbia Saudita, Brasil, Corea del Sud, França, Ghana, Holanda, Índia, Nigèria i la Xina, representés Catalunya a l'exposició.

Durant tot el matí els representants dels deu països ens vam situar al punt més cèntric del campus i vam estar informant a la resta d'estudiants interessats les costums, tradicions i altres fets interessants de les nostres terres d'origen. No em puc pas queixar de la concurrència que tingué el meu estand, en una mica més de dues hores vaig informar un bon grapat d'estudiants de la situació que es viu a Catalunya, sense dramatismes innecessaris però amb contundència.

El mateix dia de l'exposició, el passat dimarts 17, també es va celebrar la conferència "Economics from a Global Perspective" amb la doctora Ullrich, professora d'Economia, conduint l'acte. La xerrada analitzava la situació econòmica mundial actual i la posava en perspectiva gràcies a la col·laboració de sis alumnes que a mode de ponents van compartir la seva opinió sobre com creuen que la crisi actual ha afectat el seu país. De nou, i aquest cop juntament amb representants de Aràbia Saudita, Brasil, Ghana, Xina i Zimbabwe, vaig tornar a representar humilment a Catalunya davant d'una assistència considerable.

Quan va arribar el meu torn, vaig explicar la precària situació econòmica que es viu a Catalunya, condicionada, en part, per les condicions injustes que s'estableixen des de Madrid i la falta de lideratge i solucions des de tots els estaments polítics estatals i nacionals. Alhora, vaig comentar el fort impacte de la crisi a tot el país degut a un teixit productiu basat en dos sectors que s'han vist greument afectats per la recessió mundial i que no han sabut reaccionar eficientment com són la construcció i el turisme. Al final de l'acte, no va faltar la pregunta de perquè representava a Catalunya i no Espanya; com podreu entendre, aquest fet també va merèixer la seva conseqüent explicació que tothom va semblar comprendre.

No puc negar que els dies previs als actes que he explicat em trobava força neguitós per poder representar a Catalunya com un país normal. Al cap i a la fi, però, sempre he pensat que ha de ser així, si volem que la comunitat internacional ens tingui en consideració ens hem de presentar a nosaltres mateixos sense complexos ni submissions; mostrant-nos tal com som amb modèstia, però sense vergonya i amb la determinació de saber que el nostre anhel és simplement la llibertat i la justícia per al nostre petit poble.

Read More

Neu Comunista

Dins de l'activitat diària de mantenir-se informat sempre hi ha noticies que per diferents motius em criden l'atenció de forma especial. No són les més rellevants o les que tenen un impacte global més notori, sinó petites informacions de fets puntuals o anècdotes, normalment en mitjans estrangers, que m'empenyen a reflexionar una mica més profundament sobre la qüestió exposada.

En aquesta línia, dies enrere llegia a la xarxa que la primera nevada de la temporada ja havia cobert Pequín de blanc. L'esdeveniment meteorològic en si va ser força rellevant perquè es tractà de la nevada més prematura de la última dècada, tot just un setmana després d'haver encetat la rerevera. No obstant, el fet que les precipitacions fossin induïdes artificialment per la Oficina de Modificació del Temps de Pequín (Beijing Weather Modification Office) fou el que vertaderament em va sorprendre.

Aquest organisme, dependent del Beijing Meteorological Bureau, disposa de 37.000 efectius i entre les seves tasques habituals trobem la injecció de iodur de plata i nitrogen líquid als núvols mitjançant coets disparats des de terra o avions que els sobrevolen. Així, el compost químic modifica la composició dels núvols en funció del temps desitjat per les autoritats xineses, i tot i que alguns científics romanen escèptics sobre l'efectivitat d'aquestes pràctiques, el gegant asiàtic ja fa forces anys que les du a terme amb resultats satisfactoris.

Durant la vigília d'Any Nou del 1997 ja van aconseguir que nevés abundosament creant un ambient nadalenc ideal. Més endavant, en motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a la capital xinesa, van intentar mantenir Pequín lliure de pluges durant diverses setmanes mentre transcorria la competició. Aquest any, però, sembla que els esforços per controlar la meteorologia s'estan materialitzant: en primer lloc, s'aconseguí un cel totalment serè en motiu de la festa nacional de la Xina el passat 1 d'Octubre quan tots els meteoròlegs anunciaven precipitacions; i en segon lloc, com ja he comentat, l'inesperada arribada de neu als primers dies de Novembre.

Mentre hi ha qui critica el gastament del govern xinés en l'aplicació de tècniques experimentals i la prepotència per voler controlar la natura, l'administració ja ha indicat que pretén ajudar cultius afectats per la sequera i apaivagar els incendis forestals que puguin ocórrer. A hores d'ara és impossible determinar els efectes a llarg termini d'una modificació continua del temps de la zona; potser arribarà el dia que haurem de redefinir els patrons meteorològics i podrem canviar la fesomia de la Terra a la nostra voluntat; d'altra banda, també pot passar que el temps se'ns giri en contra, mai millor dit, i que ho haguem de lamentar per sempre més.

Read More

Matí de Tardor

Plou, però no et mulles. En Xaloc, trempat com un all, es lleva d'hora i ja fa de les seves. Les alzines i els roures tenyeixen el matí de bruns i verds foscos mentre protegeixen l'estret viarany que du a l'aula. Les fulles es deixen caure cansades i alguna, encara enjogassada, fins i tot t'acaricia la cara abans de reprendre el camí. A terra, el collage natural s'estén més enllà d'on vols anar i la protegida d'Herse exalta les olors matinals de la gespa. Dominant l'escena, tot just fet el primer badall, el Sol s'ho mira amb posat tranquil; tot plegat és tan bonic que li fa mandra començar a treballar. Al final del caminoi hi ha la facultat de música; passa un cotxe fent anar l'eixugaparabrises: quanta fulla! Com cada matí voreges l'edifici però avui els elements s'han posat d'acord per fer-te la guitza. Un dels aprenents més matiners toca el Preludi de Bach i la música es projecta, i t'impregna, t'eleva, t'arrossega: fulles, vent, arbres. El carrer és desert però hi sou tots. De cop, tot agafa una altra dimensió; l'espetec espontani dels aglans, les branques es sacsegen seguint el violoncel·lista, el vent s'enfurisma per segons i reviu les fulles caigudes com volent-les tornar als arbres; i el millor es deixar-se anar i volar. I voles. Però la música acaba i tornes a on eres, i exhales. Et retrobes. Et poses la mà al pit, descobreixes que algú t'ha rascat l'ànima i no ho entens. Mig empegueït reprens el camí i finalment arribes a classe, cinc minuts tard.

Read More

Llegenda Viva

Com tothom sap, la meravellosa temporada amb què ens va delectar el Barça el curs passat va provocar una alegria desmesurada que es va contagiar entre l'afició culé, en part, condicionada per la crítica situació d'altres aspectes socials i econòmics més importants que el futbol. Aquest èxtasi sobre dimensionat va fer que moltes veus assenyalessin de manera inqüestionable a Guardiola com el guru blaugrana pels anys vinents, d'altres, més aventureres, ja definien en Pep com el "Ferguson del Barça".

Sir Alex Ferguson és un referent al futbol europeu per la seva dedicació i lleialtat al Manchester United, els seus 23 anys al capdavant de l'equip i els títols aconseguits l'avalen àmpliament. Avui, però, no toca parlar ni de Guardiola ni de Ferguson, sinó d'un altre entrenador que porta tota una vida dedicada a l'esport: Joe Paterno.

Segurament no heu sentit a parlar mai de Joe Paterno, doncs el futbol americà universitari no és precisament un esport que aixequi passions a Catalunya. "JoePa", com l'anomenen afectuosament els mitjans i els afeccionats, farà 83 anys el proper més de desembre i enguany es troba en la seva 60ena temporada com a membre de l'staff tècnic dels Penn State Nittany Lions, les últimes 44 com a entrenador principal. Des del 1966, quan va assumir el màxim càrrec esportiu de la universitat de Pennsylvania State, Paterno només s'ha perdut 3 partits i és l'entrenador amb més victòries de la primera divisió del futbol americà universitari. A més a més, l'entrenador octogenari forma part del Hall of Fame des del 2006; tota una llegenda viva.

No voldria que amb aquest humil homenatge s'entengués que vull que Guardiola es converteixi en el "Paterno del Barça", tremenda gosadia. La meva intenció és solsament donar a conèixer la història d'un entrenador que ha dedicat la seva vida a una institució esportiva com Penn State, on ha romàs fidelment durant sis dècades, tot i rebre diverses ofertes d'equips professionals de la NFL. Uns valors que malauradament escassegen avui en dia, especialment al món de l'esport.

L'anècdota: L'estadi dels Penn State Nittany Lions, el Beaver Stadium, fou inaugurat el 1893 amb capacitat per 500 persones. Avui dia, després d'incomptables processos d'ampliació, l'estadi dóna cabuda a més de 106.000 persones, convertint-lo en el tercer estadi més gran del món després del Rungrado May Day Stadium a Corea del Nord, i el Salt Lake Stadium a la Índia. El Camp Nou es troba en desena posició.

Read More

La Guerra ha començat

Abans d'encetar un nou escrit m'agradaria col·laborar amb la difusió d'un text molt interessant aparegut recentment a diferents indrets de la bloquesfera catalana. El vaig descobrir al blog Té la mà Maria, però altres companys a la xarxa, com el MalgraTot, ja se n'han fet ressò. Val la pena dedicar-li una estoneta perquè el material que s'hi exposa és força suculent.

___________________________________________________

Per primer cop en forces anys Exxon Mobil no és la corporació més valuosa del món al llistat que realitza el Financial Times cada quart d'any. El seu lloc l'ocupa el nou gegant mundial de la indústria energètica: 中国石油天然气股份有限公司. L'equivalent llatí a aquest cúmul de signes orientals és PetroChina Company Limited, com deia, l'empresa amb el valor de mercat més gran del món.

Aquesta empresa es creà el 1999 com a part de la reestructuració interna de la Corporació de Petroli Nacional Xinesa (CNPC), corporació controlada pel govern de la República Popular de la Xina que, juntament amb Sinopec, l'altra gran empresa dels sector, componen el duopoli de la comercialització i venda dels productes derivats del petroli al mercat xinés. Un mercat gens menyspreable si valorem els més de mil milions potencials consumidors que hi habiten.

Durant la última dècada, la irrupció del monstre asiàtic ha disparat la demanda nacional de cru i derivats; així, en pocs anys i en gran part gràcies a la política intervencionista i proteccionista del govern xinés, PetroChina s'ha establert com una de les companyies més importants del món. Tot un exemple de capitalisme d'estat en una economia cada vegada més global.

Les necessitats energètiques de les creixents activitats industrials del país han col·laborat a que el govern xinés invertís en la recerca de nous pous i en l'establiment de nous acords comercials amb potències explotadores d'arreu del món. Els recursos, però, són limitats, i la tradicional demanda dels països occidentals no sembla indicar un canvi de tendència a la baixa a curt o mitjà termini; per tant, no és del tot il·lògic pensar que ben aviat podrien encetar-se conflictes directament relacionats amb l'aprovisionament de combustibles fòssils, si no és que aquest fet ja s'ha produït. El març passat PetroChina va arribar a un acord amb Veneçuela per construir una refineria de 8.000 milions de dolars a Guangdong establint així una gran aliança estratègica i assegurant-se 200.000 barrils de petroli al dia provinents del país sud-americà. Hugo Chavez, frisant per desempallegar-se de la dependència del seu enemic imperialista va afirmar que el petroli de Veneçuela "es troba al servei de la Xina" i que "tot el petroli que la Xina necessita pels propers 200 anys es troba a Veneçuela."

Ara per ara resulta inquietant observar fins a quin punt creixen les tensions sobre el control dels recursos energètics, així com els moviments que realitzen els diversos blocs interessats; però ja hi ha qui afirma que és una qüestió de temps i que no hi ha marxa enrere: la guerra del cru ja ha començat.

Read More

Trobar el Camí

Mentre molts de nosaltres trontollem a cada passa que fem, l'A. és una d'aquestes persones que ja fa temps que ha descobert la seva manera d'entendre allò que l'envolta. Dins la xarxa social universitària, ell com a violinista i jo com a esportista, tenim més aviat poc en comú, i tot i haver-lo conegut fa més de tres anys no ha sigut fins fa poc que he entès aquesta percepció tan extraordinària que té de la vida. Aquesta tipus de gent potser no sap que els depara el destí o què faran el dia de demà, però tenen molt clars uns valors i unes prioritats que a aquestes alçades em semblen envejables. Un estil de vida propi i ambiciós, però sense caure en el parany de la pedanteria ni les grandiloqüències exagerades. L'equilibri perfecte per al gaudi del dia a dia.

Fa cosa d'una setmana ens va convidar a veure la Charlotte Symphony Orchestra, un pacte que teníem pendent des de fa forces mesos. Per a una oïda poc entesa i entrenada com la meva, la música sonà perfecte, celestial; com sempre que he anat a escoltar música clàs sica. Ell, en canvi, es trobava en una altra dimensió, extasiat: dempeus, aplaudint, i al·lucinant per la meravellosa actuació de la solista Karem Gomyo en la interpretació d'una peça "complicadíssima". La brillantor als seus ulls i l'embadaliment amb que reconeixia el talent de l'artista només el puc comparar, desgraciadament, amb l'exaltació que jo sento cada vegada que el Barça d'en Pep ens delecta amb un partit memorable.

El cap de setmana passat A. em va trucar de nou amb una altra proposta: volia fer sopar per a tots. La meva única condició fou anar a comprar amb ell i dividir el valor de la compra. Així, vam anar a EarthFare, un establiment que només ven productes orgànics, naturals o amb l'etiqueta FairTrade.

- Tots aquests productes són força cars, no creus?

- M'agrada menjar bé i assaborir el que cuino. A més a més, aquí sé d'on vénen tots els aliments que faig servir.

- Home, els estudiants no és que tinguem un pressupost gaire elevat... Especialment pel menjar.

- Ja ho sé, però per a mi gastar-me els diners en menjar no és un cost, sinó una inversió; per això deixo de fer altres coses i cada dia dedico temps a cuinar.

A la nit, veure'l preparar el sopar és tot un espectacle. Amb la mateixa virtuositat que es mou i gesticula quan toca el violí, va de banda a banda de la cuina amb una energia i una decisió increïbles al ritme de Boccherini, que sona a l'iPod. Tres quarts d'hora més tard ja estem asseguts a taula, i el menú, de gala: Meló Verd amb Prosciutto, d'entrant; Pollastre a la Francesa amb salsa de taronja i estragó i patates al forn, de segon; i Crème Brûlée de postres. Encabat, una meravella culinària amb la que tots ens vam llepar els dits.

De moment, l'únic que he pogut prometre a canvi de l'audició i del sopar és convidar-lo a un dels bons restaurants de la zona quan hi anem amb la colla. També podria dir-li que vingués a veure un dels nostres partits de futbol, encara que no crec que hi estigui gaire interessat...

Read More

Un puntet i un parell

Feia setmanes que no marcava, diria que prop de dos mesos. A la mitja hora de joc ens fan el segon i, tot i jugar a casa, sembla que el partit ja està dat i beneit. 31 segons més tard, sense saber molt bé com, una centrada des de la dreta impacta la meva esquerra i acaba al fons de la xarxa. 1-2. De cop, l'escenari canvia i la remuntada deixa de ser una utopia, el momentum del partit vira a favor nostre i els següents minuts ens convertim en una piconadora que s'endú tots els rebots, els salts de cap i les segones jugades. Durant cinc minuts avassallem els rivals: pressionem amunt, ens movem en bloc i minimitzem els errors tècnics. És molt complicat mantenir aquest alt nivell de concentració i desgast físic per part de l'equip sencer, i, si no s'obté recompensa, l'eventual baixada de ritme pot resultar definitiva. No obstant, abans de la davallada de rendiment, un contraatac edificat altra cop per la banda dreta acaba amb un passada de la mort que es passeja pel voral de l'empat, sense que ningú gosi desviar-ne la trajectòria; entrant pel fons amb aquella sensació d'actor secundari, perquè la jugada és a l'altra banda, em cau tímida als peus i l'acarono a porta buida fins que, ara sí, decideix a creuar la línia. 2-2.

Els minuts següents seguirem amb la insistència abassegadora però la mitja part ens assaltà al moment més inoportú. Els temps de descans va ser utilitzat pel rival per recompondre's sobre el terreny de joc un cop iniciada la represa, i a nosaltres ens va costar seguir el ritme exhibit al final del primer període, en part, pel fred inesperat que feia ahir a la tarda. La segona part fou un anar i venir d'àrea a àrea, i tot i que nosaltres vam ser superiors, les contínues arribades no van ser materialitzades per cap dels dos conjunts i el marcador va restar inalterable fins al xiulet final. El millor, un punt per banda i seguim al capdamunt de la conferència; i l'alegria dels gols, és clar.

Read More

Per no ser liberal

El diari Avui ens ha obsequiat recentment amb una sèrie d'articles i accions que posen en dubte la seva qualitat periodística i el seu pretès compromís amb la neutralitat i el rigor. En un moment en què la credibilitat dels mitjans de comunicació tendeix a la baixa, especialment a Catalunya on l'espanyolització de TV3 és cada dia més evident, l'Avui podria emergir com el mitjà català de premsa escrita de referència. No obstant, aquesta irrupció es converteix en una utopia quan el diari en qüestió ens regala contínues ensopegades com l'escandalosa retallada, feta pública pel blog Reflexions en Català, que han aplicat a una Carta al Director enviada des de Vic.

Més enllà, dissabte passat, mentre preparava la bossa d'esport de bon matí per passar el cap de setmana fora de casa, llegia per sobre les principals noticies de l'Avui.cat. Res em va cridar l'atenció de forma especial, excepte al final, quan vaig llegir l'editorial de n'Ernest Folch titulat "No sóc liberal". Des de fa quatre anys m'han inculcat que la única doctrina econòmica viable es el liberalisme, per tant aquesta declaració de principis tan xocant per part d'un editor de l'Avui es mereixia més que una lectura ràpida.

Al seu article, el senyor Folch analitza la presència de la nostra llengua a diversos àmbits de la societat catalana. Així, conclou que al cinema, a la televisió, a les llibreries o a l'etiquetatge de productes el català es troba en una clara situació d'inferioritat lingüística. Ara bé, tot això ja ho sabíem; el que realment em resulta escandalós és l'argumentació amb la qual justifica el seu rebuig al liberalisme, segons Folch: "Simplement hem de girar la frase i dir: Com més intervenció millor".

És ben cert que els liberals pretenen la menor immersió administrativa possible, però també és igualment cert que la doctrina liberal ha identificat una sèrie de béns de consum de caràcter públic que per la seva naturalesa requereixen la intervenció d'un ens governamental. Talment com succeeix amb les forces armades o amb les infraestructures bàsiques, a Catalunya, la llengua pròpia també forma part d'aquest tipus de béns i és el deure de la Generalitat immiscir-se i regular el desajust existent. Això no només ho dic jo, sinó altres senyors amb més credibilitat com un tal Sala-i-Martín, professor de la Universitat de Columbia, Nova York. Al seu article Liberalisme Econòmic i Ultranacionalisme Espanyol, que data del 1998, ho explica millor que ningú.

Per acabar-ho d'adobar, Ernest Folch es convenç a si mateix que amb la seva argumentació: "ja sé que estic ofenent a molts liberals", quan la pura realitat és que qualsevol liberal amb les nocions bàsiques d'economia haurà descobert que el seu escrit no s'aguanta per enlloc i que l'editor en qüestió no hi entén gaire. Ben mirat, potser no hauria d'esperar-se tant a revisar els seus principis, tal i com esmenta al final del article.

Adjunto de nou l'enllaç de l'article: No sóc liberal.

Read More

L'Alcohol i els 21

Una de les dates més esperades a la vida d'un jove americà és el vint-i-unè aniversari. Convertir-se en bevedor legal d'alcohol és una fita que molts mai oblidaran. Bé, fins allà on recordin. L'estudiant mitjà s'ha d'esperar entre dos i tres anys, normalment durant l'any de junior, per poder beure alcohol sense fer trampes; fins llavors, les fake IDs (carnets falsos) esdevindran una eina gairebé indispensable per mantenir una vida social d'èxit, doncs molts locals no deixen entrar als menors de 21 els caps de setmana.

L'esforç policial per prevenir l'alcoholisme juvenil és bastant radical, especialment en zones on es concentren grans multituds de potencials bevedors il·legals com poden ser les universitats. Així, la ingestió d'alcohol durant els primers anys de carrera universitària es converteix en un joc entre delinqüents i policies. Molts han sigut els amics i coneguts meus que han passat una nit al calabós per public possession o els famosos MIPs, Minor Alcohol Possession; o encara més freqüents les vegades que s'ha hagut de marxar com un llamp de la casa on es feia la festa al crit de: "Cops!". No fa falta dir que en els pocs casos que m'he vist involucrat en aquestes esbandides furtives m'he sentit força ridícul pensant que des de fa temps sóc major d'edat allà d'on vinc.

El pitjor d'aquesta situació, segons el meu parer, és que en la majoria de casos beure alcohol es converteix en un acte de rebel·lió i no en una activitat més de la nit, atorgant-li un protagonisme que en altres escenaris no tindria. Altres esdeveniments, com l'Spring Break, fenòmen que es mereix un escrit a part, corroboren aquest rol exagerat de l'alcohol a l'etapa universitària. Amb tot això no estic dient que la solució definitiva sigui canviar l'edat als 18 anys ja que apareixerien uns altres tipus de problemes, però sí crec que cal una revisió profunda sobre la legislació actual i decidir quina és l'edat menys perjudicial per permetre el consum d'alcohol.

Aquesta breu reflexió em sobrevé ara, pocs dies després d'haver complert els 21. Encara que a nivell personal aquest aniversari representa el mateix que l'any passat i, segurament, que l'any que vé, sí que noto una incontrolable sensació d'alleujament en pensar que s'han acabat les corredisses i amagar-se de la policia pel fet d'haver begut una llauna de cervesa amb els amics.

L'anècdota: Malgrat que encara no he fet ús de la meva condició de bevedor legal, fa uns mesos vaig trobar una manera de poder "tenir" 21 anys sense infringir cap llei de documentació. El cas és que els americans escriuen la data a l'inrevés, primer el mes i després el dia; així, en comptes de ser del 2 d'octubre durant uns mesos he sigut del 10 de febrer. Al cap i a la fi, tot ha resultat un petita anècdota graciosa més que no pas un fet rellevant.

Read More

The Lessepsian Migration

El següent text és un petit estudi sobre la "Migració Lessepsiana", el fenomen biològic que explica la migració d'espècies marines procedents de l'Oceà Índic al Mar Mediterrani mitjançant el Canal de Suez. Aquest assaig fou realitzat per l'assignatura de Medi Ambient Global i Desenvolupament Sostenible, llàstima que per culpa d’una petita errada logística (vaig oblidar completament la data d’entrega) el doctor S. em va penalitzar lleugerament la nota final. La traducció al català, gentilesa de Google, la podeu trobar a continuació de la versió original en anglès.

_____________________________________________

Throughout history humankind has continuously developed different strategies to become more efficient in the economic processes they have partaken. Production cheapening, newer technology implantation and transportation time reduction are key to understand to what extend societies around the world have been able to shift the economic patterns towards their own interests. Simultaneously, those who strived to create a more efficient environment also incurred in collateral damages bearing in mind short term losses against long term benefits; however, in some cases unpredictable negativities have emerged in the long term augmenting the downside aspects of a specific activity.

The Suez Canal was inaugurated in 1869; ten years after Egyptian workers started excavating following the commands of French diplomat and entrepreneur Ferdinand de Lesseps. The project and its sponsors always supported a strong liberal positioning, the Canal was to be used by all the countries openly rather than attached to the will of a particular government and in 1888, the Constantinople Convention signed by Spain, Italy, France, Russia, The Netherlands and other major European countries corroborated those intentions; “the canal shall never be subjected to the exercise of the right of blockade” (1) states the first article. Finally, the dream that never came true for Napoleon Bonaparte, as misleading studies tried to demonstrate the infeasibility of the project, became a reality connecting the Red Sea and the Mediterranean through a 119 mile artificial water canal. The economic impact of this infrastructure is effortlessly identifiable as ships from both sides of the canal would not have to navigate around the African continent to reach their final destination. Thus, the physical maritime distance between the main Asian and European ports was reduced to a great extent. According to Uwe Oster, “the trip between Hamburg and Bombay was reduced in more than 4,500 marine miles, becoming a 7,000 miles shorter trade route and saving more than a month in time” (2). Ultimately, the canal was also intended as an investment which turned out having a high rate of return, in June 1890 “the annual report announced that the profits for 1889 amounted for 37,212,925F, the net dividend was 85F per share” (3) as published by the New York Times.

As the Suez Canal continued to develop into a main seafaring trade route between the metropolis and their colonies during the nineteenth century an unexpected biological phenomenon was having place under the freighted vessels. Ironically honoring its main sponsor, Lessepsian Migration as in the words of Pierre Madl refers to the “migration across the Suez Canal; generally from the Red Sea to the Mediterranean, rarely the other way” (4). Furthermore, Madl points out the two main causes of this man caused incident affected “to a stronger extend by the opening of the Suez Canal, and to a lower extend by the building of the Aswan dam.” (4) In other terms, Lessepsian migration refers to the addition of non-autochthonous biodiversity into the Mediterranean Sea from the Red Sea and the Indic Ocean. This process has been ongoing since the opening of the canal and according to Reise, Olenin and Thieltges “approximately 450-600 species known to have been added to the European coastal aquatic flora and fauna through shipping, canals, aquaculture, and aquaria have generally increased species richness, particularly in the previously species-poor brackish water seas and estuaries.” (5) On the other hand though, Madl affirms that “the occurrence of Atlantic or Indo-Pacific species not previously recorded in the Mediterranean Sea is not necessarily evidence of recent immigration. Such new records are usually based on only one or few specimens, indicating their rarity in the Mediterranean Sea. These are more likely to be old inhabitants of the Mediterranean that have not come to the attention of taxonomist until now.” (4) Either way, a common point in which the majority of the latest studies agree in is that the population of previously non-detected fauna in the Mediterranean can become a big problem for its original species, as new challenges appear in their natural ecosystems and habitats it will be the species’ capability to adapt to these new variables that will determine their survival.

Lessepsian migration has proven not to follow in some cases the normal trends of alien invasion in a specific natural habitat. Usually, a phenomenon known as genetic bottleneck occurs in which “is expected that invading populations be genetically depressed due to the small number of effective original migrants” (6) according to Bariche and Bernardi. Nonetheless, it has proven that non-native species developed mechanisms to fully become an important part of the east Mediterranean as their ratios “may be 1:40 in European marine waters, 1:20 at open coasts and 1:5 in estuaries or lagoons" (6).

It is well known that for centuries the Mediterranean Sea inhabitants have not followed a sustainable fishing policy leading to the actual state of needing biological pauses to allow the species to reproduce themselves out of the dangerous levels. With humans systematically “destroying the habitat of some extinction endangered species” in the words of Enrich Start (7), especially in the coastal zones where tourism represent a major source of revenue, lessepsian migration is just another factor to take into account when trying to analyze the future of the autochthonous species in the Mediterranean. The Suez Canal has become a major problem for the sustainability of the Mediterranean ecosystem as we know it today; moreover, the Canal authorities have applied restrictions to the vessels navigating through it since it is considered that the continuous waves provoked by the ships widen the Canal itself, thus facilitating the entrance of more alien species to the Mare Nostrum. Just to get a quick insight on how significant naval transportation is and how it can affect the Canal’s shore, as indicated in Spanish newspaper La Vanguardia “4.5 million barrels of oil are transported through the Suez Canal daily” (8) with its consequent cost for the preservations of the Canal’s shore. Quoting Reise, Olenin and Thielges as a conclusion, “the next invasion may be the first with profound consequences on coastal systems and precautionary measures should be taken” (5); the diplomatic success achieved with the Constantinople Convention needs to be accomplished again in order to establish common policies to guarantee the biological sustainability of the native species in the Mediterranean Sea.

_____________________________________________

Al llarg de la història de la humanitat s'han desenvolupat contínuament diferents estratègies per ser més eficients en els processos econòmics que s'han dut a terme. L'abaratiment de la producció, la implantació de noves tecnologies i la reducció del temps de transport són clau per a entendre fins a quin punt les societats de tot el món han estat capaces de canviar els patrons econòmics cap als seus propis interessos. Al mateix temps, aquells els quals es van esforçar per crear un entorn més eficient també incórrer en danys col.laterals tenint en compte les pèrdues a curt termini davant els beneficis a llarg termini, però, en alguns casos de faltes impredictibles han sorgit en el llarg termini, augmentar els aspectes negatius d'una activitat específica.

El Canal de Suez va ser inaugurat el 1869, deu anys després que els treballadors egipcis comencessin a excavar sota els comandaments de l'empresari i diplomàtic francès Ferdinand de Lesseps. El projecte i els seus patrocinadors sempre donaren suport a una posició liberal forta, el Canal seria utilitzat per tots els països obertament en lloc d'adjuntat a la voluntat d'un govern en particular i el 1888, la Convenció de Constantinoble signada per Espanya, Itàlia, França, Rússia, Els Països Baixos i altres grans països europeus corrobora aquestes intencions, "el canal no podrà ser sotmès a l'exercici del dret de bloqueig" (1) estableix el primer article. Finalment, el somni que mai es va realitzar per Napoleó Bonaparte, ja que estudis enganyosos tractaven de demostrar la inviabilitat del projecte, es va convertir en una realitat que connecta el Mar Roig i el Mediterrani a través d'un canal artificial de 119 milles d'aigua nàutiques. L'impacte econòmic d'aquesta infraestructura és identificable sense esforç, així vaixells de banda i banda del canal no haurien de navegar al voltant del continent africà per arribar al seu destí final. Així, la distància marítima física entre els principals ports d'Àsia i Europa es va reduir en gran mesura. Segons Uwe Oster ", el viatge entre Hamburg i Bombai es va reduir en més de 4.500 milles marines, convertint-se en una ruta comercial unes 7.000 milles més curta i l'estalvi de més d'un mes en el temps" (2). En última instància, el canal també va ser concebut com una inversió que va resultar tenir una alta taxa de retorn, el juny de 1890 "L'informe anual ha anunciat que els beneficis per el 1889 va ascendir a 37.212.925 F, el dividend net per acció va ser 85F" (3), publicat pel New York Times.

El Canal de Suez va continuar desenvolupant-se com una ruta principal del comerç marítim entre la metròpoli i les seves colònies durant el segle XIX un fenomen biològic, inesperat, va resultar tenir lloc sota els vaixells carregats. Irònicament, en honor al seu principal patrocinador, la Migració lessepsiana en les paraules de Pierre Madlen es refereix a la migració "a través del Canal de Suez, en general, des del Mar Roig fins al Mediterrani, poques vegades l'altra manera" (4). A més, segons els punts de Madlen, les dues principals causes d'aquest incident foren "a una major ampliació de l'obertura del Canal de Suez, i en menor mesura per la construcció de la presa d'Assuan." (4) En altres termes, la Migració lessepsiana es refereix a l'addició de la diversitat biològica autòctona en el Mar Mediterrani des del Mar Roig i l'oceà Índic. Aquest procés ha estat constant des de l'obertura del canal i d'acord amb Reise, Olenin i Thieltges "aproximadament 450-600 espècies conegudes s'han afegit a la Comunitat Europea de la flora i fauna aquàtica costanera a través de transport marítim, els canals, l'aqüicultura i els aquaris, han augmentat generalment riquesa d'espècies, en particular en els pobres en espècies prèviament els mars d'aigües salobres i estuaris. "(5) D'altra banda, però, Madlen afirma que" l'aparició de Atlàntic o les espècies de l'Indo-Pacífic no registrats prèviament a la mar Mediterrània no és necessàriament evidència de la immigració recent. Aquests nous registres es basen generalment en només un o uns pocs exemplars, el que indica la seva raresa en el Mar Mediterrani. Aquests són més propensos a ser els antics habitants del Mediterrani que no han arribat a l'atenció de taxonomistes fins ara. "(4) De qualsevol manera, un punt comú en la que la majoria dels estudis més recents coincideixen és que la població fins are no detectada a la Mediterrània pot convertir-se en un gran problema per a les espècies originals, així com noves criatures apareixen en els seus ecosistemes i hàbitats naturals serà la capacitat de les espècies autòctones per adaptar-se a aquestes noves variables que determinaran la seva supervivència.

La Migració lessepsiana ha demostrat que no segueix en alguns casos, les tendències normals de la invasió extraterrestre en un hàbitat natural específic. En general, un fenomen conegut com a coll d'ampolla genètic es produeix en el que "s'espera que les poblacions invasores siguin genèticament deprimides a causa del nombre reduït d'efectius migrants originals" (6) d'acord amb Bariche i Bernardi. No obstant això, s'ha demostrat que les espècies no natives han plenament desenvolupat mecanismes per convertir-se en una part important de la Mediterrània oriental ja que les seves taxes "poden ser 1:40 a les aigües marines europees, 1:20 en costes obertes i 1:5 en els estuaris o llacunes .

És ben sabut que durant segles els habitants de la mar Mediterrània no han seguit una política de pesca sostenible, derivant a la situació actual de la necessitat d'aturades biològiques per permetre que les espècies que es reprodueixin a si mateixes lluny dels nivells perillosos. Amb els éssers humans sistemàticament "destruint l'hàbitat d'algunes espècies en perill d'extinció", en paraules d'Start Enrich (7), especialment a les zones costaneres, on el turisme representa una important font d'ingressos, la Migració lessepsiana és un altre factor a tenir en compte quan es tracta d'analitzar el futur de les espècies autòctones a la Mediterrània. El canal de Suez s'ha convertit en un problema important per a la sostenibilitat dels ecosistemes mediterranis com la coneixem avui en dia. D'altra banda, les restriccions que les autoritats del Canal han aplicat als vaixells que naveguin a través d'ell ja que es considera que les onades provocades per la contínua navegació de vaixells contribueixen a l'ampliació del Canal , el que facilita l'entrada de més espècies exòtiques al Mare Nostrum. Només per tenir una visió ràpida sobre la importància del transport naval i com pot afectar a la vora del Canal, com s'indica al diari espanyol La Vanguardia "4,5 milions de barrils de petroli són transportats a través del Canal de Suez al dia" (8), amb la consegüent cost per la preservació de la riba del Canal. Citant Reise, Olenin i Thielges com a conclusió ", la següent invasió pot ser el primer cas amb profundes conseqüències sobre els sistemes costaners i mesures de precaució han de ser preses" (5), l'èxit diplomàtic aconseguit amb la Convenció de Constantinoble s'ha d'aconseguir de nou per establir polítiques comunes per garantir la sostenibilitat biològica de les espècies natives al Mar Mediterrani.

______________________________________________

Works Cited/Referències:

1. "The Constantinople Convention”. Constantinople. October 29, 1888.

http://www.suezcanal.gov.eg/

2. Uwe Oster. “Le canal de Suez”. Arte TV. August 12, 2006.

http://www.arte.tv/fr/connaissance-decouverte/aventure-humaine/Cette_20semaine/1291022.html

3. The New York Times. “Suez Canal Profits.” The New York Times. June 5, 1890.http://query.nytimes.com/mem/archive-free/pdf?_r=1&res=9E05E1D9123BE533A25756C0A9609C94619ED7CF

4. Pierre Madl. “Essay about the phenomenon of Lessepsian Migration”. Colloquial Meeting of Marine Biology. April, 1999.

http://www.sbg.ac.at/ipk/avstudio/pierofun/lm/lesseps.htm

5. Karsten Reise, Sergej Olenin and David W. Thieltges. “Are aliens threatening aquatinc coastal systems?” Springer- Verlag and AWI. February 4, 2006.

http://www.springerlink.com/content/5874727r70q48v6q/fulltext.pdf

6. Michel Bariche and Giancomo Bernardi. “Lack of genetic bottleneck in a recent Lessepsian bioinvader, the blue-barred parrotfish, Scarus ghobban.”Molecular Phylogenetics and evolution, Volume 3, Issue 2, Pages 592-595. November, 2009.

http://www.sciencedirect.com/science?_ob=ArticleURL&_udi=B6WNH-4WNRK2J-2&_user=665600&_rdoc=1&_fmt=&_orig=search&_sort=d&_docanchor=&view=c&_acct=C000036220&_version=1&_urlVersion=0&_userid=665600&md5=7880ae47ea19f0166ab795436002d1f7

7. Enrich Start.“Sensibilidad de los ecosistemas e impactos.”Enrich Start Seminar, Toledo, Spain. September 1996.

http://www.eea.europa.eu/es/publications/ENVSERIES05/caps-5-7

8. Mariano Marzo. “La mitad de la producción mundial de crudo transita por pases estratégicos.”La Vanguardia. January 12, 2008.

http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20080112/53426828420/la-mitad-de-la-produccion-mundial-de-crudo-transita-por-pasos-estrategicos-aie-oriente-medio-suez-ka.html

Read More

El nostre granet de sorra

Durant els anys que porto vivint lluny de casa he descobert altres maneres d’apreciar allò que he deixat enrere, no és el primer cop que ho escric. Hi ha una cura i una sensibilitat que apareix en temes que abans no semblaven tenir importància: tinc uns amics a l’habitació mirant un partit a la tele, de cop, aleatòriament, a l’iTunes em comença a sonar un sardana cantada i engeguen a riure preguntant-se quin tipus de música es allò; jo, escolto la veu del Tiet Josep cantant i m’abraça la nostàlgia, apujo el volum mentre els explico que aquesta veu és el germà del meu avi i que aquest és un tipus de música tradicional a la meva terra. Recórrer a la història en aquest tipus de situacions és gairebé sempre una victòria segura contra els americans.

He tingut la sort de poder fer diversos viatges des de que vaig arribar a l’altre banda de l’Atlàntic, i si hi hagut una cosa que m’ha fascinat des del primer dia es veure com ens projectem a l’exterior. M’agrada percebre l’encara lleuger impacte mediàtic del Barça quan a mitjans d’Agost se’n va a Califòrnia de pretemporada, o la posada en escena d’aquell restaurant de tapes al mig de Washington al que ja li vaig dedicar un escrit. Una de les grans fortaleses d’aquest país és que no tenen passat, i si bé foren uns pocs pares fundadors que van investir al país amb uns fonaments sòlids i robusts, són els centenars de cultures i nacions arribades de tot el món les que n’han mòlt el contingut i la forma engendrant l’actual país; de tots i de ningú. El fet que en pocs segles s’hagin establert al capdavant del món lliure vol dir que alguna cosa han fet bé.

Òbviament, nosaltres també formem part d’aquest gran melting pot, com a ells els hi agrada anomenar-ho, el nostre llegat i les referències a gent nostrada són ben presents en la seva curta vida. El vaig trobar per primera vegada la primavera passada a la capital americana on una plaça i una estàtua li reten homenatge pòstum, empès per la curiositat vaig descobrir que té carrers a Nova York, Filadèlfia, Chicago, Boston, Miami, una avinguda a San Francisco i fins i tot dos pobles, un a Iowa i un altre a Tennessee . Fill de pare menorquí, David Farragut és un dels militars de la marina americana més condecorats i el primer en rebre el rang d’Almirall. Lluità en multitud de guerres com la Guerra Civil Americana o la Guerra de 1812 contra l’imperi britànic.

Malauradament, l’única referència que he trobat de Farragut a prop de la terra del seu pare és un hotel que du el seu nom a Cala en Forcat, Menorca. En qualsevol cas, Farragut és un petit exemple de la desconeguda contribució catalana que abans esmentava , i qui sap si la seva determinació i la seva empenta encara són referents a les escoles navals americanes que duen el seu nom. Fins i tot, acabant amb un altre curiositat, segons la pròpia web del poble, Town of Farragut a l’estat de Tennessee destaca per “ser un poble residencial de luxe sense cap deute, on els propietaris no paguen impostos de successió, on disposen d’escoles privades, una biblioteca pública, parcs bellament dissenyats i encantadores subdivisions residencials. És un lloc ideal per viure, treballar i jugar.” Potser aquesta ha sigut històricament la veritable manera de fer dels catalans, llàstima que entre les intromissions estrangeres i la incompetència política hem acabat per dissipar-nos enmig de la fosca.

L'anècdota: Potser és una impressió que tinc jo, però l'Almirall David Farragut és clavat a Joan Puigcercós.

Read More

Desmuntant Espanya

"Ningún vencido tiene justicia, si lo ha de juzgar su vencedor”, foren les paraules d’un il·lustre castellà. La raó inherent i intrínseca del guanyador és un argument caduc, un recurs no renovable i limitat, i Espanya n’està malgastant les últimes reserves trobades precisament als jaciments que el franquisme va intentar cavar durant quaranta anys arreu del país. D’aquests pous ideològics cavernosos en sorgeix la mentalitat pseudodemocràtica actual, que es manifesta impúdicament setmana rere setmana demostrant fins a quin punt la transició democràtica encara no es troba, ni de bon tros, enllestida. I d’exemples n’hi ha a cabassos.

Per una banda ens trobem la il·legalització sistemàtica de l’esquerra abertzale basca: els partits Batasuna, Acción Nacionalista Basca, Partido Comunista de las Tierras Vascas, les candidatures Herritarren Zerrenda, Autodeterminaziorako Bilgunea, Abertzale Sozialisten Batasuna, Aukera Guztiak, Demokrazia Hiru Milloi, i els grups parlamentaris Sozialista Abertzaleak i Nafarroako Sozialista Abertzaleak; i en canvi, d’altra banda, trobem com els hereus polítics de la dictadura campen lliurement sota els noms de Falange Espanyola de las JONS, Falange Auténtica o Frente Nacional, essent els objectius d’aquestes organitzacions els mateixos que al 1936. El partidisme instaurat al Tribunal Constitucional, on cada magistrat és reconegut per la seva tendència política, clara mostra del llegat autoritari del franquisme, on la separació dels poders de l’estat és encara un eufemisme, habilita la maquinaria política tentacular espanyola per influenciar més enllà dels poders legislatiu i executiu. Un tercer cas podria ser l’aberrant negació de reconèixer l’autoproclamat independent estat de Kosovo, constituint amb Rússia i Sèrbia, en paraules de Sostres, un sinistre triumvirat. L’ últim exemple, i el que avui ens ocupa, tot i que la llista seria eterna, són les recents i contundents declaracions de la Vicepresidenta de la Vega: “En la Constitución no cabe la autodeterminación y la independencia”. Amb aquesta rotunditat De la Vega evidencia les mancances democràtiques de l’statu quo espanyol i manifesta una vegada més la doble volició dels socialistes espanyols, més influenciats per la dictadura que no es pensen. De portes enfora, en l’àmbit europeu, s’alineen amb el progressisme laborista, socialista, tolerant i multicultureta; i a casa, amb les cortines ben corregudes, són el paradigma de la mentida, la coerció i la negació de la llibertat en nom de l’ordenament constitucional.

Sortosament per als que viuen d’aquest ofici, la memòria ciutadana envers la política és, generalment, fugaç i la capacitat crítica de la societat, limitada. Durant el 2004 i el 2005 la pròpia De la Vega i la resta de l’apparàtxik socialista es mobilitzaren massivament per aconseguir un recolzament majoritari sobre la Constitució Europea, fins al punt que s’usaren estratègies poc ortodoxes i de resultats dubtosos per promocionar-la. El text en qüestió defineix a l’article 3 punt 4: “(la Unió) contribuirà [...] a l’estricte respecte i al desenvolupament del Dret internacional, en particular el respecte dels principis de la Carta de les Nacions Unides” com un dels objectius la Unió. Tot i que aquest article ha estat derogat pel posterior Tractat de Lisboa, un 76% dels espanyols que van votar aquell 20 de febrer de 2005 van fer-ho afirmativament, així doncs, s’entén que Espanya, tan el poble com les institucions, respecten tals principis. L’esmentada Carta, signada a 26 de juny de 1945 a San Francisco, conclou com un propòsit de les Nacions Unides a l’article 2: “Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles[...]”. Anant una mica més enllà, aquest “estricte respecte” també s’hauria d’estendre als demés dictàmens de les NNUU com la resolució 1541 de 15 de desembre de 1960, que exposa al principi VII a l’apartat A: “La lliure associació hauria de ser resultat d’una opció lliure i voluntària de les gents del territori interessat expressada mitjançant un procés informat i democràtic. Hauria de ser un procés que respectés la individualitat i les característiques culturals del territori i les seves gents [...]”; i a l’apartat B: “El territori associat hauria de tenir el dret de determinar la seva constitució interna sense interferències exteriors, en concordança amb els processos constitucionals i el desitjos lliurement expressats de la gent”. Encara més; resolució 1514, publicada un dia abans que l’anterior, principi I: “La subjecció de les gents a subjugació forana, dominació o explotació constitueix una negació dels Drets Humans fonamentals, és contraria a la Carta de les Nacions Unides (referendada indirectament pels espanyols al 2005) i és un impediment a la promoció de la pau mundial i la cooperació”; principi II: “Totes les gents tenen el dret a l’autodeterminació, en virtut a aquest dret poden determinar lliurement el seu estatus polític i perseguir lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.  

Un cop palesa l’ambigüitat i el conseqüent despotisme existent, i gràcies a l’eficàcia amb la que generen múltiples i convenients interpretacions interessades de determinats manifests, queda clar que l’estat espanyol es situa a l'alçada de la Xina, l’antiga URSS o Turquia en matèria de política interior. Si bé Espanya va saber redreçar el timó i mostrar-se internacionalment propensa als acords i col·laboracions supranacionals, de portes endins no ha sabut adaptar-se a les divergents necessitats de la societat i ha mantingut viu el procés homogeneïtzador social i cultural que inicià Franco; i fins ara, com deia al principi, els pous ideològics ancorats en l’autoritarisme han atorgat la suficient solidesa per validar inapel·lablement les consignes estatistes espanyoles, però amb el pas del temps el rigor i la vigència es dissipen i l’adustesa s’apodera dels arguments dels apologetes espanyolistes que pretenen perpetuar aquesta dictadura democràtica. Cada cop estem ens trobem més a prop del punt d’inflexió definitiu; l’últim pou l’acabarem de desguassar a Arenys de Munt.

Read More