Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xina. Mostrar tots els missatges

28/10/2011

Guerra Comercial

Miquel
La cambra alta americana aprovà la setmana passada un projecte de llei presentat pels demòcrates que penalitzarà els països que manipulen el valor de la seva moneda per competir en els mercats internacionals. Si bé hi ha diversos estats que empren estratègies d’aquest tipus per devaluar la moneda i produir béns i serveis més competitius, el principal afectat de la decisió senatorial és la Xina, el segon soci comercial en valor monetari dels Estats Units després de Canadà.

La controvèrsia sobre el valor del renminbi ve de lluny. Des de la seva instauració al 1948 el valor del iuan xinès ha fluctuat amb concordança amb la situació política del moment i els interessos mercantils del gegant asiàtic. Durant dècades l’intercanvi amb el dolar es mantingué a ¥2.46/$, fins al 1978 quan el iuan s’enfilà fins a ¥1,50/$ coincidint amb el període de la reforma econòmica xinesa encapçalada per Deng Xiaoping. Contràriament, a principis dels vuitanta es devaluà la moneda de forma continuada per seguir afavorint les exportacions fins arribar al mínim històric de  ¥8,62/$ al 1994. Entre el 1997 i el 2005 l’administració de Jiang Zemin mantingué el valor fixat a ¥8,27/$. Durant aquests anys el creixement del producte interior brut fou explosiu passant dels 728 mil milions de dòlars al 1995 als gairebé 5 bilions de dòlars al 2009, un increment percentual superior al 500%. Al 2005 les autoritats xineses decidiren alliberar el iuan que augmentà el seu valor respecte al dolar fins a menys de ¥7/$; no  obstant, arrel de la crisi econòmica i financera que esclatà el 2008 es decidí restituir un tipus de canvi fixe amb fluctuació controlada contra una cistella de nou monedes diferents.

Les implicacions dels tripijocs monetaris xinesos són conspícues a banda i banda del pacífic. En primer lloc, el baix valor del iuan afavoreix l’exportació de productes xinesos a baix preu arreu del món, atrau l’interès de corporacions que decideixen deslocalitzar fases de l’administració de la cadena de subministrament cap a la Xina i col·labora al creixement sostingut de l’economia xinesa, com ja s’ha observat. Així mateix, el iuan barat permet a països consumidors com els Estats Units importar productes a un cost molt menor del que els costava produir-los internament. La gran majoria de consumidors americans es veu beneficiada d’aquesta situació, car els permet comprar productes més barats i retenir més ingressos per altres despeses i inversions. Els que en surten més malparats de tot plegat són els fabricants i productors americans que observen com els seus béns perden competitivitat en contra dels béns xinesos.

En la majoria dels casos, un liberal argumentarà que si un producte no és capaç de competir al mercat el sector públic no n’hauria de finançar llur competitivitat amb subsidis o ajudes.  Un país que destina diners a la producció de productes poc competitius no esdevindrà mai una economia del tot eficient i els seus habitants no disposaran d’una renda més elevada. Ara bé, en aquest cas, el liberal en qüestió també argumentarà que l’escenari que estem analitzant no presenta les característiques pròpies des lliure mercat, ja que la Xina no permet una fluctuació lliure de la seva moneda.

La situació no és fàcil de resoldre, la proposta del Senat pretén corregir el desequilibri del iuan instaurat des de Pequín, fer el dolar més competitiu per crear llocs de treball i donar un impuls a la balança comercial negativa dels Estats Units. És extremadament difícil preveure si l’impacte macroeconòmic de tenir més gent treballant compensarà un increment de la inflació i l’economia americana tornarà als nivells de creixement d’abans de la crisi. El que sí és cert és a que poc més d’un any de la celebració de les eleccions presidencials, no només es té present l’impacte econòmic sinó també el polític. Al cap i a la fi, la decisió d’imposar una taxa als béns xinesos pot demostrar tenir conseqüències poc positives per a l’economia americana, en canvi tenir els lobbys contents per la creació de nous llocs de treball pot traduir-se centenars de milers de vots al novembre del 2012. De moment, l’ex ambaixador americà a la Xina i aspirant a les primàries presidencials pels republicans, ja ha dit que la decisió “podria provocar una gerra comercial".


Article publicat al Liberal.cat.

22/02/2011

Conflictes Domèstics

Miquel
S'han guanyat masses batalles als Estats Units perquè arribem els estudiants internacionals de torn i ens permetem segons quines concessions. El petit incident es generà durant la celebració de l'any nou asiàtic al campus; tot i que fou el dia 3 de febrer nosaltres férem el festival el passat dimecres 16, un acte que precisament em va tocar a mi organitzar.

Es el torn de Hang-Ying, "Lia" de nom americà, que puja a l'escenari i explica que ella és de Taiwan i que tocarà un seguit de peces breus al teclat, tradicionals del seu poble. També comenta que és molt feliç per poder compartir part de la cultura del seu país amb la resta d'estudiants de la Universitat. Lia toca, ho fa molt bé, tothom aplaudeix.

A l'endemà, de nou a l'oficina, i sense haver de pensar en el festival per primera vegada en diverses setmanes, entra la Lia somiquejant entre commocionada i espantada. Consternat, pregunto què li ha passat i em confessa que té problemes. Poques hores després d'haver finalitzat l'esdeveniment un dels estudiants xinesos va actualitzar el seu estatus al facebook degradant amb sornegueria el fet que ella es consideri de Taiwan. Ben aviat no pocs dels altres 57 xinesos que hi ha al campus van "agradar" el comentari.

Essent la única taiwanesa a la universitat, diu, entre singlots, que les fins aleshores amigues seves xineses ara la ignoren i que té por que la resta d'amics li facin boicot. No és gaire complicat entendre com immediatament vaig sentir una certa complicitat i empatia amb la seva situació. En això de veïns inhòspits també n'hem fet carrera.

La situació fou tallada de soca-rel, i un parell de trucades entre la Directora del Centre Internacional i el Vicepresident d'Afers Estudiantils, provocaren una immediata excusació pública. Personalment, em quedo amb el detall de la reacció dels estudiants xinesos, com ovelles a donar suport a la ideologia institucional, sense cap tipus de reflexió, sense cap mena de personalitat; sense ni tan sols pensar quin és el fonament del seu posicionament més enllà de ser el que els van ensenyar a l'escola. En un país on, com ja he comentat altres vegades, els ciutadans són mers peons del poder, diu molt que tots els estudiants que tenim aquí s'especialitzin en comptabilitat i en no cap altra cosa.

24/01/2011

Drama Xinès

Miquel
Al so de bombos i platerets fou anunciada l'arribada de Hu Jintao als Estats Units. Obama li feu honors i homenatge a la Casa Blanca en un acte amb molta pompa, que d'alguna manera simbolitzà l'inici extraoficial de la nova era G-2.

Els dies que durà la visita del President Hu vaig poder observar des del meu taulell a la feina com estudiants xinesos entraven a l'oficina i es quedaven bocabadats davant la pantalla on CNN anunciava la reunió dels dos homes més poderosos del món. Empès per la curiositat, al preguntar-lis la seva opinió de la trobada, un mig somriure tímid i alguna espatlla arronsada em van constatar que cap dels estudiants sabia que es coïa aquells dies amb el seu màxim dignatari.

Prou representativament, un dels principals temes que el binomi presidencial tractà fou la situació dels drets humans al monstre asiàtic. Mentrestant, Hu afirmava amb una cínica ganyota que tot i els avenços que ha fet la Xina encara hi ha molta feina a fer en aquest sentit.

Mentre escric aquestes ratlles entra al Centre Internacional en Cong Wang, un disciplinat estudiant de Màster provinent de Nantong. Cong, que als Estats Units ha adoptat el nom d'Austin, és un dels millors estudiants xinesos que tenim, un virtuós de les matemàtiques i un esplèndid violinista. Ara bé, no té la menor idea sobre la visita del seu president a Washington ara fa uns dies.

Més endavant, aquell mateix dia, el doctor Cao, professor d'estadística, em comentava que són normals aquestes situacions amb els estudiants xinesos. A la Xina l'accés a la informació està totalment mutilat a la salut del partit comunista, i quan arriben al món lliure la falta d'habitud en la recerca i el coneixement de l'actualitat es fa ben palesa.

Mentre Hu intenta plaure els neguits de la premsa americana, ell roman tranquil. Sap que la cúpula-partit-govern té el país lligat de mans i peus, i que el creixement de la Xina està garantit sempre i quan el seu bilió de peons no qüestioni l'autoritat i segueixi treballant a la serva mercè.

18/11/2010

Creixement Post-Crisi

Miquel
Segurament és una percepció meva desfigurada per la distància, o potser és que ens trobem en plena campanya electoral; de totes maneres m'arriba la sensació que des dels mitjans de comunicació s'entén la crisi com un fenomen caduc del qual n'estem cremant les últimes etapes. Desconec, també, si aquesta miopia analítica és el síndrome de Zapatero y el seu exministre d'economia, Pedro Solbes, que van pregonar la desaceleración económica fins que els violinistes deixaren de tocar, per llavors admetre que la crisi havia arribat a Espanya quan ja feia mesos que se n'havien experimentat els primers efectes.

En qualsevol cas, arribi més aviat o més tard, ens en sortirem. I l'escenari previsible és força engrescador. Espanya, per exemple, ha demostrat ser capaç de generar ocupació per dos milions de persones més que les que treballen ara, tal i com succeïa abans de la crisi. Un cop aquest episodi regressiu sigui història, els oportunistes que aprofitin el buit que han deixat els negocis que han reduït plantilla o han fet fallida, amb els conseqüents treballadors, seran els grans artífexs de la recuperació econòmica. Ja siguin noves empreses competitives o a conseqüència de l'acaparament sistemàtic de quota de mercat per part d'empreses existents, supervivents a la davallada econòmica.

Dit això, la principal prioritat no hauria de ser créixer en el sentit estrictament econòmic del concepte, però fer-ho amb coherència, i potenciant la qualitat. A l'inici de la crisi, gestada a les hipoteques subprime però cultivada a la gran majoria dels països desenvolupats, abanderats col·lectivistes lloaven la Xina per tenir la capacitat de decisió centralitzada en el poderós binomi Hu Jintao - Wen Jiabao i poder respondre eficientment als efectes de la davallada d'abast mundial; tal i com explica Roger Albinyana al seu llibre "Un Liberal a la Xina". El gegant asiàtic segueix fent de les seves i el creixement interanual es situa en un monstruós 9,6% pel tercer quart del present any i l'autocomplaença xinesa deu treure fum. Des del 1989 al 2010, el creixement anual del PIB ha estat del 9,3% i l'objectiu és mantenir-se en aquests paràmetres fins al 2020. No obstant ja fa temps que veus expertes asseguren que aquest ritme de creixement és insostenible, especialment considerant la baixa inflació i l'elevat creixement econòmic.

Encara queden alguns revolts per poder veure la llum al final del túnel, i si finalment Irlanda i Portugal necessiten un rescat del BCE preguem perquè l'efecte dominó no ens fumi una clatellada monumental. Retornant a l'escenari del segon paràgraf, un servidor està convençut que el que determinarà la competitivitat de la nostra economia post-crisi no serà com ens n'acabem sortint, sinó què farem un cop s'esfumi. Seguirem apostant pel turisme sense millorar la qualitat del servei? Tornarem a apostar per el mercat immobiliari amb la fartaneria d'antuvi? Invertirem en recerca, investigació i desenvolupament? Què farem? Quan acabi la crisi aquest haurà de ser el nostre repte; créixer, i fer-ho amb qualitat i garantia de futur.

--
Exemple audiovisual de l'explosiu creixement de la Xina:

11/11/2009

Neu Comunista

Miquel
Dins de l'activitat diària de mantenir-se informat sempre hi ha noticies que per diferents motius em criden l'atenció de forma especial. No són les més rellevants o les que tenen un impacte global més notori, sinó petites informacions de fets puntuals o anècdotes, normalment en mitjans estrangers, que m'empenyen a reflexionar una mica més profundament sobre la qüestió exposada.

En aquesta línia, dies enrere llegia a la xarxa que la primera nevada de la temporada ja havia cobert Pequín de blanc. L'esdeveniment meteorològic en si va ser força rellevant perquè es tractà de la nevada més prematura de la última dècada, tot just un setmana després d'haver encetat la rerevera. No obstant, el fet que les precipitacions fossin induïdes artificialment per la Oficina de Modificació del Temps de Pequín (Beijing Weather Modification Office) fou el que vertaderament em va sorprendre.

Aquest organisme, dependent del Beijing Meteorological Bureau, disposa de 37.000 efectius i entre les seves tasques habituals trobem la injecció de iodur de plata i nitrogen líquid als núvols mitjançant coets disparats des de terra o avions que els sobrevolen. Així, el compost químic modifica la composició dels núvols en funció del temps desitjat per les autoritats xineses, i tot i que alguns científics romanen escèptics sobre l'efectivitat d'aquestes pràctiques, el gegant asiàtic ja fa forces anys que les du a terme amb resultats satisfactoris.

Durant la vigília d'Any Nou del 1997 ja van aconseguir que nevés abundosament creant un ambient nadalenc ideal. Més endavant, en motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a la capital xinesa, van intentar mantenir Pequín lliure de pluges durant diverses setmanes mentre transcorria la competició. Aquest any, però, sembla que els esforços per controlar la meteorologia s'estan materialitzant: en primer lloc, s'aconseguí un cel totalment serè en motiu de la festa nacional de la Xina el passat 1 d'Octubre quan tots els meteoròlegs anunciaven precipitacions; i en segon lloc, com ja he comentat, l'inesperada arribada de neu als primers dies de Novembre.

Mentre hi ha qui critica el gastament del govern xinés en l'aplicació de tècniques experimentals i la prepotència per voler controlar la natura, l'administració ja ha indicat que pretén ajudar cultius afectats per la sequera i apaivagar els incendis forestals que puguin ocórrer. A hores d'ara és impossible determinar els efectes a llarg termini d'una modificació continua del temps de la zona; potser arribarà el dia que haurem de redefinir els patrons meteorològics i podrem canviar la fesomia de la Terra a la nostra voluntat; d'altra banda, també pot passar que el temps se'ns giri en contra, mai millor dit, i que ho haguem de lamentar per sempre més.


2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.