La tara de Reagrupament

Fa dies que li dono voltes a una qüestió que em preocupa, de forma segurament excessiva, sobre l'organització que lidera el doctor Carretero, Reagrupament.Cat. El que veritablement m'estranya, però, és que ningú s'hagi referit encara a la qüestió que jo abordo, encara que potser ho han fet i no ho he trobat. En fi, anem al gra.

A casa nostra entenem generalment com a barbarismes aquelles paraules que han sigut adaptades forçosament de llengües estrangeres i que no acaben de ser admeses com a mots correctes. Així mateix ho defineix el DIEC. Els barbarismes, com la pròpia paraula indica, vénen dels bàrbars, normalment percebuts com a éssers indesitjables i llunyans. Alhora, curiosament, la majoria dels barbarismes utilitzats són d'origen castellà, els bueno, pues, vale o el joder mateix en són els més clars exemples; una prova clara de la tradicional visió que històricament els catalans han tingut dels veïns castellans. 

Utilitzant la web que he esmentat abans, de l'Institut d'Estudis Catalans, i la web de la RAE, la Real Academia Española, descobreixo que el mot "reagrupament" es pot catalogar, sense cap mena de dubte, com un barbarisme més mostra del setge lingüístic castellà a casa nostra. Tan "reagrupament" com "reagrupar" no són paraules correctes en català, és a dir, no apareixen al diccionari català, i en canvi, si que ho fan al diccionari castellà.

Em sembla una mica contradictori que la pretesa regeneració política catalana, que ha de situar el debat en clau nacional per davant el debat ideològic, estigui encapçalada per una organització que per anomenar-se utilitza un mot incorrecte que prové del castellà, pot haver qui digui que aquest fet demostra que ja s'ha fet tard i no hi ha volta de fulla. El primer projecte polític independentista i transversal, des de fa dècades a Catalunya, i amb possibilitats reals d'obtenir representació al Parlament, hauria de tenir cura de les formes que utilitza si realment vol convertir-se en aquest referent polític i social per a tots els catalans que desitgen que la nostra nació sigui plenament sobirana.

_____________________________________________

Gràcies a l'explicació de Reflexions en Català (vegi's el primer comentari) es demostra que la meva reflexió és totalment errònia i el mot "reagrupament" no es pot considerar com un barbarisme provinent de cap altra llengua forana. Feia dies que aquesta idea em rondava pel cap i potser la única manera de treure'n l'aigua clara ha sigut equivocant-me en l'anterior reflexió. A vegades només així es pot avançar. Això també em serveix per entendre una mica millor el que passa al món polític català, ens hem hagut d'equivocar, i més d'una vegada, per adonar-nos que ara per ara no hi ha ningú que ens pugui fer sortir de l'enroc institucional al que hem arribat (vegi's ILP), gentilesa de tots aquells partits que es fan anomenar catalanistes. Demano disculpes si aquest post us resulta una pèrdua de temps. 

Read More

Caos a la Terminal

El viatge de tornada a casa sempre el faig sol, les llargues hores d'espera a les terminals a banda i banda de l'Atlàntic m'ofereixen la possibilitat d'aturar-me a observar la gent que passa, sent aquesta la principal diversió d'aquests dies altrament inútils; i és que als aeroports hi ha una heterogeneïtat social espectacular. Aquest cop l'itinerari fou diferent a l'habitual: Washington-Philadelphia, Philadelphia-Barcelona. La veritat, però, és que vaig estar força entretingut amb tot el que succeïa al meu voltant.

Em trobava al restaurant de menjar ràpid Five Guys, a la terminal C de l'aeroport Ronald Reagan de Washington, demanant una hamburguesa per matar la fam que m'assetjava durant aquestes hores d'espera; just darrere meu, casualment, sento dos homes parlant, en castellà, del fitxatge d'en Ronaldo pel Madrit. Quan viatjo intento no relacionar-me amb aquest tipus de gent, ja veurem perquè. Resulta, però, que la noia que em va atendre era sud americana i en llegir-me el nom a la targeta de crèdit em va servir en espanyol i jo, de forma educada, li vaig dir "gracias". Va ser aquest so forà pels catalans, la fricativa interdental sorda, aquesta ce tan lletja, la que suposo que em va delatar. Els dos tipus de darrere em van assetjar amb un "hombre, nene, ¿de dónde eres?" o quelcom per l'estil, "de Barcelona" vaig dir, posant un èmfasi exagerat a la o oberta i les vocals neutres que no donava marge al dubte. "Estaréis contentos por ahí con el Barça, pues"; "Sí, no nos podemos quejar", vaig respondre alhora que acaba de firmar el rebut de compra, "Bueno que mi avión se va muy pronto, adéu siau". El comiat no va ser premeditat, em va sortir així, ho prometo.

Realment encara em quedaven dos hores perquè sortís el vol i com ja era dins la terminal vaig haver de buscar un racó allunyat on pogués mantenir-me a una certa distància d'aquests dos personatges. El vaig trobar prop d'una altra porta d'embarcament d'un vol cap a Tampa. Durant força estona, allà assegut, vaig rumiar profundament sobre si el nostre "siau" equival al "ciao" italià, utilitzat gairebé mundialment, i si aquest fos el cas, el català és la canya, vaig pensar. Al cap d'una hora i escaig vaig decidir tornar a acostar-me cap a la porta que em pertocava, corrent el risc de tornar a veure aquells individus; el que jo no sabia és que l'espectacle de veritat encara no havia començat. D'aquells dos homes ni rastre, però al ser més a prop vaig identificar un nombrós grup d'espanyols que volaria al mateix vol cap a Philadelphia. Tot el ramat ja s'havia anat col·locant estratègicament prop de la porta d'embarcament amb les successives maletes i bosses i carrets de criatures curosament col·locades al seu voltant, si algun d'ells havia de marxar al vàter a l'últim minut el viatjant de darrere s'hauria trobat amb una cursa d'obstacles considerable, sense la possibilitat d'avançar amb aquella incomoditat de tocar i moure les maletes que no són teves. Una tàctica infal·lible.

Però, ai las! Quan els operaris de US Airways van aparèixer i van veure el panorama, ràpidament es van afanyar a anunciar per megafonia que l'embarcament es produiria de forma ordenada i per files, en ordre ascendent. L'anunci, que fou en anglès, no va provocar cap efecte entre l'espanyolam, ni un parpelleig. No sé si no ho van entendre o no ho van voler entendre. El cas és que l'hora de pujar a l'avió va arribar i allí seguia tota la tropa blocant el pas a la resta d'usuaris, només aquells que volaven en primera classe van poder estalviar-se la cua d'obstacles perquè feien fila uns metres més enllà. L'anunci aviat es va convertir en advertència, el to de desesperació de l'hostessa va augmentar proporcionalment al to de disconformitat dels turistes espanyols (¿esto que és?, pero si estamos delante, Pepe dile algo a la azafata...) i no va ser fins que un empleat hispà, que van anar a cridar expressament, els hi va traduir el missatge pels altaveus que cap altre passatger va poder pujar a l'avió. 

El xou va durar un bon quart d'hora o vint minuts, i el pobre noi, que per l'accent diria que era mexicà, va haver de donar explicacions a totes i cada una de les famílies sobre el procediment d'entrada a l'avió i perquè se'ls feia esperar. Jo m'ho mirava des d'una distància de seguretat i no cal dir que el passaport el tenia amagat al fons de la maleta i només el vaig treure un segon per embarcar i llestos. No és la primera vegada que sóc testimoni d'aquest tipus d'expressions culturals col·lectives, i com ja deia abans, per això m'abstinc de relacionar-me amb aquesta gent quan viatjo. Al final, i ja amb gairebé mitja hora de retard i amb un ambient força tens dins l'avió, tant pels espanyols enfadats per haver-se hagut d'esperar com els no espanyols per haver hagut de suportar els primers, l'avió es va començar a moure i vaig començar, ara si, el meu dotzè viatge transatlàntic. Rumb cap a casa. 

Read More

El català i els nouvinguts a Malgrat

El següent article me'l van publicar al Malgrat Confidencial el darrer 24 de Maig. Tot i que encara em falta la cinquena i última part de l'estudi sobre el catalanisme que estic intentant fer, em vull donar un descans després d'alliçonar els darrers quatre posts sobre política i economia.

_________________________________________

El nostre poble ha sofert importants canvis durant la última dècada. Només cal fer un cop d’ull a les estadístiques i les dades que ens proporciona http://idescat.cat/, el Banc d’Estadístiques de municipis i comarques de la Generalitat de Catalunya, per adonar-se de certs patrons demogràfics, econòmics i socials que mereixen ser analitzats amb una mica de profunditat i cura.

A primera vista sobta el creixement demogràfic que ha patit Malgrat en els últims anys. Agafant com a any base el 2000 i utilitzant les dades de l’any 2008, podem observar que la població ha crescut un 33,43%, de 13.686 persones a 18.621, un augment absolut de 4.575 persones. Alhora, resulta molt destacable l’evolució dels habitants estrangers al nostre poble, si bé al 2000 la població considerada no espanyola representava un 5,85%, 801 persones; en un termini de vuit anys hi ha hagut un creixement espectacular del 209,24%. Segons les dades oficials de la web de la Generalitat, l’any 2008 a Malgrat els estrangers representaven un 13,56% de la població, és a dir, 2477 persones.

Sense cap mena de dubte, un dels principals inconvenients que s’han trobat aquestes 2447 persones en arribar a Malgrat, o a Catalunya, fou l’existència del català, que és el fenomen cultural i social que millor ens defineix com una nació. Més enllà de la necessitat d’aprendre castellà, i tal i com l’Estatut indica, conèixer català és un deure per a tots els habitants de Catalunya, o en altres paraules, una obligació. No obstant, la influencia històrica de la llengua castellana a casa nostra ha fet que l’ús del català a la societat s’hagi anat reduint considerablement amb el pas dels anys, rellevant-lo a un segon pla envers el castellà, només mantenint l’hegemonia a l’àmbit públic. L’erosió sistemàtica de la nostra parla en diversos àmbits, més enllà del públic, és tan crítica que els incentius per aprendre català per part dels nouvinguts, dedicant-hi temps i esforços, han disminuït exageradament. És per això doncs, que l’administració local, comarcal i nacional segueix emprenent mesures per facilitar-ne l’ús i l’aprenentatge als nouvinguts, ajudant a la seva plena integració dins la societat catalana. Però, és suficient?

Fent referència de nou a les dades del Banc d’Estadístiques de la Generalitat, a l’any 2001 de 942 estrangers majors de dos anys, un 29,62% no entenia català, 279 persones. Anant més enllà, al voltant d’un 37% el poden parlar i llegir, unes 345 persones; però només 18,15% el sap escriure, 171 persones. No existeixen dades més recents al respecte, però la informació existent no ofereix indicis per a mostrar-se gaire optimista.

Per fer front a aquesta hipotètica demanda d’aprenentatge de la llengua catalana Malgrat disposa de l’Escola d’Adults situada al carrer escoles, amb capacitat per encabir-hi uns 300 alumnes, tot i que ara només una cinquantena n’estiguin aprenent. També existeix el Consorci de Mataró que ofereix classes a Malgrat i altres empreses i individus que ensenyen català de forma privada, en qualsevol cas, no estan comptabilitzats a cap estadística ni a cap registre. Sembla ser, però, que l’oferta d’ensenyament de català és adequada per a l’arribada mitjana anual de nouvinguts estrangers, 209 entre el 2000 i el 2008, comptant els que es troben en edat escolar, en canvi l’ús que se’n fa d’aquest servei és del tot insuficient com mostren les estadístiques, desaprofitant un seguit de recursos humans i capital significatiu.

Les claus d’aquest desequilibri, que crea un situació on hi ha un excés de demanda i d’oferta, rau en dos factors essencials, la manca d’informació i la manca d’incentius que els que no parlen català reben tant de l’administració com de la resta de la societat. Per garantir un aprenentatge transversal de la llengua catalana a Malgrat és necessari trobar fórmules perquè el català sigui útil a la vida diària, i això no només s’aconsegueix amb una oferta sòlida de classes de català, sinó amb una societat que l’utilitzi de forma regular i majoritària, i amb campanyes publicitàries efectives i de gran abast. Aquest fenomen s’esdevé a tota Catalunya, és cert, però és en l’àmbit local on s’han de començar a tirar endavant propostes i mesures per aconseguir que aquests dos requisits s’assoleixin. Només llavors serem capaços de crear una societat on l’arribada de forasters no suposi una amenaça per a l’existència de la nostra llengua, i sí en canvi, una manera d’enfortir-la. És complicat, però no impossible.

Read More

L'economia de l'independentisme (4)

Havíem quedat que el cost marginal de l'electorat independentista és tan baix que als partits no els motiva destinar recursos per captar aquest sector de la població catalana. Així, aquells que aspiren a la plena sobirania de la nació han de demostrar que el vot independentista no és el vot fàcil, el vot dels catalans sobiranistes ha de deixar de ser la meuca de l'electoralisme que amb poc ja es conforma i passar a ser, d'ara endavant, un factor clau que determini la composició dels òrgans governamentals que ens regeixen. 

Aquest procés, però, ja ha començat. L'atzucac del que acabava parlant a l'últim article és tan sols el principi de la fi del problema; un problema que segueix unes pautes econòmiques lògiques i que és qüestió de temps que tingui el seu impacte visible en la manera de fer dels partits polítics catalans, especialment els que es consideren catalanistes. El mercat dels electors s'ha convertit en una mena de borsa, amb un considerable desequilibri entre l'oferta i la demanda, on la històrica devaluació d’un valor menystingut com el vot nacionalista crearà futures oportunitats per a nous jugadors, com ja ha començat a succeir. Només les esmentades barreres d’entrada en aquest mercat oligopolístic han retardat aquest procés inevitable.

A curt i mig termini seran dues variables primordials les que, al meu parer, dibuixaran l’escenari polític català. La facilitat del vot independentista, qui sap si seduït per les promeses constants de CiU i ERC, sumat a les característiques del mercat polític en què competeixen, que creen un joc difícilment penetrable, són els factors que aconseguiran augmentar el valor d’unes accions endemés oblidades però amb un potencial de creixement desconegut. El català sobiranista ja comença a donar símptomes evidents de descontentament amb les estratègies dels dos principals partits que esmento en aquesta reflexió. Els elevats índexs abstencionistes, la temuda davallada d’ERC o l’intent de CiU d’agrupar els catalanistes al voltant de la Casa Gran així ho demostren. Obro parèntesi, si CiU fos una organització purament catalanista perquè necessitaria una Casa Gran, no formarien ja part de la federació tots aquells que els seduís la idea del vertader catalanisme polític? Tan sols una prova més de la composició heterogènia dels partits a la que anteriorment em referia. Tanco parèntesi.

Per tant, la primera fase s’està començant a combatre: el vot independentista ja no resulta tan fàcil d’aconseguir. Mesures puntuals com els candidats sobiranistes Tremosa i Junqueras convenceran a alguns que amb CiU o ERC la sobirania encara és un objectiu primordial, però no a la majoria, per tant la insatisfacció de l’electorat catalanista seguirà augmentant. Alhora que això ocorre, es va creant un escenari dins del mercat polític fins ara desconegut, per primera vegada es dona la situació que un determinat grup social descontent amb la política reuneix un seguit de característiques comunes i una envergadura i representació suficientment àmplies com per abatre els esmentats obstacles d’entrada al mercat. I aquí és on apareixen les noves alternatives, els cercadors d’oportunitats, aquells que analitzant un determinat mercat econòmic determinen que existeix un desequilibri i que s’hi pot treure benefici, en definitiva, la premissa bàsica del liberalisme envers el desajustament mercantil: els propis agents econòmics seran els que estabilitzaran el mercat, i la intervenció administrativa l’únic que fa és posar-hi traves.

Read More

L'economia de l'independentisme (3)

Un cop analitzades i destriades les causes i conseqüències del problema que arrossega l'independentisme polític a Catalunya, s'inicia la següent fase d'aquest anàlisi: la solució. Com deia, la principal funció de l'economia. En qualsevol cas, hom pot considerar que la solució que plantejo no es sinó una pròpia conseqüència del problema existent, això sí, es tracta del corol·lari final que pot arribar a determinar un nou escenari polític català, dinamitant l'actual estatisme al introduir-hi un nou element fins aliè als principals ens governamentals de Catalunya.

S'ha observat com CiU i ERC emfatitzen els seus esforços en el vot ideològic i deixen enrere el vot nacional, propiciat pels incentius que ofereix el mercat dels electors. També, s'ha pogut concloure que, amb el pas del temps, l'aplicació d'aquesta estratègia per part d'ambdós partits ha creat una militància heterogènia que allò que els agrupa no és precisament el grau d'aspiració sobiranista, sinó més aviat la tendència ideològica. Per tant, podem precisar que ara per ara cap d'aquests dos partits és una alternativa vàlida i possible per a aquells i aquelles que cerquen la independència de la nació catalana. 

Què cal fer, doncs, per motivar l'electorat i crear un dinamisme polític orientat a l'establiment de l'eix ideològic com a principal a Catalunya? Augmentar la competència. Si el cost d'un vot nacionalista s'incrementa notablement gràcies a l'aparició d'altres partits que l'atraguin, les organitzacions que fins ara en gaudien d'una quota estable i sòlida poden veure com el recolzament que els ofereix aquest sector de l'electorat acaba desplomant-se. 

Diuen que una de les veritats econòmiques més elementals és que tot poder ve de l'escassetat. L'escassetat d'un partit polític que agrupi el sentiment independentista transversal no es cosa de fa setmanes ni mesos. Si s'indaga una mica podem observar l'existència de tot tipus de petits partits que anteposen la sobirania per davant la dreta o l'esquerra: Partit Republicà Català, Unitat Nacional Catalana,  Estat Català, o fins i tot, les CUP. De totes maneres, no ha sigut fins fa ben poc, amb l'aparició de Reagrupament.Cat, quan s'ha pogut observar la primera proposta ferma i àmpliament recolzada d'un partit oficialment independentista, sense matisos. 

Fins ara, el problema per a aquestes organitzacions han estat les barreres d'entrada al mercat de les organitzacions polítiques, els recursos tan humans com de capital necessaris per competir contra el sistema de partits establerts és descomunal, i si hi afegim el fet que els mitjans de comunicació només ofereixen cobertura a aquelles organitzacions ja establertes, ens trobem davant d'una oligarquia política molt poc sensible als nous factors que volen intervenir en el mercat que competeixen. Sens dubte, l'aparició d'aquest últim partit esmentat, liderat pel Doctor Carretero, suposarà una forta sacsejada a l'escenari polític actual del nostre país, i perquè no dir-ho, una possible solució a l'atzucac en què s'ha convertit el catalanisme polític.

continuarà... 

Read More