27/04/2011

Free Riders

Miquel
El concepte dels free riders és molt interessant i ajuda a comprendre perquè algunes iniciatives socials tenen tanta empenta i d'altres mai s'acaben materialitzant tot i comptar amb un ampli suport de la societat. Avui, però, observarem la vessant més estrictament econòmica.

Per definició un free rider, un polissó en català, és aquell que no paga part o la totalitat d'un producte o servei, especialment béns públics. El problema apareix quan el nombre de polissons és prou alt per minar la rendibilitat del subministrament d'un servei específic. Això és, la producció d'un bé o servei no arriba a cobrir costos, o al punt mort, degut a l'elevat nombre de gent que no paga la totalitat del producte.

Un cas fàcil d'entendre el constitueixen tots els polissons que no paguen el bitllet de tren. Un altre exemple, que serveix per justificar perquè l'administració ha de regular l'ús i consum de béns públics, s'explica fent servir d'exemple la celebració d'un festival de focs artificials:

El senyor Lluís, enamorat del seu poble, Vilabona, va decidir organitzar un castell de focs artificials al tancat de la seva granja perquè tots els seus convilatans poguessin gaudir. El primer any el senyor Lluís va demanar cinc euros a cada veí per entrar a la finca i perquè l'espectacle fos impressionant. L'esdeveniment fou un èxit tan rotund que l'any següent tornà a repetir l'experiència. Un cop establert l'espectacle de forma anual, corregué la veu i a la següent edició començaren a arribar veïns d'altres localitats. Aquests nous espectadors no coneixien el senyor Lluís personalment i decidiren seguir els focs des de la Plaça de l'Església, molt a prop de la finca de l'amfitrió. Tot i així l'experiència fou igualment espectacular. Aviat, molts vilabons imitaren els habitants d'altres pobles i mentre la plaça seguia aglutinant més gent la finca quedava cada cop més buida. Alhora, l'espectacularitat dels focs artificials baixava dràsticament doncs el senyor Lluís no tenia els diners per pagar els millors petards i coets. No passaren gaires anys més que el festival de llum, color i so ja havia perdut tot l'interés; aquells veïns d'altres pobles ja feia anys que no se'ls veia i la gran majoria de vilabons seguia l'espectacle a plaça. Aquell fou el darrer any que Vilabona celebrà un castell de focs artificials.

Aquest relat serveix per entendre el problema dels béns públics, que definim com aquells béns que no són d'ús exclusiu, és a dir, aquells que tu pots consumir per molt que jo també l'estigui consumint. Alguns béns públics són: l'aigua, l'aire, l'energia solar, l'exèrcit, els focs artificials, com hem vist a la història del senyor Lluís, o la llengua, com ja en vaig parlar en una altra ocasió.

Hem pogut analitzar l'impacte que els polissons poden tenir en l'economia i les conseqüències que se'n deriven. Així mateix, el problema dels free riders no només afecta a l'apartat econòmic sinó que també tenen implicacions molt importants en altres àmbits com el polític. D'això en parlarem un altre dia.

_________________________________

Article publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi aquí.

20/04/2011

Fer Balanç

Miquel
Crec que ha arribat el moment de mirar enrere. Un cop havent jugat el darrer partit amb la samarreta dels Eagles de la Universitat de Winthrop es tanca un cicle personal de 16 anys. Dubto que torni a vestir-me de curt, en l'argot futbolístic, durant una bona temporada però encara és massa aviat per penjar les botes de manera definitiva.

Els primers xuts i les primeres passades que mai vaig fer foren a l'antic camp de terra del CE Malgrat, ara l'equip del poble ja disposa d'unes instal.lacions més adients per a la pràctica del futbol i no la relíquia pedregosa en què s'havia convertit el camp a nivell comarcal. Durant aquests primers anys, tots els partits es disputaven als camps de futbol 7 de la Muntanyeta de Calella. D'aquella època recordo molts gols i moltes alegries, i que l'Arenys de Mar sempre guanyava la lliga gràcies a un tal Cesc, potser n'heu sentit a parlar.

Superada l'etapa de prebenjamins i finalment entrant en el aleshores vast món del futbol 11, els gols van seguir arribant però les alegries no es repetien amb tanta freqüència. Com que a Malgrat no hi havien tants nanos que li fotien cosses a la pilota només hi havia un equip benjamí, un aleví, etc. La temporada que jo era de primer any arrasàvem; de fet, avui encara puc recitar l'alineació de memòria d'aquell equipàs. La temporada de segon any competíem amb al Santvicentí per no acabar últims a la lliga. Entenent que una altra temporada d'aquesta mena podria un nou calvari, fou hora de fer un pas endavant, així com van fer molts altres companys d'equip.

La UE Vic fou la primera aventura fora del poble i no va acabar de rutllar. La meva temporada com a aleví de segon any va ser molt dolenta. Era la primera vegada que jugava a la màxima categoria, no estic segur que encara s'anomeni "Preferent", i també el primer cop que jugava contra el Barça, Espanyol, Fundació Martorell, Damm, i la resta d'equips potents del futbol base de la província de Barcelona. Ara m'adono que mentalment no era gaire fort i no tenia la determinació que em feia falta per jugar a aquell nivell.

Després d'aquest any d'impàs vaig tornar al Maresme, aquest cop per jugar al CE Mataró. Allà hi vaig passar tres anys més on em vaig retrobar amb la il.lusió de jugar a futbol. Aquell estiu però, un cop acabada l'etapa a Vic i el període escolar, només tenia al cap deixar el futbol pel tenis. A casa no van trigar gaire a treure'm la tonteria de les orelles i deixar-me clar que allò no era una opció. Dels primers anys al Mataró recordo un torneig de Setmana Santa a Rimini i les participacions al torneig del MIC, on anecdòticament vam haver de jugar contra l'Atlètic de Madrid dos anys seguits. Un altre any a preferent on no vam tenir gaire sort i dos anys a divisions inferiors on, per sobre de tot, m'ho vaig passar molt bé.

L'any de cadet de segon any l'equip jugava a Divisió d'Honor, la màxima categoria d'aquella edat, però una visita a casa de l'entrenador del cadet A del Vilobí CF, que també era de Malgrat ens va convèncer per canviar d'aires. Encara recordo aquella temporada com la que millor vaig jugar a futbol, especialment la segona volta on vaig començar a entrar a l'equip titular amb més assiduïtat. En aquell equip hi havia molt de talent, el Barça va venir a buscar un parell de jugadors, i un d'ells és ara habitual a l'onze inicial del Màlaga. A final de temporada el club va desaparèixer per fusionar-se amb la Girona FC. La següent pretemporada hi havia més de 50 nois per conformar un equip, i tot i que vaig prendre part dels entrenaments de juliol i principis d'agost, físicament sempre m'ha costat molt agafar el ritme i no estava preparat per competir. El dia va arribar i em van comunicar que no comptaven amb mi.

Aquest fou el segon període de desafecció total amb el futbol. Pocs dies després d'abandonar la disciplina gironina, vaig rebre una trucada d'un dels millors entrenadors que mai he tingut per tornar al Mataró, però jo estava molt decebut i només pensava en tornar a passar-m'ho bé. Per això vaig decidir anar al Blanes, on em vaig retrobar amb molts dels companys d'equip amb qui havia compartit vestidor anys enrere al rovellat estadi del Malgrat. L'etapa al Blanes va passar sense pena ni glòria, uns resultats discrets i un entrenador tocat de l'ala que ens va acusar de no esforçar-nos per perjudicar-lo i que el fotessin al carrer. D'altra banda, eren bons temps al Blanes, el senyor Tarradellas, propietari de la famosa immobiliària que esponsoritzava a l'Espanyol, patrocinava l'equip i les categories inferiors. El primer equip del club va experimentar dos ascensos consecutius i acaparava les notícies dins del mundillo del futbol català. En qualsevol cas, el tècnic sonat va aconseguir que acabés avorrint el futbol fins a un extrem impensable, abans del pont de Setmana Santa ja havia demanat la baixa i tornava al Mataró per acabar la lliga i completar la següent temporada, 2005-06.

Una altra temporada amb més pena que glòria. El fet que no en recordi cap partit en especial, ni cap detall específic és un indicador prou clar de la irrellevància d'aquella campanya. En aquests últims anys d'adolescència és quan de debò comences a fer-te creus que el futbol mai serà res més que un passatemps, una excusa per mantenir-te en forma i passar una bona estona. Per sort a casa sempre tingueren clares les prioritats, jo les transposava a conveniència, però mai vaig deixar de tirar endavant els estudis. Aquell mateix any arribava la fi del batxillerat, les visites als campus universitaris, la selectivitat i aquesta angoixa de plantar-te al bell mig de la primera cruïlla important de la vida. Em va sorprendre la relativitat que prenien altres qüestions quan em vaig haver d'enfrontar amb una situació vertaderament important com aquesta. Quin és el següent pas? Què vull fer amb la meva vida?

Tanmateix, la sort em va presentar un gir inesperat i va oferir-me una oportunitat única. Uns amics de la família em van permetre posar-me en contacte amb la Universitat de Winthrop, ens van recomanar que sol.licités una beca per jugar a futbol allà. Establerta la correspondència amb l'entrenador de l'equip de futbol de la universitat, tot va ser enviar una gravació on hi apareixia jo mateix jugant un partit amb el Mataró i fent quatre malabarismes amb la pilota. La meva sol.licitud fou acceptada i després de molts, moltíssims, formularis, paperassa, tràmits burocràtics, un viatge a l'estranger per recollir el visat pel passaport i alguna que altra bronca a casa perquè se'ns acabava el temps, el 15 d'Agost del 2006 arribava a Winthrop University, situada al poble de Rock Hill, Carolina del Sud.



L'adaptació al soccer em va costar bastant. La federació d'esport interuniversitari, la NCAA, només permet competir als estudiants durant quatre anys per evitar que les universitats retinguin els millors esportistes durant masses anys mentre es treuen la carrera. Observant el meu evident desencaixament inicial, el soccer es basa molt més en l'aspecte físic que no pas tècnic, l'entrenador em va proposar que no competís la primera temporada i així podria jugar del segon al cinquè any de carrera. Recordo la frustració d'aquell primer any, d'entrenar i entrenar i no poder jugar ni un minut, però amb el temps aquesta paciència es veié recompensada. A partir del segon any acadèmic vaig entrar a l'onze de manera més o menys regular, i ja els darrers tres anys vaig ser un fix a l'alineació perdent-me només el penúltim partit de la darrera temporada per acumulació de targetes. Entremig un munt d'anècdotes. En el transcurs d'aquell primer any sense partits vaig tenir la meva primera experiència amb les peses, i en cosa de mesos vaig passar dels 65 quilos als 72. L'any sabàtic em va servir per posar al nivell físic dels meus companys i aprendre de jugadors amb molt de talent que tenia l'equip: Dos internacionals per Uganda, un internacional sub-20 per Canadà i altres molt bons jugadors. D'aquell equip, dos jugadors han arribat a la MLS i uns altres quatre a la USL, que podríem considerar la segona categoria americana. El tercer any, segon any de competició, em vaig trencar el primer ós de la meva vida. Saltant per guanyar un pilota aèria, vaig perdre l'equilibri i la mà va quedar esclafada sota el pes del meu cos. El tercer metacarpià de la mà dreta va patir una fractura total molt neta. El guix me'l van treure dos mesos tard, un dia després de l'últim partit d'aquella temporada. Mentre entrenava, guanyava pes, i em trencava algun os seguia anant a classe, i les coses anaven força bé. Vaig graduar-me el maig del 2010 i encara em quedava un any d'elegibilitat per poder competir, cosa que em va permetre mantenir la beca de futbol, seguir formant part de l'equip i començar el Màster a Winthrop.

Aquests quatre anys amb els Eagles han estat replets d'alegries: a nivell col.lectiu, tres lligues i els seus consegüents anells; a nivell personal, diversos guardons com All-Freshman Team (millors jugadors de primer any), dues vegades Player of the Week de la Conferència, una vegada National Team of the Week (millor equip de la setmana a tot Estats Units), i MVP dels Playoffs de la Conferència la temporada 2009. A més a més, a la seva pàgina personal, l'entrenador em va afegir fa uns mesos a la llista de millors jugadors que ha tingut en els seus 35 anys d'ofici.

Ara el futbol s'ha acabat i, honestament, és una sensació complicada de pair. Després de tants anys hom té la sensació que s'ha de redescobrir el món, trobar altres maneres de fer exercici. Són molt pocs els que acaben guanyant-se la vida fotent-li cosses a la pilota, ja que al final només tracta d'això. Aquests mesos transcorreguts des del darrer partit oficial m'ofereixen una perspectiva que fins fa poc no ataüllava, i puc afirmar que malgrat el futbol mai em durà glòria ni fama sí que ha estat i serà un factor determinant perquè el dia de demà sigui una persona competent i aspiri a tenir èxit en el meu àmbit professional. El futbol em va permetre anar a la universitat a l'estranger i viure un munt d'experiències que d'altra banda no hagués viscut mai; és probable que mai firmi cap contracte professional, però crec que puc estar orgullós de fins on he arribat.

13/04/2011

Per què no nosaltres?

Miquel
Els diaris esportius de la meseta anunciaven fa uns dies que el Japó no participaria a la Copa Amèrica, a disputar-se el proper mes de juliol, per culpa del desastrós terratrèmol que afectà l'arxipèlag nipó. A la mateixa notícia s'incloïa l'alternativa que fos la vigent campiona del món qui ocupés el buit deixat pel país asiàtic. Es deia que Villar i les altes esferes de la Federació Espanyola de Futbol s'ho estaven plantejant.

Avui ja s'ha publicat que la idea ha quedat descartada i Espanya no participarà a l'edició d'enguany de la Copa Amèrica. La Confederació Sud-americana de Futbol, l'organisme encarregat de l'organització de la competició, confia en què uns dels països centreamericans accepti prendre part en el torneig, i de fet sembla que Costa Rica és el combinat amb més opcions de fer-ho.

Més a prop de casa, el passat dilluns es celebrava la primera Junta Directiva després del nomenament d'Andreu Subies com a President de la Federació Catalana de Futbol. El nou president formalitzava les seves intencions el passat mes de febrer mitjançant aquest vídeo. Una de les poques coses que esmenta en el breu clip de 46 segons és que intentarà "parlar amb tothom perquè qualsevol suggerencia i inquietud sigui nostra i portar-la cap al futur".

Ras i curt, President Subies, més enllà de l'ambiciós objectiu d'"intentar parlar amb la gent", perquè la nova junta no proposa a la CONMEBOL que sigui Catalunya qui ocupi el lloc de Japó a la Copa Amèrica? Segur; sortiran els de sempre a dir que és una bajanada i que de cap de manera, que ni hablar, i que no i prou. Però no crec que es tracti d'una idea tan ridícula, de fet Catalunya ja ha guanyat la Copa Amèrica en la disciplina d'hoquei sobre patins. El "no" ja el tenim, intentem aprofitar aquesta oportunitat.

07/04/2011

Estirem Fort

Miquel
Es poden fer servir tants matisos com es vulgui, descontextualitzar declaracions fins al límit de la imaginació manipuladora o buscar totes les justificacions possibles a batalles perdudes temps ençà, i encara serà evident que el procés és imparable, malgrat el titànic esforç . Almenys la sensació que es percep des de milers de quilòmetres de distància no ofereix gaires dubtes, si els mitjans de comunicació funcionessin com el Twitter, "independència" seria trending topic; cada dia.

El concepte, que fa pocs anys era encara tabú, va començar a perdre la vergonya amb el decaïment del pujolisme institucional, per bé que el pujolisme com a moviment social transversal encara segueix sent el mirall de molts catalans, i la idea d'una possible secessió ja es tracta com una realitat diària. Només cal seguir les valoracions que n'apareixen al respecte provinents de tots els àmbits socials i els espectres polítics.

M'és impossible comparar la situació que es vivia a Catalunya durant la transició amb l'actual perquè encara em quedava més d'una dècada per conèixer el món, però un dels referents culturals més recurrents d'aquella època s'esdevé altra volta ben actual. Si tu l'estires fort per aquí, jo l'estiro fort per allà. Ahir els presidents Mas i Pujol votaven "Sí" a la consulta sobiranista, Laporta els criticava per fer-ho d'amagat i Herrera no ho feia per la manca de l'opció federalista; avui Vila d'Abadal apostava obertament per la independència en un article als mèdia, i demà qui sap si TeleMadrid debatrà les evidències inapel·lables que demostren que una Catalunya lliure s'enfonsaria en la llacor.

Estem en un punt en què, per bé o per malament, cada dia tenim la qüestió nacional sobre la taula. I no hi ha dubte que això és bo, molt bo. Fins i tot l'atzucac polític català, aquest concepte tan emprat els últims mesos, deixa de ser un cul-de-sac infranquejable per convertir-se en un obstacle imaginari creat per la prudència col.lectiva catalana heretada L'eix nacional acapara portades i el debat indetitari ha centrat una postura reservada als extrems. Ja no hi ha volta enrere, segur que tomba.
2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.