20/02/2010

Goodwill, o com posar-lo en perill

Miquel
En el món empresarial el concepte de "goodwill" ve a ser un terme general per definir tot allò que té un impacte positiu en les interaccions socials que es desenvolupen en qualsevol àmbit o activitat empresarial. D'exemples n'hi ha molts, les relacions entre els treballadors d'una oficina, o entre els treballadors i el seu cap, o fins i tot entre una empresa i els seus clients. El "goodwill", que traduït literalment significa "bona voluntat", es considera un element indispensable per tenir èxit en tota activitat que s'emprengui i que consti de qualsevol tipus d'interacció entre dues o més persones; i compte, no només es tracta de crear-lo, sinó també de mantenir-lo.

En el cas d'un blog personal, posem per cas El Politburó Capitalista, la quantitat de "goodwill" existent vindria determinada per la relació entre l'autor dels escrits, és a dir jo mateix, i els comentaristes del blog. Així, puc admetre que fins ara sempre hi ha hagut un to molt cordial i enriquidor en totes les opinions i respostes que he obtingut dels lectors del blog, i tot i que tampoc són milers de milions els lectors que em segueixen habitualment, el "goodwill" es manté en constant creixement. Un exemple invers seria el cas del blog d'en Salvador Sostres, un articulista tan polèmic com talentós on els seus seguidors i detractors habituals és barallen diàriament a base de desqualificacions per intentar apoderar-se de la raó. En aquest cas, com us podeu imaginar, el "goodwill" és molt més oscil·lant que en d'altres llocs i aquest fet, òbviament, a llarg termini no pot ser gens bo.

I a que ve tot això, es preguntarà algú. Doncs bé, és una excusa; sí, una excusa perquè avui faré una excepció. Normalment amb els meus escrits intento exposar un tema més o menys interessant que promogui algun tipus de debat o reflexió, però avui no, avui escric per queixar-me, i per queixar-me de les dues coses que menys puc suportar en aquesta vida. Dues manies personals que em sulfuren per dins, que m'enfurismen i que em posen de més mal humor que el lingüista d'en Montilla. Avui el "goodwill" se'n va en orris i per això ho intento justificar abans que se m'escolin el nombre de visites diàries.

La primera cosa que no suporto és que s'entortolliguin els cables de qualsevol tipus d'aparell electrònic. Avui volia fer "reformes" a l'habitació i m'he disposat a canviar l'escriptori de lloc, per darrere però hi passen els cables del portàtil i la seva bateria, tres dels altaveus, els carregadors de dos mòbils, el cable d'Internet, el ratolí, l'antena de la televisió, el llum de taula i el raspall de dents elèctric. Després d'un bon quart d'hora estirant per aquí i per allà i jugant amb el que en argot escalador serien uns deu Prussiks, un sobre l'altre, i també just abans de perdre l'oremus, he desistit exhaust.

La segona cosa que no suporto és que els ordinadors i maquinotes similars em vagin lents. Un cop he assumit que l'escriptori es quedava on era m'he decidit a revisar uns apunts per demà i fer un parell d'exercicis per Internet que el professor d'economia té a la seva web. Però no hi havia manera, la connexió anava i venia i cada vegada que entrava a la web se'm penjava el portàtil de nou, amb les conseqüents lapidacions de converses al Facebook, lectures de blogs a mitges i capítols de Plats Bruts carregant-se al Youtube. Per qualsevol altra persona això segurament serien minúcies sense importància, per a mi, tot un malson en plena tarda d'un tranquil diumenge de febrer.

Al final, he decidit anar-me'n a córrer una estona al centre esportiu del campus per aclarir-me les idees i m'he acabat trobant en Magnus, bon amic i excompany de l'equip. Hem acabat jugant a esquaix i m'ha anat de meravella, perquè un cop he tornat no només se m'ha passat l'emprenyament sinó m'he posat a escriure sobre tot plegat com qui no vol la cosa, rient-me del meu propi dramatisme exagerat. Si és que a vegades no tenim paciència per a res, i el que ens falta es prendre'ns les coses amb una mica més de calma.

07/02/2010

Una còpia barata?

Miquel
Advertència: Aquest post és un metàfora.
Pista 1: A les etiquetes de l'escrit hi posa: "Política, Reflexió".
Pista 2: No existeix cap senyor Drwzi, però el nom té un significat.
Pista 3: A ningú no li sona de res el logo de Révolution?
_________________________________________________

Les bosses Louis Vuitton o Chanel falses perjudiquen el negoci a l'empresa Louis Vuitton i Chanel? A priori la resposta és evidentment afirmativa. De la mateixa manera que passa amb els DVD o la música, on la pirateria, any rere any, fa perdre milions a les discogràfiques i als artistes (també a la SGAE), podríem pensar molt coherentment que les falsificacions d'articles de gamma alta perjudicarien als productes legítims.

En general, el perfil del consumidor de bosses de gamma alta és una persona que es pot permetre gastar fins a més de 1000 euros en una bossa, i més important, que està disposat a pagar-los. L'aparició de bosses falses, en canvi, només atrau a un nou sector de consumidors, que atrets pel glamur de la famosa LV o de les C entrellaçades, es llença la compra d'ítems de baixa qualitat però de gran ressemblança amb els originals. Així doncs l'efecte que té la comercialització d'imitacions només satisfà aquells que no poden costejar una bossa origina o no en volen pagar el preu, i l'impacte negatiu del mercat gris envers aquestes marques no és tan acusat.


De cop i volta, però, apareix al mercat la bossa "Révolution". Ningú sap ben bé si es tracta d'una burda imitació o d'un producte original; el cas és que aquesta nova bossa s'assembla en molts aspectes a les que dissenyen les dues marques d'alta costura, ja que al cap i a la fi la funcionalitat és la mateixa, però el seu disseny trencador, un preu molt més moderat i la publicitat que obté del boca a boca de consumidors satisfets atrau tant a un bon grapat de compradors de bosses Louis Vuitton i Chanel originals com a caçadors de gangues.

Però el dubte segueix existint, són les bosses Révolution un producte capaç de competir amb LV i Chanel o són una pobra còpia? Els experts en moda de tot el país no s'acaben de posar d'acord i malgrat la insistència per part dels promotors de la qualitat del seu producte, dóna la sensació que és més l'ímpetu dels consumidors i de la pròpia companyia que no pas un cúmul d'arguments sòlids que en justifiquin la seva compra. Fins i tot, una recent discussió en el sí de la cúpula directiva de Révolution ha fet créixer el desconcert dels usuaris de bosses de tot el país.

Serà Révolution capaç de capgirar el rumb, postular-se com un competidor ferm al mercat i atraure més compradors de Louis Vuitton i Chanel, o d'altra banda, esdevindrà una marca secundària i s'estancarà en la lliga del mercat gris de tristes imitacions? Caldrà veure les noves estratègies que l'empresa posarà en pràctica per convèncer el nombre creixent d'escèptics; de moment, encara és una incògnita per desvelar si el controvertit dissenyador Jan Drzwi entrarà a formar part de l'equip de disseny de la companyia, diuen que ell té la clau perquè les bosses de Révolution tornin a estar plenes d'il·lusió.

01/02/2010

Immigració a Catalunya (3): Casa de Tots

Miquel
A l'últim escrit vaig arribar a la conclusió que per molt que ens agradi vanagloriar-nos pel fet de ser una terra d'acollida, la realitat és diametralment oposada a aquesta premissa i la vertadera capacitat del poble català per assimilar nouvinguts és, francament, pobra.

En les últimes dècades hem pogut comprobar com les onades migratòries han fomentat la heterogeneïtat cultural i lingüística de Catalunya; així, cada nova tongada de nouvinguts ha aportat els seus nous elements tradicionals, ja siguin religiosos, lingüístics o de qualsevol altre tipus. Bé, crec que és coherent afirmar que en una societat integradora efectiva aquest trets culturals diferents no haurien de suposar cap problema: per més gent nova que arribi, el territori en qüestió continuarà conservant les seves arrels.

Els Estats Units en serien un clar exemple; un país que, de fet, l'han aixecat les gents d'arreu del món i on la cultura predominant no és sinó un amalgama de diferents cultures dins la qual tothom s'hi pot arribar a sentir identificat sense perdre la referència als seus orígens. També és cert, però, que el nostre cas és diferent, Catalunya ha tingut una cultura ben definida durant molts segles, per això s'han de cercar noves maneres de promoure i preservar la cultura autòctona, i és aquí on arribem al quid de la qüestió: els incentius per mantenir viva la cultura catalana.

A la primera part d'aquestes reflexions sobre la immigració observava una certa fòbia col.lectiva envers l'arribada d'estrangers; quan, de la mateixa manera que passa amb la cultura, si fóssim una societat integradora efectiva això no hauria de suposar cap problema. Al meu parer, aquest temor només pot ser originat quan sabem que no som capaços d'assimilar eficaçment aquest influx immigratori. Ara bé, podem realment posar en pràctica una política d'integració eficaç?

Per poder respondre afirmativament aquesta pregunta s'han de posar en pràctica dos requisits, en aquest ordre; primer, crear un escenari on la cultura catalana tingui suficients incentius per motivar-ne la seva preservació per part dels nouvinguts; i segon, exigir a aquests nouvinguts la seva correcta adaptació un cop aquests incentius han estat establerts. Compartint-ne la responsabilitat, ambdues condicions passen tant per la ciutadania com per l'estament polític. En primer lloc, si els catalans amb el nostre tradicional autoodi no som els primers en promoure'n l'ús i la participació social ja podem plegar, per molt que ens agradi culpar als altres, els de fora, també hem d'assumir la nostra part de culpa. La segona part, igualment complicada, és la que consisteix en exigir. Un cop hem construït un país on veritablement la llengua i cultura catalanes són el vehicle integrador i el millor element per obrir-se camí en aquesta nova terra d'acollida, hem d'exigir.

Encara avui dia és molt mal vist qualsevol intent per implantar mesures que, en certa manera, exigèxin l'ús del català de forma contundent, i és llavors quan les paraules feixista o nazi o similars afloren sense cap tipus de mirament. Ben mirat, és força evident, fins al dia que aquestes mesures no es puguin equiparar a una demanda real per part de la societat continuarem posant més teules a una casa encara per fer. Per bé o per malament la solució continua passant per nosaltres, i com ja vaig acabar dient amb l'article sobre el català i la immigració a Malgrat: és complicat, però no impossible.
2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.