29/02/2012

Del Mar, Llibertat

Miquel
Regne Unit 1943; el record del Blitz alemany dos anys enrere, l’atac aeri de la Luftwaffe en el qual van perdre la vida més de 40.000 civils i part important de Londres quedà destrossada, encara és ben recent en la memòria dels britànics. Un enginyer civil anomenat Guy Maunsell rep l’encàrrec de dissenyar un seguit de plataformes militars unes milles mar endins davant de la costa anglesa per esdevenir la primera línia de defensa antiaèria contra els atacs nazis.

Les torres serviren durant els últims anys de la Gran Guerra, però perderen utilitat un cop acabades les hostilitats bèl·liques, algunes foren desmantellades i d’altres seguiren en servei uns quants anys més fins que caigueren en l’oblit. Una d’aquestes plataformes, l’HM Fort Rough, va deixar d’ésser operativa l’any 1956, quan s’hi van retirar les darreres tropes permanents que hi havia estacionades. Durant una dècada sencera, la torre romangué com un vestigi del conflicte fins que l’any 1966 Roy Bates, un operador d’una ràdio local propera, s’hi va establir amb l’objectiu de fer servir la plataforma com a base d’operacions d’una ràdio il·legal.

Un any més tard, una disputa amb un company pel control de la plataforma el va dur a defensar la torre amb armes de foc. Alertats per l’altercat, les autoritats britàniques van exigir a Roy Bates que abandonés la torre, però aquest es va rebel·lar i va fundar el “Principat de Sealand”, un microestat de 550 metres quadrats. L’any següent, un tribunal britànic es va declarar incompetent per jutjar els habitants de Sealand al trobar-se la plataforma en aigües internacionals i, per tant, fora de la jurisdicció britànica.

A partir d’ençà Bates engegà un seguit d’accions per fortificar la identitat del petit Estat, i, pocs anys després, Sealand ja tenia una constitució, una bandera, un himne, una moneda pròpia, un passaport i un lema nacional: E Mare Libertas (“Del Mar, Llibertat”). Durant més de trenta anys, Sealand es declara un monarquia constitucional i Roy Bates n’és l’autoproclamat “Príncep”.

El pas del temps ha dotat Sealand d’una certa estabilitat i la possibilitat de reforçar la seva presència exterior. Diversos esportistes amateurs han rebut el vistiplau de la corona per participar representant el país en competicions com minigolf, esgrima, airsoft o quidditch. Altres projectes relacionats amb l’estrambòtic estat involucren la creació d’un casino a la pròpia plataforma, i també hi ha rumors indicant que WikiLeaks hi vol establir els seus servidors. Així mateix, s’espera que una pel·lícula que tracti de Sealand s’estreni enguany, fet que pot ajudar enormement a promocionar el reconeixement internacional del país.

En qualsevol cas el futur de la torre-estat és incert, especialment després que el Regne Unit estengués les seves aigües territorials de 3 a 12 milles a finals dels vuitanta i la plataforma ara es trobi dins de territori britànic. La petita construcció, que en altre temps defensà la llibertat de la Corona, s’ha convertit en un petit i molest granet amb el que ningú hi vol perdre més temps. Sempre he entès l’anhel per la llibertat com una fita noble i un dret irrenunciable de les persones; Sealand en deu ser una de les excepcions més extravagants.

 Font: “Stuff you should know” podcast

15/02/2012

Esquerdes

Miquel
Masses setmanes sense escriure han aconseguit que hagi de respondre al perquè d'aquest fet. Al principi no li donava importància, car em deia que es tractava d'una microetapa passatgera que convenientment coincidia amb les vacances de Nadal.

Vençudes les festes i el 2012 més que encetat, la manca d'una motivació que m'empenyi a seguir generant idees i reflexionant m'està començant a alarmar, i no tant per la pròpia aprehensió de la situació sinó per haver de seguir responent a les preguntes d'amics i interessats.

Per molt àvida que sigui la nostra capacitat de ser conscients d'un mateix, el self-awareness, que diuen en anglès, la nostra ment és prou potent per blocar aquelles qüestions que en els fons no ens interessa abordar. Potser per això sempre he pensat que una de les millors maneres de coneixer-se és exposant-se a les inquisicions dels demés.

Unes quantes xerrades d'aquestes que a fora se'ns fa fosc i el cafè es refreda m'han ajudat a distingir les causes d'aquest acomodament que m'ha impregnat els darrers dos mesos. Sis anys d'estudiar a temps complert fan que la univeristat ofereixi pocs estímuls quan ja tens la graduació a tocar. Una etapa que inevitablement s'acaba i que ja ha estat espremuda es converteix en un llast amb el que no vols seguir carregant.

Superada la fase de justificació personal el deure esdevé preparar la següent etapa, i és aquí on la llum comença atravessar esquerdes que ja teníem oblidades. Tornem a escriure.
2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.