Del Mar, Llibertat

Regne Unit 1943; el record del Blitz alemany dos anys enrere, l’atac aeri de la Luftwaffe en el qual van perdre la vida més de 40.000 civils i part important de Londres quedà destrossada, encara és ben recent en la memòria dels britànics. Un enginyer civil anomenat Guy Maunsell rep l’encàrrec de dissenyar un seguit de plataformes militars unes milles mar endins davant de la costa anglesa per esdevenir la primera línia de defensa antiaèria contra els atacs nazis.

Les torres serviren durant els últims anys de la Gran Guerra, però perderen utilitat un cop acabades les hostilitats bèl·liques, algunes foren desmantellades i d’altres seguiren en servei uns quants anys més fins que caigueren en l’oblit. Una d’aquestes plataformes, l’HM Fort Rough, va deixar d’ésser operativa l’any 1956, quan s’hi van retirar les darreres tropes permanents que hi havia estacionades. Durant una dècada sencera, la torre romangué com un vestigi del conflicte fins que l’any 1966 Roy Bates, un operador d’una ràdio local propera, s’hi va establir amb l’objectiu de fer servir la plataforma com a base d’operacions d’una ràdio il·legal.

Un any més tard, una disputa amb un company pel control de la plataforma el va dur a defensar la torre amb armes de foc. Alertats per l’altercat, les autoritats britàniques van exigir a Roy Bates que abandonés la torre, però aquest es va rebel·lar i va fundar el “Principat de Sealand”, un microestat de 550 metres quadrats. L’any següent, un tribunal britànic es va declarar incompetent per jutjar els habitants de Sealand al trobar-se la plataforma en aigües internacionals i, per tant, fora de la jurisdicció britànica.

A partir d’ençà Bates engegà un seguit d’accions per fortificar la identitat del petit Estat, i, pocs anys després, Sealand ja tenia una constitució, una bandera, un himne, una moneda pròpia, un passaport i un lema nacional: E Mare Libertas (“Del Mar, Llibertat”). Durant més de trenta anys, Sealand es declara un monarquia constitucional i Roy Bates n’és l’autoproclamat “Príncep”.

El pas del temps ha dotat Sealand d’una certa estabilitat i la possibilitat de reforçar la seva presència exterior. Diversos esportistes amateurs han rebut el vistiplau de la corona per participar representant el país en competicions com minigolf, esgrima, airsoft o quidditch. Altres projectes relacionats amb l’estrambòtic estat involucren la creació d’un casino a la pròpia plataforma, i també hi ha rumors indicant que WikiLeaks hi vol establir els seus servidors. Així mateix, s’espera que una pel·lícula que tracti de Sealand s’estreni enguany, fet que pot ajudar enormement a promocionar el reconeixement internacional del país.

En qualsevol cas el futur de la torre-estat és incert, especialment després que el Regne Unit estengués les seves aigües territorials de 3 a 12 milles a finals dels vuitanta i la plataforma ara es trobi dins de territori britànic. La petita construcció, que en altre temps defensà la llibertat de la Corona, s’ha convertit en un petit i molest granet amb el que ningú hi vol perdre més temps. Sempre he entès l’anhel per la llibertat com una fita noble i un dret irrenunciable de les persones; Sealand en deu ser una de les excepcions més extravagants.

 Font: “Stuff you should know” podcast

Read More

De Bons i Polítics

(Article publicat originalment al Liberal.cat).

El passat dijous s’anticipava molt important per al Tresor espanyol. Els darrers indicadors sobre l’estat de l’economia no eren gaire esperançadors i els inversos podrien demanar un retorn elevat en els bons subhastats atès el risc percebut. Setmanes enrere el cost d’emissió ja va arribar a vorejar un insostenible 7%. Dijous, però, el guió va sofrí un gir inesperat , l’anunci de l’acció conjunta dels bancs centrals del món desenvolupat per injectar liquiditat als mercats va produir les primeres repercussions i el Tresor fou de vendre la màxima quantitat prevista a un cost d’emissió entre el 5,1% i el 5,5%. 

En qualsevol cas, no és l’èxit de l’emissió del deute espanyol el que volia tractar, sinó el curiós cas de les fluctuacions de les primes de risc del T-Bill, els bons americans amb venciment de menys d’un any. La majoria de la gent és capaç de reconèixer la relació entre el risc i el retorn d’una inversió determinada, i per tant entén que un bo amb més risc tingui un cost més elevat per l’emissor que un bo amb menys risc, com hem pogut observar al primer paràgraf. 

Per posar-ho en perspectiva, la constant en els països de l’eurozona a la corda fluixa, altrament coneguts com PIGS, ha estat un augment sistemàtic de les corresponents primes de risc fent créixer el cost de l’emissió  de deute. La desconfiança dels inversos quan els mercats es tornen volàtils els empeny a buscar alternatives amb menys risc i un retorn garantit, conseqüentment els PIGS es veuen obligats a augmentar el retorn per seguir atraient inversos encarint així el preu de l’emissió. Aquestes alternatives amb menys risc són efectives bosses de seguretat (safety nets) per a inversors que com a mínim els asseguren no perdre diners. En el cas europeu la referència és el bo alemany, l’economia europea a priori més sòlida i el valor que determina les primes de risc de la resta de companys d’euroviatge; tanmateix, a nivell mundial és el T-Bill americà el valor que marca la referència d’un tipus d’interès lliure de risc. 

La meva inquietud per aquest tema va aparèixer quan no entenia perquè quan els bons de la majoria de països han augmentat el rendiment, comprenent que ha augmentat el risc que no es puguin pagar, i el T-Bill segueix oferint un retorn cada vegada menor i molt proper a zero. 

La resposta la trobem, en part i per estrany que sembli, en la incompetència dels polítics nord-americans. La situació econòmica dels país més poderós del món no és precisament la millor que han experimentat mai però tampoc és comparable als PIGS europeus. No obstant, aquests darrer estiu els Estats Units es trobaren en una cruïlla d’impàs al haver emès tot el deute possible establert per llei. Durant setmanes, republicans i demòcrates discutiren si s’havia d’augmentar el percentatge de deute permès i s’especulà que si no s’assolia un acord el país no podria fer front al pagament de certs interessos. Com es pot entendre, es tractà més d’un problema polític que no pas econòmic. 

La creixent amenaça d’una situació d’impagament per part dels Estats Units va fer tremolar uns inversos que la seva aversió al risc els va empènyer novament a buscar dipòsits segurs per als seus diners. I, quin és el valor més segur quan els Estats Units es roben en situació de risc? Doncs segueix sent el T-Bill americà. Al cap i a la fi, els Estats Units romanen com la institució més fiable del món, o dit en altres paraules, la menys probable que faci fallida. 

Mentre la majoria de bons i valors augmenten de preu pel risc que arrosseguen, la inhabilitat dels polítics americans per trobar una solució al problema del deute fa que la demanda del sempre fiable T-Bill es dispari. Com qualsevol altre bo, quan la demanda del T-Bill puja el cost d'emissió es redueix i juntament amb la pressió de Ben Bernanke, al capdavant de la Reserva Federal, per baixar els tipus d’interès, el bo a curt termini americà té un cost d’emissió mínim ja que els inversors estan contents en no perdre-hi res. 

En definitiva, les conseqüències de tenir una classe política poc competent incapaç d’arribar a un acord han resultat beneficiar al país ja que els Estats Units poden demanar diners prestats sense haver de pagar ni un centau en interessos, i creieu-me que això mai va malament en temps de crisi. 

Read More

El Deute Alemany

Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Alemanya s'ha convertit en el principal valedor de la comunió supranacional dels estats del vell continent. El primer experiment de la postguerra fou el Tractat de Roma al 1957, quan es formalitzà la creació de la Comunitat Econòmica Europea, el cercle es tancà al Tractat de Maastricht de 1992, que entre altres aspectes establí la creació de la moneda única. Moltes entengueren el posicionament del país germànic en un context de redempció per la ferida que causà el nazisme i les devastadores repercussions que esquitxaren el món sencer.

Gairebé dues dècades més tard, la recessió galopant ha atacat els pilars bàsics de la Unió. El Parlament Europeu, juntament amb el Banc Central Europeu (BCE), s'apressa a revestir els fonaments d'un gegant amb peus de fang; és una cursa contrarrellotge però la confiança dels mercats, i dels ciutadans, ja se n'ha ressentit sigui quin sigui el resultat final.

La imatge de l'Eurocàmara ha quedat en entredit. La probabilitat que Grècia abandoni l'euro i retorni a la dracma ja és solament una remota possibilitat, sinó una solució plantejada per economistes de prestigi com Nouriel Roubini. En aquest sentit, el paper d'Alemanya és crucial, i no tant per les decisions dels seus polítics sinó per la paciència dels contribuents. El motor d'Europa, que l'any passat experimentà l'expansió més gran de la seva economia des de la reunificació de les dues Alemanyes al 3,6%, segueix sent el principal contribuent al BCE aportant 1.091 bilions d'euros, el 27,1% de les participacions totals dels membres de l'Eurozona. Per la seva banda, el BCE segueix fent de les seves i ha gastat bilions en bons d'alt risc dels PIGS, especialment en la compra de deute grec.

Es tracta d'una qüestió de temps que el relleu generacional alemany entengui la realitat europea des d'un punt de vista diferent. Mentre els cercles de poder, gent de més edat que encara recorda la segona gran guerra o les seves repercussions, tenen present el deute que el país arrossega des de mitjan dècada dels 40 amb la resta d'Europa, les generacions novelles no toleraran que se'ls endossi una llosa de la qual no en són hereus.

Article publicat al Liberal.cat

Read More

Camí a la Presidència

Si hagués de crear un personatge de ficció per representar a la primera presidenta del Estats Units segurament faria servir el motlle de Michele Bachman. Contundència, claredat, atractiu, presència, proximitat; la llista de trets inclosos al manual del bon polític que posseeix la candidata presidencial republicana és extensa. Membre de la Casa de Representants per l'estat de Minnesota i una de les cares visibles més preponderants del moviment Tea Party, Bachman competeix amb la Governadora d'Alaska, la reconeguda Sarah Palin, per esdevenir la prima donna del partit de l'elefant a la cursa electoral de l'any que ve.

Vaig tenir el plaer d'atendre el meu primer acte polític nord-americà a finals del mes de Juny quan Bachmann va venir a Winthrop University a visitar "els seus amics de Carolina del Sud". Arribant just a temps per apoderar-me de la darrera cadira lliure a la última fila de la segona sala annexa habilitada per escoltar a aquesta advocada i mare de 28 fills, cinc biològics i 23 adoptats, les expectatives creades per la visita de la congressista foren desmesurades. L'audiència, republicans de pedra picada: gairebé tots blancs, un gran nombre de veterans de guerra i molta indumentària amb l'àguila de cap blanc i els colors de l'star-spangled banner.

L'organització de l'esdeveniment fou com a mínim precària per a una candidata a la presidència del país més poderós del món, les corredisses per assegurar que la imatge es veia bé a les pantalles de les dues sales annexes fora quelcom que s'hauria d'haver atès amb anterioritat. Entretant, el delegat republicà de York County feia d'entertainer improvisat i l'acte començà amb gairebé mitja hora de retard. El quart d'hora que encetà el míting foren un seguit de frases simples, punt i seguits poc elaborats que contenien consignes contundents i missatges poderosos que enervaren el públic assistent a la sala principal, els xisclets d'aprovació es sentien des de la nostra posició i tot. El més celebrat fou el ja famós crit de guerra personal de Bachmann, "Barack Obama is a one term president!"; alguns fins i tot s'aixecaren de la cadira.

La primera proposta econòmica arribà un cop conclosos els 15 minuts inicials d'autocomplaença col.lectiva, "els americans paguem masses impostos i el govern actual no ajuda a les petites empreses, l'ànima de l'economia del país". I poca cosa més. Tan ràpid com digué això canvià de tema i abordà l'amenaça que representen els terroristes islàmics, "hi ha gent que es desperta cada dia amb l'únic objectiu de destruir els Estats Units"; més aplaudiments, crits. Em va sorprendre especialment una referència històrica en la que emplaçava als americans a retornar els orígens del país, a l'esperit de 1776-1779 quan els pares fundadors assentaven els pilars ideològics de la nació.

La intervenció de Bachmann seguí sense gaires més incisos destacables, parlà de la necessitat de desmantellar el programa sanitari ideat per l'administració Obama; el fet que ella no usés teleprompter, en al.lusió a l'actual president, perquè la ciutadania està preparada per saber la veritat; la urgència per eliminar les ajudes socials per aquella gent que no té la intenció de treballar ni estudiar i la necessitat d'aturar la despesa pública com a mecanisme per capgirar la situació econòmica. A més, la candidata va respondre a preguntes que se li feren a través de Facebook i Twitter, i fins i tot un parell o tres de preguntes del públic, i tot i que ningú semblà prestar-hi massa atenció tinc el pressentiment que les qüestions estaven preparades d'antuvi. La cirereta del discurs arribà de la mà d'una de les preguntes fetes a través de les xarxes socials: "Jo estic amb Israel, us les haureu de veure amb nosaltres si toqueu Israel (I stand by Israel, you will have to deal with us if you touch Israel)".

A la sortida de l'acte, el bus de campanya esperava pacientment a la gentada que acompanyava a Bachmann des de l'auditori. De nou, el perfil dels assistents fou fàcilment catalogable, entre ells, però, ressaltaven tres joves amb la pancarta de la Socialist Student Union que mostraven el seu rebuig al missatge de la política republicana. Alguns dels enfervorits seguidors s'hi va apropar per mofar-se'n. "Mira, el club de fans d'Al-Qaeda", deia un; "Vosaltres no teniu ni idea del que va ser Vietnam", els instigava un altre amb una gorra de veterà de guerra. Mentrestant, de l'autobús n'emergeix una potent melodia country, els col.laboradors aprofiten per vendre pins, xapes, gorres, samarretes i tot tipus de marxandatge, i el seguici de periodistes locals buscatestimonis per comentar la jugada. Bachmann s'enfila al segon pis del vehicle, treu el cap per la finestra i saluda. La comitiva es comença a dispersar i el bus s'allunya carretera enllà fins a la propera parada en el camí de la candidata presidencial. Michele Bachmann té un llarg camí per davant i el primer obstacle seran les primàries del seu partit, personalment no crec que ho aconsegueixi, però empenta no li falta.

Read More

Revolució 2.0

Haurà valgut la pena la tensió, la suor, l'esforç; la gana, els plors; la sang vessada? Hauran valgut la pena els centenars de màrtirs? La resposta ràpida és rotundament afirmativa, s'han aconseguit el objectius, Egipte ja és lliure; però sols la perspectiva temporal ens valdrà de baròmetre per emetre un veredicte fiable.

Des d'un punt de vista sociològic cal destacar que aquesta ha estat segurament la primera revolució 2.0 de la història. De fet, Wael Ghonim, un dels icones entre els activistes de l'oposició egípcia, ha comentat a la CNN que vol donar-li les gràcies personalment a Mark Zuckerberg, i és que el Facebook ha estat un dels factors determinants en l'èxit d'aquesta revolta. L'accés a la xarxa social per excel·lència ha permès als joves egipcis coordinar-se de forma massiva, i el suport transversal dels sectors demogràfics ha aconseguit arrencar d'arrel l'enrocat statu quo del país.

A l'altra banda de l'espectre, l'octogenari Mubarak (82 anys!) deia abans ahir que no marxava i ahir, en canvi, un cop fetes les maletes, desfetes les maletes i instal·lat al seu retir daurat, Shark el-Sheim, perla turística al sud de la península del Sinaí, ha renunciat al càrrec de President. Aquesta oscil·lació tant veloç d'aferrar-se al ceptre presidencial amb ungles i dents a baixar del tro sense més resistència ofereix fonaments per a diverses teories, la més probable essent que el venerable Hosni estava assegurant els seus estalvis personals abans de retirar-se per sempre. Tampoc ha quedat gaire clar que el faraònic president s'hagi sortit amb la seva, car des de Suïssa han informat que els seus béns han estat congelats.

Sigui com sigui, les gents del Nil s'han alliberat del jou que els regia durant diverses generacions i s'albiren temps de canvi en el bressol de la civilització mediterrània. En aquest memorable exercici d'unitat cívica els egipcis han demostrat que quan convé seguen cadenes.

Read More

Mockus Culé

Havent gairebé superat la ressaca post electoral de les eleccions de Can Barça em ve de gust fer-ne una valoració, que a més em serveix d'excusa per reactivar el blog després d'una temporada d'inactivitat a mode de descans un cop acabada la carrera. Aquest anàlisi potser tindria algun valor si s'hagués escrit abans de les eleccions, però què hi farem.

La campanya electoral ha estat ben estranya. Si bé és incontestable que el president sortint és el més prolífic de tots els que ha tingut el club i el que ha fet arribar el reconeixement de la marca Barça a més horitzons, determinades errades puntuals, no en la gestió però en el seu comportament com a màxim representant de la institució, van condicionar en desmesura els comicis del darrer diumenge. Un petit parèntesi: A més a més, com que hem demostrat que no destaquem per la nostra capacitat crítica, ens hem deixat ensabonar pel rebuig frontal que la pressió mediàtica, especialment la que provenia de l'estepa, ha traspuat en contra de Laporta. Així, set anys més tard i a pesar dels 70 títols aconseguits, algú havia decidit que era hora d'obrir finestres i fer net. Parlava dels errors personals, ho poden ser algunes paraules desafortunades, la famosa dutxa etílica o el despreniment d'alguna peça de roba de més, però no pas "barrejar el futbol amb la política", que de fet no ho va arribar a fer mai. Parlar del Barça és inevitablement parlar del país que representa, i Laporta sempre ha parlat en clau de país. No crec que també fos culpa seva que el club hagi estat sempre l'element catalanista més potent que mai hagi existit. Tanco parèntesi.

Parlava de les eleccions d'aquest cap de setmana. El resultat, com deia, fou estrany. El malaurat dofí del prolífic president quedava relegat a l'últim lloc amb un ínfim percentatge de vots. Potser perquè en realitat era el segon plat de Xavier Sala i Martín o potser perquè no ho ha sabut fer prou bé, el cas és que l'aval de Laporta no li ha servit per res. Segon per la cua, el senyor Ingla, un altre que anava com a producte de rebaixes al no deixar la cúpula d'Spanair presentar-se com a candidat a Ferran Soriano. Un missatge, al meu entendre, ambigu entre el continuisme i el trencament amb la gestió laportista juntament amb una presència més aviat dèbil del personatge van sentenciar la candidatura amb el 12% dels vots. De Rosell tothom en sap prou i espero que ho faci igual de bé que Laporta, almenys en la vessant esportiva.

En últim lloc, que no últim classificat, hi ha Benedito. Aquest home amagat en la penombra dels precandidats desconeguts fins que va sorprendre a tothom aconseguint les firmes necessàries per passar el tall. Fins i tot la cobertura mediàtica en fou irrisòria. Amb un missatge força clar i coherent, una pàgina web molt treballada i un eslògan aconseguit "el club a l'alçada de l'equip", la candidatura sorpresa de les eleccions. Durant la última setmana s'especulà amb la possibilitat que Benedito fes trontollar la fermesa de Rosell però al final no hi ha hagut color.

A l'altra banda de l'oceà, aquest cap de setmana es celebra la segona ronda de les eleccions colombianes. Un personatge singular, l'intel·lectual professor d'universitat Antanas Mockus, va aparèixer contra tot pronòstic com el possible successor de Álvaro Uribe al capdavant del govern colombià. Líder del partit verd i ex-president de la capital Bogotà, Mockus destaca per la seva sinceritat i honradesa dins les seves formes ortodoxes per escampar el missatge de prosperitat i seguretat apropant gent tradicionalment enfrontada degut a les diferències de classe. D'altra banda, alguns van veure en aquesta estratègia un excés de populisme i demagògia. Aquest cap de setmana hi haurà la segona volta però vistos els resultats de la primera ronda es podria gairebé afirmar que ens trobem davant del Benedito colombià.

És curiós com ambdós candidats tenien moltes possibilitats de donar la sorpresa segons el que es comentava als mitjans poc abans dels comicis, i en canvi es van quedar a anys llums d'un resultat positiu. En una acte polític Mockus va confessar que els metges li havien pronosticat dotze anys més de vida; doncs bé, també és possible que a Benedito li quedin dotze anys de travessia, algun esvalotat ja ha deixat anar que Laporta es tornarà a presentar a les eleccions d'aquí a sis anys...

Read More