Activitats Extraescolars

Les universitats han estat històricament els principals centres d'erudició, de recerca científica, d'aprenentatge cognitiu i de descobriment personal dins de les societats avançades. Centres que entrenen i modulen les ments que hi atenen, preparant-les per poder causar un impacte plausible en un demà més pròsper. Molt bonic.

D'altra banda, la universitat també es percep freqüentment com l'última etapa jovial de la vida. Un cop acabada aquesta fase ja res serà el mateix, en som conscients. Aquesta percepció, a part de les inspiracions esmentades al paràgraf anterior, també motiva les neurones dels estudiants a trobar innovadores formes d'oci i lleure. Els empeny a crear nous estimulants que converteixin la seva estada en aquestes institucions d'educació superior en els millors anys de la seva vida.

Entenent aquesta mentalitat hauria de ser més fàcil comprendre les activitats que es desenvolupen al campus i la seva inversemblant naturalesa; ara bé, en els darrers quatre anys m'he topat amb alguns escenaris que m'han deixat absolutament bocabadat. Dos exemples:

Humans vs. Zombies. S'ajunten un grup nombrós d'estudiants, a Winthrop he sentit a dir que fins a 100, i es divideixen equitativament en els dos equips. L'àrea de joc pot ser uns edificis en concret o tot el campus si és prou petit. Els humans van equipats amb pistoles que disparen projectius de goma molt tova i els zombies, més rudimentaris, amb una bola de mitjons, armes de mentida i qualsevol cosa que puguin recollir pel terra, ja siguin branques o ampolles de plàstic. Els zombies "ferits" moren i queden fora del joc, els humans tocats es transformen en zombies. Guanya l'equip que mata tots els membres de l'altre. Alguns pensaran que els zombies ho tenen més fàcil ja que augmenten d'efectius a mesura que avança la partida, però haver de caminar amb els braços aixecats brandant de banda a banda no és fàcil.

Quidditch. La majoria ja sabreu de què us parlo i no em creureu, doncs sí! Alguns estudiants juguen a quidditch, l'esport per excel·lència al món de Harry Potter. Equipats amb les seves escombres entre les cames, els jugadors intenten colar la pilota entre els tres cèrcols de l'equip rival. Dos caçadors esperen pacientment l'aparició de la papallona, en aquest cas un altre participant que du un mocador amb una bola daurada cosida que li penja de darrere els pantalons. La impressió que provoca veure a una quinzena de persones córrer i fer salts amb una escombra no s'oblida ràpidament.

Passejar pel campus i veure un grup de gent córrer amb escombres o sortir un dia d'aula i trobar-te amb tres personatges pintats de sang avançant cap a tu emetent sons guturals no són precisament situacions habituals. Com deia, la universitat és un centre d'estudi i d'aprenentatge on es forgen les ments que dominaran el món el dia de demà, però també és un lloc per conèixer-se a un mateix i gaudir d'uns anys inoblidables.

Read More

Revetlla d'Exàmens

Aquell qui segueixi el meu piulador personal ja deu haver intuït que aquesta prolongada absència a la xarxa es deu a l'abocament absolut als exàmens de final de carrera. Com ja vaig comentar, és preferible mantenir el blog en standby una temporada i assegurar-se el diploma que no pas a l'inrevés. També passa, però, que la capacitat de concentració és limitada; i vet aquí aquest escrit.

Una de les coses que més em fascina, aprofitant el gran desplegament culer d'ahir, és la capacitat que té el Camp Nou, i suposo que fins a cert punt la resta d'estadis de futbol, de convertir-se en un ens únic que actua com un tot. Sí, són 100.000 persones diferents però les sensacions, les reaccions, el sentiment i una llarga llista de valors compartits converteixen el Camp Nou en una sola entitat compacta amb un caràcter definit i un comportament singular. El més curiós és que recentment he descobert una imprevisible extrapolació d'aquest fet: al campus de la universitat hi passa exactament el mateix.

Ja n'havia parlat alguna altra vegada, d'aquest sentiment unitari que existeix al campus. Com quan va haver-hi l'incendi a Owens Hall o quan l'equip de bàsquet va arribar als nacionals. El campus respira, respon i actua en funció de les variables que l'afecten, i al capdavall un grapat de gent reaccionant de la mateixa manera comporta que el campus concebi aquesta nova dimensió on actua com un sol, talment com el Camp Nou. La última i definitiva prova d'això fou la imminència dels exàmens finals, i com és lògic, els hàbits dels estudiants canvien i es comporten en conseqüència.

Ja és tradició que l'últim dia de classe molts dels estudiants vagin a celebrar-ho al bar que hi ha prop del campus. Per a molts, aquesta fou la seva última festa com a universitaris i clar, s'ha de celebrar corresponentment. Durant aquell dia no es parlà de res més a les classes i als carrers del campus: què farem aquesta nit, on anirem, qui hi haurà... Una impaciència un pèl excessiva.

I la nit va arribar. Alegria desbordant, emocions a flor de pell, finals a dos dies vista, alts índexs de nerviosisme; afegeix-hi una considerable dosi d'alcohol i el còctel, fent servir l'epítet d'habitud, és explosiu. El balanç final: un parell de baralles sense més rellevància, un quants bramant per la fi d'una etapa irrepetible, i un(e)s quant(e)s més amb el cor trencat per culpa de relacions sentimentals que es demostraren sense futur tot i que mai tingueren passat. En definitiva; la nit que més s'havia de gaudir acabà convertint-se en tot un drama de plors i rialles sense cap ni peus.

Ja conclosa la gran festa, de tornada a casa, em topo amb S., que no es va moure de l’apartament i es quedà a casa preparant els exàmens. De fet, mai surt, i molta gent la considera una espècie de social outcast; ella, però, lluny de tota influència dramàtica em saludà simpàticament i va tornar a l'aula d'estudi. I de cop hi vaig pensar. Nosaltres, com el gran grup de països capitalistes, vam a anar de festa i ja sabem com va acabar tot plegat. Ella, en canvi, un petit país comunista mig repudiat, es va mantenir al marge i la crisi no la va afectar gens ni mica. En qualsevol cas, era massa tard per metàfores mal encaminades que aquella hora de la nit no haguessin dut enlloc. I ho vaig deixar córrer.

Read More

Avaluacions Acadèmiques

Arribem a la recta final del semestre i com a cada cicle es comença a notar l'augment de tensió al campus. Tot i haver acabat la temporada de futbol, els treballs, escrits, exàmens i presentacions que s'acumulen en aquestes últimes setmanes fa que no tinguem gairebé temps per fer l'ase i ens haguem d'aplicar de valent.

Un dels indicis més clars que el semestre s'acaba és quan arriba l'hora d'escollir les classes i l'horari pel semestre següent. Desconec totalment el funcionament a les universitats catalanes, però el sistema d'aquí sempre m'ha resultat força curiós; hom pot decidir quines assignatures pot prendre i configurar-se l'horari com li convingui. Així, fer-se el calendari de cada semestre és un vertader trencaclosques: ningú vol anar a les classes de les vuit del matí, els amics intenten anar junts a les aules i tothom vol els professors catalogats com a "fàcils" o "bons"; i és precisament en aquest últim punt on entra en joc l'eina que avui m'empeny a escriure aquest text.

Per facilitar la tasca d'inscriure's als cursos pel semestre vinent existeix una web que ofereix un servei molt valuós a l'alumnat. Es tracta de Rate My Professor, una base de dades on figuren la gran majoria de professors de les universitat americanes i que els estudiants avaluen després d'haver assistit a qualsevol de les seves assignatures. Als mestres se'ls dona una puntuació sobre cinc en els següents àmbits: facilitat (easiness), grau d'ajut (helpfulness), claredat (clarity) i interès del avaluador (rater's interest). D'aquesta manera, un cop recopilades un quantes avaluacions estudiantils, es fan les mitges de les notes obtingudes i es pot destriar molt fàcilment el mestre bo i fàcil del dolent i difícil. A banda d'aquests indicadors purament acadèmics, també hi ha l'opció de qualificar el professor o professora en qüestió com a atractiu (hot), al cap i a la fi, suposo que hi ha diferents raons per atendre a la universitat.

Desconec el percentatge de ressentits en aquesta web, és dir, aquells que motivats per l'ira d'obtenir una mala nota puntuen negativament de forma exagerada, però al marge d'aquesta petita distorsió que considero puntual, la web ofereix una informació molt preuada pels escolans que sens dubte crea un gran impacte cada vegada que arriba l'hora de fer-se l'horari de classes. Avantatges i inconvenients de la lliure circulació d'informació.

L'anècdota: Comentàvem a classe de psicologia l'efecte que té aquesta web entre els docents; el professor R., que precisament és un dels més ben valorats de tots els mestres de Winthrop, explicava que el furor que desperta aquesta pàgina és tal que coneix professors que, desesperats per trobar-se classes mig buides cada semestre per culpa de males puntuacions a la xarxa, han arribat a l'extrem d'escriure avaluacions negatives anònimes sobre mestres "rivals" per recuperar els alumnes. Això, és clar, ho explicava amb aquest to murriesc que tan li agrada fer servir per confondre'ns; fins a dia d'avui ningú ha pogut concloure si aquest fet és cert o no; però només de pensar-hi ja em resulta força còmic.

Read More

Llegenda Viva

Com tothom sap, la meravellosa temporada amb què ens va delectar el Barça el curs passat va provocar una alegria desmesurada que es va contagiar entre l'afició culé, en part, condicionada per la crítica situació d'altres aspectes socials i econòmics més importants que el futbol. Aquest èxtasi sobre dimensionat va fer que moltes veus assenyalessin de manera inqüestionable a Guardiola com el guru blaugrana pels anys vinents, d'altres, més aventureres, ja definien en Pep com el "Ferguson del Barça".

Sir Alex Ferguson és un referent al futbol europeu per la seva dedicació i lleialtat al Manchester United, els seus 23 anys al capdavant de l'equip i els títols aconseguits l'avalen àmpliament. Avui, però, no toca parlar ni de Guardiola ni de Ferguson, sinó d'un altre entrenador que porta tota una vida dedicada a l'esport: Joe Paterno.

Segurament no heu sentit a parlar mai de Joe Paterno, doncs el futbol americà universitari no és precisament un esport que aixequi passions a Catalunya. "JoePa", com l'anomenen afectuosament els mitjans i els afeccionats, farà 83 anys el proper més de desembre i enguany es troba en la seva 60ena temporada com a membre de l'staff tècnic dels Penn State Nittany Lions, les últimes 44 com a entrenador principal. Des del 1966, quan va assumir el màxim càrrec esportiu de la universitat de Pennsylvania State, Paterno només s'ha perdut 3 partits i és l'entrenador amb més victòries de la primera divisió del futbol americà universitari. A més a més, l'entrenador octogenari forma part del Hall of Fame des del 2006; tota una llegenda viva.

No voldria que amb aquest humil homenatge s'entengués que vull que Guardiola es converteixi en el "Paterno del Barça", tremenda gosadia. La meva intenció és solsament donar a conèixer la història d'un entrenador que ha dedicat la seva vida a una institució esportiva com Penn State, on ha romàs fidelment durant sis dècades, tot i rebre diverses ofertes d'equips professionals de la NFL. Uns valors que malauradament escassegen avui en dia, especialment al món de l'esport.

L'anècdota: L'estadi dels Penn State Nittany Lions, el Beaver Stadium, fou inaugurat el 1893 amb capacitat per 500 persones. Avui dia, després d'incomptables processos d'ampliació, l'estadi dóna cabuda a més de 106.000 persones, convertint-lo en el tercer estadi més gran del món després del Rungrado May Day Stadium a Corea del Nord, i el Salt Lake Stadium a la Índia. El Camp Nou es troba en desena posició.

Read More

L'Alcohol i els 21

Una de les dates més esperades a la vida d'un jove americà és el vint-i-unè aniversari. Convertir-se en bevedor legal d'alcohol és una fita que molts mai oblidaran. Bé, fins allà on recordin. L'estudiant mitjà s'ha d'esperar entre dos i tres anys, normalment durant l'any de junior, per poder beure alcohol sense fer trampes; fins llavors, les fake IDs (carnets falsos) esdevindran una eina gairebé indispensable per mantenir una vida social d'èxit, doncs molts locals no deixen entrar als menors de 21 els caps de setmana.

L'esforç policial per prevenir l'alcoholisme juvenil és bastant radical, especialment en zones on es concentren grans multituds de potencials bevedors il·legals com poden ser les universitats. Així, la ingestió d'alcohol durant els primers anys de carrera universitària es converteix en un joc entre delinqüents i policies. Molts han sigut els amics i coneguts meus que han passat una nit al calabós per public possession o els famosos MIPs, Minor Alcohol Possession; o encara més freqüents les vegades que s'ha hagut de marxar com un llamp de la casa on es feia la festa al crit de: "Cops!". No fa falta dir que en els pocs casos que m'he vist involucrat en aquestes esbandides furtives m'he sentit força ridícul pensant que des de fa temps sóc major d'edat allà d'on vinc.

El pitjor d'aquesta situació, segons el meu parer, és que en la majoria de casos beure alcohol es converteix en un acte de rebel·lió i no en una activitat més de la nit, atorgant-li un protagonisme que en altres escenaris no tindria. Altres esdeveniments, com l'Spring Break, fenòmen que es mereix un escrit a part, corroboren aquest rol exagerat de l'alcohol a l'etapa universitària. Amb tot això no estic dient que la solució definitiva sigui canviar l'edat als 18 anys ja que apareixerien uns altres tipus de problemes, però sí crec que cal una revisió profunda sobre la legislació actual i decidir quina és l'edat menys perjudicial per permetre el consum d'alcohol.

Aquesta breu reflexió em sobrevé ara, pocs dies després d'haver complert els 21. Encara que a nivell personal aquest aniversari representa el mateix que l'any passat i, segurament, que l'any que vé, sí que noto una incontrolable sensació d'alleujament en pensar que s'han acabat les corredisses i amagar-se de la policia pel fet d'haver begut una llauna de cervesa amb els amics.

L'anècdota: Malgrat que encara no he fet ús de la meva condició de bevedor legal, fa uns mesos vaig trobar una manera de poder "tenir" 21 anys sense infringir cap llei de documentació. El cas és que els americans escriuen la data a l'inrevés, primer el mes i després el dia; així, en comptes de ser del 2 d'octubre durant uns mesos he sigut del 10 de febrer. Al cap i a la fi, tot ha resultat un petita anècdota graciosa més que no pas un fet rellevant.

Read More

Un dissabte extrany (2)

Com deia fa uns dies, el dissabte passat duia amagades un seguit d'estranyeses que aparegueren a mesura que avançava el dia. Acabat el temut examen, i de tornada cap a la residència, Tomo, el meu amic japonès, m'explicava el curiós funcionament de les escoles conegudes com Gakushu Juku. De sobte, dues siluetes desconegudes se'ns apareixen just davant nostre i ens fan un senyal perquè ens aturéssim.

Les dues persones, un noi i una noia, segurament també estudiants, es posen a parlar amb Tomo sobre futbol, ell duia una camisa de l'Inter de Milà, així que fou fàcil iniciar la conversa. Aviat, però, ens adonarem que aquell petit diàleg no duia enlloc; perquè ens han parat aquest parell? Jo, sincerament, m'ho mirava des d'uns metres més endavant, fent veure que escrivia un missatge de text, com si res d'allò anés amb mi.

Acabats els arguments futbolístics els dos desconeguts confessen, el que realment busquen són nous feligresos per a l'església baptista de la que formen part. Ens ofereixen un tríptic i ens parlen de les mil meravelles que la seva confessió proporciona, però jo ja n'havia tingut prou. Vaig dir-li a Tomo que feia tard a qualsevol minúcia i el vaig rescatar dels tentacles d'aquells dos missioners pesats.

Represa la tornada a l'apartament em feia l'efecte de sentir-me observat. El fet d'haver rebutjat de manera tan seca i tallant aquell parell de místics personatges va fer que un neguit m'acompanyés fins a casa. Un cop allí, em vaig relaxar, vaig respirar fons, vaig encendre l'ordinador; i ho vaig veure. Ja n'hi me'n recordava d'allò. El Barça n'hi havia clavat sis, al Madrid. Un dissabte "gairebé" perfecte.

Read More

Un dissabte extrany (1)

Sempre m'ha intrigat la manera en què tot canvia durant la setmana d'exàmens finals. Aquests dies, al campus, s'hi percep una aureola d'histerisme exacerbat i encomanadís que, sincerament, em posa força nerviós. Especial menció mereixen els de primer, de llarg són els que més s'esveren aquests dies. A la cafeteria, a les classes, a les residències, allà on siguis t'acompanya aquesta sensació d'estrès i desànim que no ajuda gaire a centrar-se en els llibres de text i deixar-se d'altres històries.

Dissabte, per exemple, fou un dia rar des de que em vaig llevar fins a l'hora de dormir. Sabeu aquella sensació incòmoda de despertar-se mentalment, sense encara obrir els ulls, i no tenir ni idea d'on ets, d'estar absolutament desorientat? Doncs això. A ben esmorzat m'endinso de nou a les profunditats financeres que m'intenta explicar, sense gaire èxit, el llibre més "totxo" que he tingut a la meva vida. La classe, finances internacionals, porta fent-me la guitza des del gener i la professora no ajuda gens a facilitar les coses; ans al contrari, acusà a gairebé la meitat de la classe, entre els que m'incloc, de plagiar un estúpid exercici que resulta que val el deu per cent de la nota final, i de regal una carta d'avís al degà d'estudis. Es veu que els delictes contra la propietat intel·lectual són força perseguits aquí; no crec que faci falta esmentar que em considero totalment innocent, però clar, és la meva paraula contra la seva. Així doncs, amb la pressió afegida de necessitar una nota acceptable a la prova final per passar l'assignatura, intento concentrar-me amb la lliçó, però aquesta classe té pensat martiritzar-me fins l'últim dia: l'horari de l'examen coincideix amb el Madrid-Barça. Només vaig poder veure la primera part. 

Durant el test, va passar tot allò dolent que mai esperes que et passi, se'm va morir la calculadora a mig exàmen, em vaig quedar sense mina al llapis i per acabar-ho d'adobar, em va faltar temps per respondre totes les preguntes, i és que "només" ens van donar dues hores i mitja per fer-lo, i l'examen en si no es que fos precisament facilet. En acabar, la professora encara tenia ganes de fer brometes sobre la dificultat de les preguntes, però crec que la meva cara llop furiós li va fer arribar el missatge de forma clara.

Hi han iniciatives per fotre fora a la professora S. a base de pressionar els degans, i resulta que tampoc té gaires amics entre els companys de professió, per tant al suport a la seva persona sembla força escàs entre el professorat. Algú digué que ja havien creat, fins i tot, un grup al Facebook en contra seva, jo, de moment, encara no he vist res. El "millor" de tot, però, és que encara és mitja tarda, i a aquest dissabte extrany encara li queden unes quantes hores de vida...

continuará...

Read More