M'he pres gairebé dues setmanes sense escriure per acabar el semestre amb força i donar-me temps per recuperar-me del jet lag. A aquestes alçades em pensava que l'adaptació al nou fus horari seria qüestió de dormir molt la primera nit; però resulta que no, el trastorn horari continua robant-me quatre dies amb els seus símptomes de rigor: maldecaps, insomni, gana. Per aquesta raó no he pogut compondre cap escrit amb cara i ulls, però si que van passar una sèrie de coses que m'agradaria compartir tot canviant l'habitual format dels escrits d'aquest blog.
Després d'11 hores de viatge repartides en dos vols arribo a la T1, la flamant terminal barcelonina paradigma de la tecnologia i l'arquitectura. No obstant, l'arribada a casa no es transmet en sensacions positives per bé que una sèrie de factors aconsegueixen que el trajecte continuï sent tan feixuc com a l'estranger.
Primer problema; l'avió ens deixa a l'extrem més allunyat de l'edifici, per arribar a la recollida d'equipatges s'han de caminar uns deu minuts ben bons. Després d'estar gairebé mig dia encasellat en un seient minúscul el que hom vol és agafar les maletes i no veure avions durant una temporada, en cap cas fer una ruta turística per la terminal.
Segon problema; tot creuant la T1 de punta a punta m'adono del predomini absolut del castellà ens els plafons publicitaris i altres elements propagandístics repartits per l'edifici. Un que em va cridar especialment l'atenció fou el de "Las Tiendas de Aeropuerto" on el català no hi apareixia per enlloc. Benvingut a la Catalunya on el català s'imposa i el castellà es persegueix.
Tercer problema; per finalitzar el trajecte havia d'agafar la Renfe, però al no haver-se completat l'obra que ha d'allargar el servei de trens fins a la terminal nova s'ha de prendre primerament un autobús llançadora entre terminals, localitzar el bus seguint els senyals de l'aeroport és tota una aventura. Encara em pregunto com s'ho fan els turistes.
El viatge amb el tren d'hora i mitja em retrobà amb la crua realitat. En només vint minuts no van faltar l'individu que reparteix paperets explicant la seva situació personal nefasta, el grup de joves fumant porros dins del comboi, l'acordionista incansable o l'immigrant que és expulsat del tren pel revisor per no dur un tiquet vàlid mentre els seu company fuig corrent vagó avall. A més a més d'un home ben estrany d'uns seixanta anys, amb texans arremangats a mitja tíbia i una jaqueta massa moderna per a ell, que em mirava descaradament la maleta cada cop que s'obrien les portes com si comprovés que efectivament encara l'assegurava el meu puny tancat. Potser eren manies meves però l'home també va baixar a Malgrat.
A la fi arribo a casa i explico les vivències de l'inacabable viatge, entre històries d'avions, trens i personatges diversos comença el telenotícies obrint l'edició amb la cúpula socialista inaugurant la línia L9 del metro: "veieu com us deia que s'ha d'anar amb compte amb qui us trobeu al tren..."
