El meu professor d'economia d'aquest últim semestre és possiblement el millor mestre que he tingut en la meva etapa universitària. Les seves classes, però, són un martiri pels estudiants on la monotonia soporífera de les seves explicacions fa que sigui molt difícil mantenir-se atent, especialment per als que no ens resulta gens difícil distreure'ns. En una de les seves classes magistrals el professor S. ens explicà l'economia de la religió, i com l'oferta i la demanda de les diferents confessions afecten al nombre de devots i practicants, entenent a la religió com un bé consumit en un mercat competitiu.
En l'explicació del meu professor hi vaig identificar una sèrie de patrons econòmics que em van semblar força convincents per extrapolar-los a una exposició sobre la situació de l'independentisme a l'espectre polític català.
Des del restabliment de la democràcia a l'estat espanyol les dues organitzacions que han englobat, de forma majoritària, les aspiracions secessionistes a Catalunya han sigut ERC i CiU. Amb el pas del temps i el succeir de les legislatures, aquestes formacions han aclaparat de forma tan evident el suport nacionalista d'esquerres i de dretes, respectivament, que les reivindicacions en clau nacional han acabat tenint menys incentius electorals que les reivindicacions ideològiques, que han passat al primer pla.
La competència per garantir el vot d'esquerres o dretes és molt més forta que la competència per assegurar-se el vot nacionalista. ERC i CiU només competeixen entre elles per una part concreta de l'electorat català, en canvi, competeixen en un mercat molt més competitiu i amb més rivals per al vot ideològic que engloba tots els ciutadans i ciutadanes. Resulta lògic, doncs, que en l'intent de maximitzar els resultats electorals propis els esforços d'ambdues formacions s'hagin centrat, com deia, en la persecució d'objectius més aviat de caire ideològic que no pas nacional.
continuarà...
