Des del darrer Sant Jordi tenia a l'estanteria de l' habitació, el meu petit arsenal literari, un dels llibres triomfadors de la Diada d'enguany, ja sigui en guardons o termes econòmics, i que feia temps que buscava aquella estona per devorar-lo. Es tracta de l'obra guanyadora del Premi Ramón Llull 2009, "L'últim home que parlava català" de Carles Casajuana, ambaixador d'Espanya al Regne Unit. Aquells que em coneguin una mica ja saben per què aquest llibre té, a més, un interès especial.
Un cop llegit el llibre, gràcies al temps lliure concedit per la relaxada rutina estival, penso que Casajuana, segurament degut al seu alt càrrec diplomàtic, ha hagut de trobar una fórmula eficaç i indirecte per reflexionar sobre la situació de la llengua catalana de forma subjectiva sense comprometre el que ell representa com a professional de la diplomàcia. Així, els dos principals personatges de la seva obra esdevenen els portaveus no oficials de les reflexions de l'autor en tercera persona, just al contrari del que fa, per exemple, Patrícia Gabancho a "El preu de ser catalans". És a dir, tot i ser una novel·la que narra les vida de dos escriptors amb els seus respectius problemes i inquietuds, el llibre té un cert regust a assaig camuflat. Ara bé, el resultat és igualment vàlid ja que el missatge en les reflexions de l'autor es transmeten de forma clara i eficaç.
Una part de la novel·la també gira a l'entorn de l'hipotètic panorama al que s'enfrontaria l'últim parlant natiu de català, com s'entén pel títol, i el que suposa carregar a les seves espatlles una càrrega cultural mil·lenària tan important. Al meu entendre, l'autor vol evidenciar com de complicat resulta imaginar-se el que realment som i representem com a col·lectiu social fins que no ens fem creus del buit que deixaríem al món si desapareguéssim. La nostra consciència, la nostra manera de pensar, de fer o de raonar, esbandides pel expansionisme lingüístic, extirpades per sempre de la història de la humanitat. Crec, en definitiva, que ens trobem davant d'una sèrie de qüestions que acabat el llibre ens faran deturar-nos a pensar fins a quin punt estem col·laborant en la complicada lluita per a la preservació i l'ús de la nostra llengua. Un relat que pretén crear nous dubtes però que no els resoldrà, si no que serà el propi lector que en un exercici introspectiu haurà de valorar quina resposta s'ofereix a ell mateix i determinar quina postura vol adoptar sobre la qüestió.
Molt relacionat amb la novel·la de Carles Casajuana, llegia fa poc en una revista que el 21 de gener del 2008 moria Marie Smith Jones, l'última persona que parlava Eyak, una llengua que s'usava al centre d'Alaska i l'últim idioma documentat que s'ha extingit. Si ho pensem fredament és difícil creure, el que narra lel llibre ja ha començat ha passar a altres indrets. Ens trobem davant d'un procés gradual de globalització lingüística on només aquells qui mostrin determinació, coratge i abandonin els complexes resistiran les envestides de les llengües potents. Ara per ara, com diria en Pep, no podem baixar la guàrdia però tampoc ens hem d'escandalitzar, els catalans seguim depenent de nosaltres mateixos per mantenir viva la flama de la nostra llengua.
