Catalunya no és Espanya. Digué Henry. Madrid, Espanya, trontolla per minuts. La premsa nacional i una quantitat desmesurada de blocs, com aquest mateix, analitzen les declaracions publicades a la Vanguardia i li intenten donar el significat que més els escau a les paraules del futbolista francès. La subjectivitat, que en aquests casos és inevitable, s'apodera del missatge del que escriu i l'acceptació, el rebuig o la indiferència fan acte de presència en el que s'intenta transmetre.
Mitjans i personalitats unionistes destaquen el poc encert que tenen les paraules del gal i es llancen a l'atac com predadors trets d'un documental del National Geographic a la jugular del francès, que a hores d'ara ja és enemic públic al país de la pandereta; per destacar-ne un exemple, el senyor Arnaut, al seu bloc del diari Marca afirma que "Henry suspende en geografia". D'altra banda, els simpatitzants de la causa catalana també s'han posat mans al teclat per descriure quanta raó tenen les paraules d'Henry, i ara el davanter que mai ha deixat d'ésser criticat pel seu rendiment al camp, des que va arribar a casa nostra, s'ha convertit en heroi nacional. Ni un extrem ni l'altre. En tercer lloc trobem els que no en volen saber res, normalment catalans, que per la seva posició no es volen mullar massa tot i que usant el sentit comú no seria gaire complicat esbrinar l'opinió que tenen de tot plegat. Dins d'aquest últim grup, amb els que no val la pena perdre el temps, Josep Maria Minguella n'és un clar exponent i les seves declaracions a Rac1 així ho exposen, declarant que el futbol i la política no s'han de barrejar mai de la vida.
Resulta engrescador, en tot cas, saber que si hi ha quelcom que ha quedat demostrat des de principis del segle XX, en el que aquests dos focus de tensió social començaren a agafar protagonisme entre les masses de l'estat, és que els lligams intrínsecs que s'han establert al llarg dels anys són massa forts per intentar obviar-los més de cent anys després. Pels que no em creguin recomano el llibre "Morbo" d'en Phil Ball, millor en versió original; amb aquesta lectura n'hi hauria d'haver prou per convèncer els més escèptics.
Deixant enrere l'esvalotat panorama estatal, m'agrada distanciar-me i mirar que en diuen a l'estranger de tot plegat. Allí, lluny d'implicacions polítiques, l'exposició que en fan, de les declaracions del futbolista, resulten més convincents si s'intenta cercar el vertader missatge que es desprèn de les seves paraules. I certament, la premsa internacional també se n'ha fet fer ressò. Reconegudes webs esportives com Sports Network, o diaris com el Times Online han comentat la noticia, i resulta agradable observar que el que es diu és que Henry va dir exactament això, "Catalunya no és Espanya"; ni més, ni menys. Cert és que afegeixen que el davanter del Barça simpatitzarà amb les aspiracions secessionistes catalanes i trobarà enemics a terres unionistes; però això ja ho sabíem. Al capdavall resulta que les quatre paraules que Henry digué, literalment parlant, no eren tan difícils d'entendre, i que "blanc no és negre", "clar no és fosc" o "Catalunya no és Espanya" haurien de ser sentències compreses amb la mateixa facilitat.
Lògicament existiran tots els matisos i diferents punts de vista que es vulguin buscar; infinits. Però en aquest cas matissar és torbar, intencionadament o no, el significat d'unes paraules que no necessiten cap mena d'interpretació. Quatre paraules, cap d'elles excessivament complicada, i un missatge clar: Catalunya no és Espanya.