Em sorprèn i tot que al blog encara no hi aparegui cap reflexió relacionada amb les manifestacions dels indignats, ara ja amb més d'un mes de recorregut, i el seguit de moviments polítics i l'esquitxell col·lateral que s'ha generat. No serà per falta de rumiament.
D'entrada he de confessar que sóc bastant escèptic amb tots els posicionaments antisistema. Sense entrar a discutir si tenen molta raó o poca, l'establishment actual és prou sòlid com perquè qualsevol postura que pretengui tombar l'statu quo actual tingui les de perdre. Si afegim que del cúmul d'indignació no n'apareixen propostes concretes i un full de ruta coherent, amb un suport transversal de la societat, millor que ho deixin córrer i tornin a casa.
Des de l'inici de les acampades, i analitzant els fets des d'un punt de vista pragmàtic, vaig arribar a la conclusió que només hi ha dues fórmules perquè les proclames dels enutjats arribin a bon port:
- Proposar un seguit de mesures i solucions per canviar el sistema actual, que una majoria inqüestionable de la societat les faci seves; que dita majoria col·lapsi el país i procedir a instaurar un nou sistema polític des de fora.
- Crear un partit polític, proposar les mateixes mesures i solucions acceptant les regles del joc; obtenir representació institucional suficient i procedir a instaurar un nou sistema polític des de dins.
La primera opció és, certament, poc factible. Assolir una majoria social prou representiva i compromesa per derrocar un estat de dret estable des de la no vinculació política és, no ens enganyem, una utopia. Un exemple ens ho pot il·lustrar millor: fa cosa d'un any milió i escaig de catalans ens vam manifestar pel dret a poder decidir lliurement el nostre futur, què més democràtic?; el cap de setmana passat eren prop del centenar de miler els indignats que prenien el carrer. Dilluns tothom anà a treballar.
La segona opció, tot i que complicada, és més fàcil d'assolir. Alguns s'hi negaran perquè participar en política significa acceptar les regles del joc, però les regles del joc són les mateixes per tothom, amb totes les falles i les virtuts. Si entre els manifestants existeix un convenciment tan profund que la necessitat d'eradicar el sistema actual impera en una vasta majoria social, promoure el canvi des de dins no s'hauria de percebre com una escomesa impossible.
Jo també sóc partidari d'una necessària modificació del sistema, i no perquè consideri que l'actual sigui dolent, però sí que es tracta d'un sistema imperfecte i com totes les coses que no són perfectes hem d'intentar millorar-lo. La meva particular sol·lució ja la vaig exposar en un escrit al mes de març, i estic convençut que és el següent pas cap una democràcia real de debò.