Aquest escrit ha estat publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi fent clic aquí.
______________________________________________
El 10 de juliol de l'any passat més d'un milió i mig de catalans vam sortir al carrer a manifestar-nos en favor al dret a l'autodeterminació del nostre poble. Si ens aturem a reflexionar ens adonaren que no es tractava que cap reclama extraordinària, sinó de l'exigència d'un dret inalienable de les persones en una societat moderna i democràtica.
Val a dir que fou una manifestació formosa, la senyera és una bandera prou bonica, i malgrat la disjuntiva en el missatge d'algunes pancartes, des del "No a l'estatut!" de davant fins al "Volem tot l'estatut!" del darrere, el missatge de fons, la raó fonamental que empenyé tanta gent a sortir al carrer fou el dret a decidir.
A Madrid, que ens veieren venir de lluny, es van preparar a consciència i van fer el paper de l'auca corresponent. Van titllar a Montilla de liderar una manifestació independentista i ens van posar una xifra als nassos per desviar una mica l'atenció. Val a dir que l'esquer ens el vam empassar de ple.
Han passat alguns mesos i sembla que per uns instants tornem a confiar en el sistema, una vegada més. Mas i el seu equip foren escollits per majoria abassegadora i mentre el record de la manifestació és encara una flama ardent, el nou executiu té gairebé l'obligació d'avançar en matèria nacional. Altra vegada, doncs, ens toca esperar el proper no d'Espanya.
En un altre ordre de qüestions, aquests dies hem observat com a diversos països islàmics, cansats dels règims pseudotirànics que els regien, la massa social s'ha rebel·lat contra l'statu quo i ha paralitzat el país. Primer Algèria, i després Egipte, Tunísia i el Iemen han sofert revoltes populars contra els governs.
A Egipte, per exemple, no ha estat un esdeveniment massa bonic, poques banderes, les principals artèries del país sotmeses al caos absolut, edificis de l'administració atacats, l'exèrcit al carrer, i el més important, s'han perdut vides en el procés. Ja en duen més de 80.
No és ni molt menys el camí que l'independentisme català hauria de seguir per aconseguir els seus objectius, però sí que es pot encomanar de l'esperit d'aquests pobles alçats. No fan falta armes ni violència però les banderes i els crits tampoc no arribaran massa lluny.
Cada vegada ens queden menys cartutxos per cremar, menys peces per posar al tauler i menys pedagogia per aplicar. I mentre les negatives espanyolistes es repeteixen amb freqüència, l'augment d'un sentiment trencador amb Espanya també creix. Arribats a la darrera aturada d'aquest atzucac, qui sap si el concert econòmic que proposarà Mas, haurem de decidir d'una vegada per totes si volem seguir barallant-nos per les engrunes o si volem ser partícips de la revolta definitiva per a l'alliberació del nostre poble: Tancament de caixes, que cap català no pagui impostos, convocatòria de referèndum i declaració d'independència. Això, o ens tornem a trobar al Passeig de Gràcia d'aquí uns anys.