Passejant del poble, enyorat durant mesos, em topo amb una bandera del Sàhara Occidental onejant a uns dels carrers més cèntrics de Malgrat. Segueixo caminant, però la imatge resisteix a marxar. Una bandera del Sàhara Occidental. Amb el pilot automàtic activat de retorn cap a casa, penso en la voluntat caritativa i l'empatia que, en general, mostrem els catalans envers altres zones del món.
Ben mirat, rumiava, de banderes en podríem posar moltes: Una d'Haití, recolzant una societat totalment desemparada després que es produís un terratrèmol devastador; de Palestina, a favor de la creació d'un estat independent per les seves gents; o d'Israel, mostrant el nostre suport per la consolidació del poble jueu i en contra els atacs islamistes; fins i tot, podríem plantejar-nos de penjar la bandera de Benín, a l'Àfrica, ja que per culpa de les polítiques proteccionistes dels Estats Units en la indústria del cotó aquest país ha estat incapaç de competir lliurement i usar el seu avantatge comparatiu durant molts anys en els mercats dels països desenvolupats per progressar. La bandera del Tibet seria una altra opció ben lògica, així com la dels uigurs xinesos, per representar el nostre rebuig absolut al tracte que reben aquestes ètnies diferenciades per part del govern xinès.
Submergit en el meu mapa mental en busca d'altres indrets oprimits, arribo al portal de casa gairebé sense adonar-me'n. Pujant les escales, ja gairebé he arribat a la conclusió que el món és ple d'injustícies que cal condemnar. Convençut, surto al balcó pensant que ja està bé, que ja n'hi ha prou(!), que d'una manera o altra he d'ajudar amb el meu granet de sorra i actuar. Respiro profundament i, mentre desplego una senyera, una brisa salada, que puja de la platja, se'm cola pels oronells.