Analitzem la cronologia dels fets:
3. Montilla no repetirà una altra legislatura: Aquí.
Cert és que podríem fer una cerca molt més exhaustiva i trobar enllaços d'altres mitjans que ofereixin més fermesa a aquests supòsits post electorals; així com enllaços que asseguren tot el contrari: que si suma, el tripartit es reeditarà o que la sociovergència és una opció que no desagrada a CiU. No obstant, la sensació general que es desprèn dels moviments de campanya augura que les tres premisses anteriors es compliran a partir del proper diumenge. Així que anem a pams.
1. Fins a dia d'avui, Iniciativa, el petit dels germans d'esquerres i progressistes, és l'únic que no renega dels darrers set anys al govern. I és ben normal. Sense tripartit saben que tornaran a l'aïllament parlamentari d'on, a tenor de la feina feta les darreres dues legislatures, molts pensen que no n'haurien d'haver sortit. D'altra banda, Esquerra ha emprès un gir sobiranista radical, prioritzant d'una vegada per totes l'eix nacional a l'eix ideològic, condicionat per tres variables igualment determinants: la sonada davallada que li pronostiquen tots els sondejos, la pèrdua d'influència com a partit independentista de referència, i la darrera, raó causal de les dues primeres, la possibilitat -ínfima- de tornar al govern de la mà de CiU. En darrer lloc tenim el PSC, principal artífex del desgavell dels darrers anys, que dóna per liquidada l'etapa del tripartit, aquest cop sense ambigüitats.
2. Seguint amb els socialistes, un cop rebutjada la primera opció, una coalició entre una CiU a tocar de la majoria absoluta i un PSC debilitat s'esdevé com una alternativa políticament coherent, sobretot pel partit de Montilla. Ara bé, si al final CiU acaba assolint la vasta majoria que tots els sondejos indiquen, resultaria molt més còmode governar en minoria i usar pactes puntuals. Per tant, fent un simple exercici de sentit comú, queda també descartada aquesta segona opció.
3. Finalment, arribem a la conclusió que la única combinació que pot mantenir el PSC al govern és que el bloc espanyolista, format per la pròpia sucursal socialista, els que juguen a matar independentistes i immigrants i els "no-nacionalistes" espanyols, sumi prous vots per editar el que ara s'anomena "pacte a la basca". Sortosament, les possibilitats que això succeeixi són tan reduïdes com que el tripartit es repeteixi. De fet, el moviment més mediàtic de Montilla durant tota la campanya fou l'anunci que no es presentaria a uns tercers comicis, independentment del resultat de diumenge; i és que a Nicaragua ja s'estan fent a la idea que no tornaran a manar.
I amb tot, ens queda Montilla, Molt Honorable President de la Generalitat, Primer Secretari del Partit i membre del Comitè Federal del PSOE. Com a tauró polític ha demostrat que en sap una estona, més de tres dècades després de començar com a regidor a Sant Joan Despí, ha arribat al màxim que es pot aspirar dins l'estructura del PSC. Com a institució rellevant dins la societat catalana, bé, la seva petja serà més aviat mediocre, de superhome normal; tan per la seva capacitat de sacsejar el panorama polític amb arguments i exposicions pròpies, com pel que (no) ha escrit durant tants anys a la cosa pública o per la minsa experiència en el món professional extrapolític. Tampoc impartirà classes a la universitat, doncs ell no n'obtingué cap títol allà, ni el podran enviar al retir daurat de Brusel·les ja que els idiomes, com tots sabem, tampoc són el seu fort. Un Montilla no president és un llast amb el que el PSC no es pot permetre carregar, car el propi Montilla ja s'ha ocupat de justificar un abandó prematur de l'escenari polític català quan diumenge es confirmi el que tothom ja sap.