Una de les experiències més valuoses que extrec de marxar lluny de casa és que coneixes a gent de tot el món. I quan vull dir de tot el món em refereixo als cinc continents i als indrets més recòndits que hom pugui imaginar-se. De fet, en els darrers cinc anys he compartit pis amb americans, ugandesos, un alemany, un irlandès, un francès i un guatemalenc. Per fer-ne un acudit d'aquests tan llargs i dolents.
Aquest semestre he començat a treballar al Centre Internacional del campus, on s'hi ofereix ajuda i suport a totes les qüestions burocràtiques i personals dels estudiants no americans: visats, permisos de treball, conflictes acadèmics, etc... Els primers mesos de feina m'han servit, entre altres coses, per poder conèixer personalment a molts estudiants que fins ara només tenia vistos.
Un cas ben curiós és el dels estudiants de l'Aràbia Saudita. Generalment, els joves d'aquest país de l'Orient Mitjà estan becats al 100% pel seu govern i reben grans quantitats de diners a règim mensual per a les seves despeses personals. El compromís del govern saudita amb l'educació és absolut, i gràcies als beneficis que reporten les exportacions d'or negre es poden permetre el luxe d'enviar els millors estudiants a centres educatius de reputació dels Estats Units.
El xoc cultural amb alumnes procedents d'aquestes latituds es potent. Al principi, i com es obvi, mostren marcades influències de la seva procedència: obligacions religioses, tracte diferenciat entre homes i dones, preferències alimentàries, mètodes de discussió i expectatives, i un llarg etcètera de trets culturals que els defineixen. Passades unes setmanes, en canvi, l'estil de vida de la societat occidental els convida a formar part d'un espai més liberal i menys autoritari, i el seu comportament es modula en conseqüència: "Pensava que no podíeu veure alcohol?"- pregunto, murri. "C'mon, si al-kuhul es una paraula d'origen àrab!"- picant l'ullet.
Una situació prou interessant des del punt de vista cultural ocorregué la setmana passada quan ens visità el pare de Nasser, que no havia sortit mai d'Aràbia Saudita. Es presentaren pare i fill al Centre Internacional i la coordinadora sortí a rebre'ls. Nasser la saludà efusivament però el pare rebutjà encaixar-li la mà a la senyora com tan bonament pogué, mantenint-se fidel a les seves directrius culturals. La meva mirada i la de Nasser es van creuar i ell va esbossar un somriure entremaliat que per poc el seu pare no va enxampar. Només si el progenitor sabés que els diners del seu país financen setmana rere setmana les llegendàries bacanals que fill i col·legues organitzen estic convençut que la família el deportaria al desert d'Aràbia a pasturar camells, tal i com comenten entre rialles els propis estudiants.
Bromes a part, el tracte amb gent jove de tot el món ajuda a ser optimista i a veure que no tot està perdut, que podem conviure tots junts. El tancament ideològic, l'aïllament cultural i, sobretot, la pobra educació són factors que creen discrepàncies entre races, cultures i ètnies; ara bé (havia de sortir l'expressió!), si ens barregem abans que religions, tradicions i prejudicis ens hagin acabat de rentar el cap completament ens adonem que som tots ben iguals, sense haver de furgar massa fons.