Iniciar-se en el món dels blogs és ben bé com aprendre a caminar. Al principi, vas fent tentines i no saps ben bé on vas, ensopegues, et caus i t'aixeques, encabat per tornar a caure. A poc a poc aprens que per molt que t'ho puguis pensar la Catosfera, o la comunitat blogosfèrica a la que pertanys, no gira al teu voltant, i que tu només ets un petit satèl·lit orbitant al voltant d'aquesta gran estrella intangible. I aquí és on se m'esdevingué la primera realitat del món blocaire: Ets tan sols un més.
No fa gaires dies llegia una breu reflexió, en un blog que parla d'altres blogs, sobre l'èxit. A l'escrit s'hi plantejaven diverses qüestions compromeses a nivell reflexiu: Què és (l'èxit)? Quan pots dir que has triomfat amb el teu blog? Un any i uns quants textos més tard encara m'ho pregunto, però podria dir que he progressat més aviat poquet, i la resposta es manté distant, borrosa. Cadascú té les seves motivacions personals per posar-se a teclejar periòdicament allò que li vingui de gust. La teoria del cost d'oportunitat, però, ens explica que aquesta persona podria estar fent qualsevol altra cosa en aquest moment, però decideix escriure al blog descartant totes les altres opcions. I aquesta premissa econòmica també me l'hauria d'aplicar. Segona realitat: Els consumidors som éssers irracionals.
Encara segueixo buscant el camí que m'indiqui cap a on es dirigeix el Politburó i què em reporta. Quin és el meu objectiu? Què busco? Com comentaven alguns companys catosfèrics aquesta setmana, a voltes ho engegaries tot a rodar, i llavors és quan penso "a qui vols enganyar amb això del Politburó?". Al capdavall, la blogosfera no deixa de ser el gran món de les mentides i perdre-hi el temps és una bestiesa. Però més tard me'n refaig, i acabo pensant que ben mirat tot plegat (futbol, política, literatura, amor... vida?) és una gran mentida i que per enganyar-se a un mateix millor fer-ho amb alguna cosa productiva i ben sana com ara escriure. Tercera realitat: Ets un col·laboracionista com qualsevol altre.
La utilitat final d'aquesta espremuda neuròtica, producte d'un tenesme blocaire, és incerta. El professor de física d'ESO em deia que a vegades la millor fórmula és provar i seguir provant combinacions diverses fins que els números quadren. Així que provo; canvio el format de bloc i li intento donar un aire diferent, tampoc sé quin, però diferent. Les mentides seguiran sent les mateixes, però qui sap si ara seran més creïbles. Desitjo que us agradi.